Els vents del segon puig

Molt amunt, per la fascinant Serra de Tramuntana, l’aire resplendent es mou com la vella poesia dels ritmes mètrics. Hi ha cadències que freguen la imaginació del roquissar i pauses d’una somnolència de petites aromes boscanes. Allà dalt, per damunt dels 1.352 metres -la segona elevació de Mallorca- els escorcolladors esperits texicogràfics, molt més que les pruïges orogèniques, amb la diafanitat lluminosa de l’aire, semblen un punt complicats. Al puig de Massanella, el més conegut, també l’enllacen amb el puig d’Alcanella. Coromines i Mascaró Passarius, a l’entrada Massanella, remeten a Alcanella. Després d’erudites i cabdals consideracions filològiques i històriques, sembla que Massanella o Alcanella, vendria a significar “l’hostal de Déu” o “el castell de Déu”. El cim, superb, deixant les pedres al terra, podria ser un indret on la divinitat hi feia sojorn en temps molt més antics que els geològics, en temps rondallística, llegendaris.

Des de Massanella, terme d’Escorca, poderós sobre les altures, el panorama de la Serra de Tramuntana agafa un relleu turmentat, punxagut, de serra que va bullir esclatant en bombolles que el temps, el gran condensador de l’espai, ha solidificat. A Gregal hi ha el cim es Frontó (1.031 metres), a Xaloc el puig de ses Bassetes (1.216 metres) i la carena del Teix (1.230 metres), a Tramuntana sa Mola (1.182) i a Mestral el puig d’en Galileu (1.188). La claror daurada encega el seny. Galileu és el que va néixer a Galilea, i d’allà ens va arribar la gran ventada.

Al sostre de la Serra de Tramuntana, misteriosament clar, amb la imaginació vers l’infinit, tant en l’espai, tonalitat del cel, com en l’infinit protohistòric, podria, en la densitat topinímica, elucubrar una explicació al nom del puig i de la seva complexa estructuració.

Allà, dalt del Massanella, l’aire es perd entre un laberint cimadal tot fugint del turó, del brau primigeni que, el temps, el gran engolidor de les epopeies mítiques, ha fet esvair dels horitzons de la mar Mediterrània, sempre mirant cap a orient. Cap on surt el sol, o es posa.

Sols a la garriga de muntanya, a Massanella, hi roman la camamilla, la didalera, el xuclamel, interessants espècies endèmiques i, tal vegada, les petjades dels templers. A la Serra de Tramuntana, bella i embruixadora, tot és possible. Fins i tot que l’aire reciti versos iàmbics que desorientin la brúixola dels secrets vents.