Custòdia del Territori; El pervers art de no dir a les coses pel seu nom (II)
En aquesta revisió crítica sobre com han estat aplicats els conceptes de Custòdia del Territori a les Illes Balears no podem deixar de banda el que diuen els estudiosos i acadèmics. Entre la diversa literatura científica hem tingut la fortuna de topar amb un document excepcional. I això perquè es tracta d’un projecte de recerca fet des de la Universitat de les Illes Balears (UIB) des d’un punt de vista crític, revisant i analitzant una sèrie de casos i exemples del nostre arxipèlag que, afirmen els autors, “…es caracteritzen per ser un paradigma a Espanya.” Prec que m’acompanyin en la descoberta de les seves conclusions.
L’article té el suggeridor títol de “L’ús públic en la custòdia de territori. Cap a un domini d’interessos privats?” Es va publicar el 2020 en la col·lecció de Monografies de la Societat d’Història Natural de les Balears. Els seus autors són Nora Müller i Macià Blázquez, adscrits al departament de Geografia i integrants del GIST, un grup d’estudi centrat en la sostenibilitat i el territori. El nom del catedràtic Macià Blázquez potser no els serà desconegut. Va ser president del GOB fins al 2006. En 2011 va ser destituït com a integrant del Consell Econòmic i Social (CES) per ordre del govern presidit per Jaume Matas, enmig de protestes de diverses associacions ecologistes.
Diuen els investigadors en el seu plantejament inicial que “La regulació territorial i ambiental neoliberal prioritza els interessos de la propietat privada dels espais naturals, facilitant la seva mercantilització i relegant el seu ús públic. Mentre es produeix una minoració de l’Estat com a gestor d’espais naturals que garanteixi el seu ús públic, les iniciatives de custòdia de territori consisteixen en l’aliança entre propietaris i associacions conservacionistes. Els usos residencials i financers de finques a les Illes Balears demostren el recurs a la conservació de la naturalesa per a limitar l’accés públic a espais naturals. Les propostes conservacionistes (…) plantegen, d’altra banda, la indefugible integració de la humanitat en la gestió de tota la naturalesa.” No està malament per obrir boca.
Analitzen els sistemes de custòdia de territori, considerant-los com una eina de gestió d’espais naturals que es basa en la col·laboració d’associacions conservacionistes amb propietaris privats. No es queden, però en la simple anàlisi. Proposen el concepte de conservacionisme convivencial contraposant-lo a les posicions “…als enfocaments neo-proteccionistes i neo-conservacionista, que pateixen del fet de ser enfocaments (…) que proposen salvar la naturalesa aïllant-la de la humanitat o salvar el capitalisme fent negoci amb la conservació de la naturalesa.”
A Espanya s’identifiquen diverses etapes en el desenvolupament del conservacionisme, en la seva opinió.
1 – Conservacionisme Elitista
Inaugurat l’any 1916 amb la creació dels primers dos Parcs Nacionals, a iniciativa d’una elit aristocràtica. Cal recordar que es creen a iniciativa de Pedro Pidal, marques de Villaviciosa (i primer a ascendir el mític Naranco de Bulnes), amb el fort suport de l’aleshores rei, Alfons XIII. La idea era la que l’Estat (i l’aristocràcia) fossin garants del patrimoni natural, entenent que la naturalesa és per fugir de l’alienadora ciutat, amb un ús turístic-recreatiu.
Altres anomenen a aquesta etapa la del conservacionisme rígid, que atribueix a l’administració publica la funció de preservar la natura. Les administracions fortifiquen els espais naturals, fent encerclaments i establint règims sancionadors. Recordem que, en aquell moment històric, som en l’etapa del colonialisme més desenvolupat.
2 – Conservacionisme Flexible
A partir dels anys 1970 apareix aquest nou tipus. Fa ús d’eines com la governança local, l’externalització de funcions, l’aplicació del principi de subsidiarietat i el replegament de l’Estat del Benestar. Per a contribuir a la seva conservació, la naturalesa es mercantilitza. Aquesta mercantilització s’expressa en els pagaments de serveis ecosistèmics o en l’eco turisme com a motius pels quals conservar-la. En aquest context, la freqüentació dels espais protegits a Espanya augmenta i l’Estat adopta mesures que incentiven l’entrada d’actors privats en la seva gestió.
