Custòdia del Territori; El pervers art de no dir a les coses pel seu nom

Aquest any 2022 es compliran quinze anys del naixement en 2007 de la Iniciativa de Custòdia del Territori a les Illes Balears (ICTIB). De la mà de molta gent, aquest concepte, definit com el conjunt d’estratègies i instruments participatius que pretenen implicar propietaris, gestors i usuaris en la conservació i bon ús dels valors naturals, paisatgístics i culturals d’una determinada zona, ha arrelat a la nostra comunitat després d’arribar a Espanya a finals del segle XX.

És adient, per tant, fer una valoració crítica de com aquesta idea ha estat aplicada a la nostra terra. I per fer-ho compararem dos projectes i organitzacions acollits a aquesta visió. El GOB i La Trapa i la Fundació Vida Silvestre Mediterrània i la finca d’Ariant. La idea ha sortit d’un article prèviament publicat sota el títol La Repartidora del Medi Ambient en el qual es percebien dos models diferents.

El Grup Balear d’Ornitologia i defensa de la Naturalesa, conegut popularment com a GOB, duu des del 1973 lluitant per la conservació del nostre entorn. Amb un marcat caràcter científic en els seus inicis –que no han abandonat- ha esdevingut un referent primordial en la defensa de tots els espais naturals fent ús de campanyes de comunicació i conscienciació alhora que ha pressionat als poder polítics en la defensa ambiental. La finca de La Trapa és avui en dia, després de la seva adquisició en 1980, un exemple de gestió per divulgar els valors mediambientals. Acollida a la figura de la custòdia, el seu espai està obert per visitar i la feina dels voluntaris, reparant, sembrant, recollint i adobant, permet al que així ho vol participar d’aquest projecte. La seva independència dels poders polítics i econòmics es demostra amb la seva exasperant economia, sempre limitada, mancada de recursos i basada fonamentalment en les quotes de socis i petits donatius. És una entitat transparent, governada pels seus socis reunits bianualment en assemblea. En els seus més de quaranta anys vàries persones i equips s’han succeït en el seu lideratge. Molta gent formada pel GOB integra avui en dia una gran xarxa d’associacions locals i insulars per a la protecció de la natura. Els seus premis Alzina i Ciment són temuts per tot l’espectre polític, econòmic i funcionarial i respectats per la societat illenca.

La Fundació Vida Silvestre Mediterrània (FVSM) neix l’any 2002 impulsada per la seva entitat mare, la Black Vulture Conservation Foundation (BVCF, Fundació Voltor Negre), una entitat proteccionista llançada per austríacs i holandesos per a aconseguir preservar l’amenaçada colònia de voltors negres de Mallorca. Al mateix any va signar un conveni de custòdia del territori per gestionar la finca d’Ariant, un lloc d’extraordinària bellesa i riquesa, que abasta més de mil hectàrees que dominen més de cinc kilòmetres de costa entre Escorca i Pollença. En 2012 la família Gildemeister, propietària de la finca amb orígens relacionats amb el Perú, Suïssa i Alemanya, els va donar tota la possessió, immobles i estris inclosos. Pel seu patronat han passat o hi són presents des d’hotelers com Ferran Porto, destacats ambientalistes com Jesús Garzón, els doctors Hans Frey i Winfried Walter, o gestors de grans finques de tramuntana com Onofre Bisbal i Antoni Coll. La Fundació APTENIA, amb interessos arreu del món i seu a Basilea (Suïssa) també ha tingut presència i hi col·labora. L’actual president és el destacat misser especialista en dret Urbanístic i Ordenació del Territori, Carles Tarancón. En qualsevol cas la gestió i l’ànima de l’entitat ha estat la parella formada per Juan José Sánchez i Evelyn Tewes com a fundadors, apoderats i gestors. La trista i sobtada desaparició del primer, ha concentrat les funcions executives en la figura de la senyora Tewes.

D’ençà que FVSM gestiona Ariant les restriccions per accedir s’han incrementat encara més que amb els antics propietaris. Fan ús de voluntaris per limitar l’accés a la finca emprant-los com una mena de seguretat privada gratuïta amb l’excusa de la presència del Voltor Negre, una espècie completament recuperada i en creixement. És gairebé impossible visitar la finca si no és amb “donatius” i bones influències. Sense aportar proves o evidencies culpabilitzen a senderistes i excursionistes dels fracassos reproductius dels voltors. La seva col·laboració amb els grans propietaris és habitual i estreta. Com es destaca, parlant de Ternelles, en un informe el cap del Servei de Protecció d’Espècies de la conselleria de Medi Ambient, “… FVSM també té acords amb altres propietats privades de la zona (…) com ara Ariant, Cosconar, Moncaire i Mossa”. Aquest informe fa proposta de nova zona d’exclusió que afectaria “Al vessant sud del Puig Roig (zona de Mossa)” que suposaria limitar l’accés d’aquesta muntanya, una de les muntanyes emblemàtiques de Tramuntana. També, en el seu dia, varen donar suport a propietaris agrupats sota la denominació Muntanya del Voltor, un neotopònim per anomenar Na Torta, a Valldemossa, amb resultats per tots coneguts.

Ha de quedar ben clar que sempre que siguin legítims cadascú pot defensar els seus interessos de la millor manera que pugui. El possible conflicte d’interessos que pugui haver-hi en una entitat dependrà fonamentalment de qui sigui present en el seu òrgan de govern. El GOB disposa d’una estructura assembleària en el que els socis trien i controlen els equips directius de forma democràtica, renovant-se periòdicament. La FVSM no disposa d’aquest mecanisme i, per tant, és el patronat i els seus integrants qui fixen les seves polítiques. I tan legal és una manera d’actuar com l’altre. La llei és la mateixa per a tothom i dependrà de l’habilitat de cada entitat la d’aprofitar-la per portar l’aigua al seu molí.

La Custòdia del Territori és aplicada de maneres i formes molt diferents. Al món i a les nostres illes. En aquests darrers quinze anys, cadascuna de les més de 20 entitats que formen part l’ICTIB marca el seu projecte amb el seu estil i peculiaritats, adaptant-lo al seu interès i necessitat. No es tracta d’una realitat homogènia i estandarditzada. Les estructures socials creades pels humans són diverses, variades i peculiars. Totes semblants, cap ni una d’igual.

El filòsof grec Plató afirmà ja fa 2.300 anys que qui coneix els noms coneix les coses. S’equivocava. En realitat no és així: qui coneix els noms, coneix els noms de les coses, però no les coses en si mateixes que queden maquillades. El llenguatge condiciona cognitivament a l’interlocutor i el pot despistar, fent-li perdre atenció. Cau llavors sobre la realitat una manera de fer que desdibuixa perfils i encobreix allò que, sabent-se reprovable, es continua fent, no perquè sigui dur, sinó perquè sent evitable es continua fent. Tanmateix, fins i tot desdibuixada i deformada, la cosa segueix aquí, esperant ser vista d’una manera més justa i més precisa. Sabem que és un eufemisme. I amb tot, no cridar a les coses pel seu nom deixa en realitat enrere l’eufemisme: emmascara la realitat que amb ella es camufla.

I com aquest tema mereix tractar-lo amb més profunditat, aviat tindran vostès una anàlisi fet des de l’acadèmia de com poden impactar les polítiques de custòdia. Dues pinzellades. Parla del “Tancament d’espais natural i la conservació revengista” i del fet que “la figura de Custòdia de Territori pot servir per legitimar la regulació i restricció de l’accés públic i del ús recreatiu de finques privades (…) amb arguments conservacionistes”.

I moltes coses prou interessants. Fins aviat.