Dimecres de cendra

Per caminar de cara a uns objectius, per arribar a la fita que ens hem marcat, es necessita una clarificació d’idees amb una voluntat de ferro i tenir molt present que, més que aconseguir el que ens hem proposat, el que importa és la lluita per anar avançant en la caminada. En aquestes dates de Quaresma sembla propi dedicar uns moments a pensar, endinsant-nos en una reflexió personal i no tenir por d’una autocrítica.

Vet aquí, doncs, el que em va passar l’altre dia quan rallava amb un dels veïnats de més a prop quan, de cop i volta, me va dir que frissava perquè havia d’anar a missa. Passava una coneguda i quan ho sentí va respondre: “Tanta sort que encara algú hi va, jo si no fos per les cames tampoc hi faltaria. Però el televisor m’ho resol tot”. I seguí el seu camí fent capadetes i dient com qui no res: “Qui fuig de Déu debades corr”.

Em deman què deu haver passat perquè s’hagi produït un canvi tan gros a molts d’estaments i, d’una manera especial, a l’Església Catòlica. Només s’hi veu molta gent quan hi ha un funeral de persona popular i els pocs que hi van, la major part, són caps blancs. Avui, per no haver-hi necessitats ja no duen cadires plegadisses, sobren els bancs. Arrel d’això, deduesc que tot té la seva pujada i baixada. I, en aquest temps, hem d’admetre que l’Església pareix que no està de moda. Ve ésser com el fumar i, malgrat tot, davant tanta confusió no ens vendria malament l’aroma purificador de l’encens.

La reflexió em dugué a una desfilada de records… Esglésies de gom a gom, sagristia amb una dotzena de capellans, misses a tota hora, sermoners, rosaris de l’aurora, novenaris, quaranta hores, ciris, domassos, conventuals i campanes en batec constant…

Vaig donant voltes i més voltes al tema que ens ocupa i, paral·lelament, em ve a la memòria el que digué en Giovanni Papini: “El gran dilema del nostre temps és que la jerarquia eclesiàstica, en general, viu de forma adversa al cristianisme i en el llibre “L’escala de Jacob” ens diu que l’Església ha de tornar a la seva primitiva puresa i unitat per vèncer la pressió sotmesa pel món actual”.

Acabam de començar la Quaresma, que és evident que ha perdut protagonisme social, però encara que això sigui una veritat com un temple, no deixa de ser un temps en el qual cal fer-se les preguntes per les que els homes cercam la resposta al llarg de tota la vida. Així, fa pocs dies, l’Església, el Dimecres de Cendra, ens recordava que començava la Quaresma, que en les societats tradicionals eren l’època contraposada al Carnaval. Després de la disbauxa esdevenia penitència i seriositat. I ho feia amb les profundes paraules: “Recorda, home, que ets pols i en pols et convertiràs”.

Antany es deia que si no es feia oració es cauria dins un estat de confusió com el que tenim avui en dia. I un es pregunta si es gaudeix de l’assossec necessari per dur a terme el que tal volta sigui el peu que coixeja.

Malgrat tot, no és la jerarquia l’única responsable de la situació, també els que ens diem cristians ens toca de ben a prop.

Benaurats els qui encara, davant les confusions de la nostra societat, són llumetes que ens fan tenir una mica d’esperança.

#Foravila