3. Conservacionisme Fictici; Neo conservacionisme i neo proteccionisme.
Es desplega en el segle XXI, etapa en què ara mateix ens trobem, lligat al capitalisme de casino i financer. Les regulacions suporten la mercantilització de la natura i la conservació just es contempla com la protecció d’espais naturals identificant el tancament com l’única resposta per solucionar els problemes ambientals. No es lluita contra les causes reals del deteriorament i la desigualtat social que el tancament provoca. S’incorporen cada vegada més actors no governamentals. L’increment de les àrees protegides sota els règims neoliberals és una prova que conservació i capitalisme treballen costat a costat. La relació entre conservació i capitalisme és ara predominant i les activitats de la natura es basen en la introducció de la natura en els processos capitalistes. Arriba el “neo conservacionisme” que argumenta la integració del desenvolupament humà i la conservació de la naturalesa, emfatitzant els mecanismes basats en el mercat, a manera. També el “neo proteccionisme” que busca fortificar les barreres entre societat i el medi natural a través de l’establiment d’àrees protegides per a salvar la naturalesa dels humans.
Existeixen exemples de totes dues modalitats de conservacionisme neoliberal a les Illes Balears que demostren la implicació de la custòdia del territori en la privatització d’ús públic, afavorint interessos immobiliaris. S’aprofita l’argument proteccionista fent veure que la naturalesa només es pot salvar tancant-la. La planificació territorial proteccionista que legitima aquesta situació mitjançant la subordinació de l’equitat entre els ciutadans i l’interès general a la generació de guanys ha estat definida com a gentrificació ambiental.
I ara arriba el Conservacionisme Revengista!
Complementant l’anterior parlen d’aquest concepte, introduït en 2016. Es defineix com la privatització del gaudi dels espais naturals. Les elits aprofiten el seu avantatge com a propietaris i el suport del conservacionisme per a afegir aquests béns comuns a la seva acumulació per despossessió. La custòdia de territori pot servir per a formalitzar aquestes aliances, desfavorables a l’ús públic dels espais naturals privats. Partint del concepte de revenja agafat dels sistemes de regeneració urbana (la famosa gentrificació), la privatització i tancament dels espais naturals, s’argumenta com que les elits globals es prenen, figurativament, la revenja de les demandes ecologistes que en el seu moment van aconseguir apartar els espais naturals de les seves pretensions d’explotació urbanística, turística, forestal, minera, etc. Si bé el conservacionisme va posar fre a la deterioració dels reductes de naturalesa, mitjançant la seva protecció legal, la seva revenja consisteix a apropiar-se de la seva propietat immobiliària per al seu gaudi elitista.
Exemples a les Balears
La figura de Custòdia de Territori, com indiquen els estudiosos, podria haver-se fet servir per legitimar la regulació i restricció de l’accés públic i de l’ús recreatiu de finques privades amb arguments conservacionistes. Els investigadors esmenten dos exemples.
El primer és gairebé una astracanada, una burla a l’esperit del sistema i un exemple del seu mal ús. L’empresari immobiliari alemany MatthiasKühn va adquirir l’únic habitatge de l’illot Tagomago de 60 hectàrees a Eivissa, per al seu lloguer a raó de fins a 250.000 € setmanals. Kühn ha utilitzat la conservació de la naturalesa per a eludir les acusacions de provocar danys en el medi ambient, per al que “[…] ha creat la Fundació Tagomago la fi de la qual és la defensa del medi ambient mitjançant la divulgació del coneixement de les espècies d’ocells que habiten i nien a l’illa, la resta de les espècies que l’habiten, així com la defensa de la flora endèmica de l’illa”. Ha estat denunciat reiteradament per incomplir normativa urbanística i mediambiental.
El segon cas estudiat és més subtil i elaborat, d’èxit evident. La possessió de Son Moragues a Valldemossa, va ser adquirida en 2007 per la família Entrecanales, màxims accionistes del grup d’empreses Acciona. Amb la participació de les finques de Can Costa, Són Gual i Són Gual Petit (més de 420 quarterades d’extensió total) crearen l’associació Muntanya del Voltor per “compatibilitzar la recuperació i conservació del patrimoni natural i cultural d’aquesta zona amb els interessos dels propietaris de les finques que la conformen i amb l’activitat turística, excursionista i educativa que té lloc en ella”. La finca de Son Moragues estava travessada pel Camí de l’Arxiduc, de domini públic, considerat com un dels tres senders més populars de Mallorca. També formava part del Gran Recorregut, GR-221 “Ruta de pedra en sec”. I parlem en passat perquè es va modificar el seu traçat amb motiu de l’aprovació del Pla Especial d’Ordenació i de Protecció de la Ruta de Pedra en Sec en 2015. Com va destacar en el seu moment Inmaculada Ferriz, coordinadora tècnica de la Fundació Vida Silvestre Mediterrània (FVSM), “L’associació de propietaris mostrà el seu grat amb l’eliminació del GR-221 del seu àmbit de gestió, desconfiant de la capacitat de l’administració pública per a ser capaç de gestionar la seva conservació i ús públic”. En declaracions fetes a la Fundació Biodiversitat per aquesta mateixa persona, va expressar que els propietaris estaven “… molt preocupats per l’afluència de gent (…) un nivell d’intensitat d’excursionisme bastant alt”.
És rellevant la participació de la FVSM en les primeres passes donades pels propietaris agrupats entorn del neotoponim Muntanya del Voltor, fent feines de controladors d’accés per limitar la circulació de senderistes, excursionistes i naturalistes similar a les desenvolupades a altres finques per aquesta entitat. És el cas de Ternelles (a on col·laboren amb els March en el marc del conflicte pel camí públic de Cala Castell) i Ariant, per exemple.
Ara s’ha de demanar un permís per a poder accedir al Camí de l’Arxiduc. Així, sota l’argument de conservar als valors naturals i culturals de les finques, la custòdia del territori serveix per a restringir l’accés públic a la propietat i el gaudi de la naturalesa en les zones de domini públic, mitjançant la col·laboració entre entitats conservacionistes i propietats privades.
Es configura un model de Custòdia del Territori encarnat per la FVSM que segueix els principis del despotisme il·lustrat de l’absolutisme monàrquic del segle XVIII, adaptats a un entorn neoliberal. “Tot pel poble però sense el poble”. Tot molt paternalista. I a la vista de les subvencions rebudes podríem afegir “I pagat pel poble!”.
Aquest model és diferent del propugnat, per exemple, pel GOB i altres entitats de Custòdia de les Balears. Serà interessant veure quin esquema s’acaba imposant en els anys vinents. La desigualtat i desproporció en la disponibilitat de recursos i connexions d’alt nivell és significativa. Així i tot, no hem d’oblidar que, com ens ensenya la història, el despotisme il·lustrat i els monarques absoluts varen ser arrossegats pel “poble” al que ignoraven en les revolucions de finals del segle XVIII, de forma molt especial la francesa de 1789.
Avui en dia no fa falta recórrer a la guillotina com a sistema per “arreglar” els conflictes. Basta que el comú s’informi, agafi consciència del perquè de tot plegat i prengui decisions, informades i efectives, alçant la veu i fent servir la paraula. Fins i tot arribant a saber quina papereta hem de ficar a una urna electoral, per què no? Per tal que no ens entabanin fent veure que la Mare de Déu nom Joana.
I és que aquest és el discret encant del pervers art de no dir a les coses pel seu nom.
I en una propera entrada parlarem de conservacionisme convivencial.
L’article està disponible a l’enllaç http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/monografiesHistoriaNatural/index/assoc/Monograf/iesSHNB_/2020vol0/31p197.dir/MonografiesSHNB_2020vol031p197.pdf
Recomano la seva lectura per gaudir de detalls molt interessants.