En els meus temps passats amb experiències viscudes

Passant avui dematí per les Set Cases, dins la frondosa Vall dels Tarongers, en anar a donar menjar als meus animalets i m’han impactat dos horts a la part dreta, enfront de les Set Cases, a la vora del camí de Fornalutx al camí de Sa Figuera, de can Jaume Jordi, recentment llaurats, que no tenen res a veure amb els dels seus voltants, conreats a l’antiga usança, així com solien treballar la terra els nostres avantpassats.

El panorama m’ha traslladat ràpidament i mentalment a fa molts d’anys, dins les dècades dels vuitanta i noranta, la meva època de maratonià i ultramaratonià, amb aquelles històriques sortides per la península i a ultramar, intentant tombar rècords personals, habitualment amb el suport del company, amic i ciclista solleric, Toni Luque. Les maratons i ultramaratons estatals que sempre em cridaven més l’atenció pel seu ambient i la seva bona organització foren les de València (circuit molt pla i ràpid, amb llebres per poder marcar un bon temps) i la de Barcelona, especialment quan acabava dins el majestuós estadi olímpic de Montjuïc.

A més de la part esportiva, tinc encara  dins la ment aquelles reconfortants passejades amb un dels albuferencs, embarcació tradicional típica de la llacuna de  l’Albufera de València (el llac d’aigua salada més gran d’Espanya), per dins els paratges on l’any 1954 es filmà aquella sèrie televisiva del 1978, doblada al català als anys noranta, “Canyes i fang”, després de la corresponent censura, escrita l’any 1902 per Vicente Blasco Ibáñez, en aquells moments al cim de la seva producció literària, i com no, d’aquelles suculentes paelles valencianes, entre horts de poblats tarongers, on també vaig descobrir la saborosa aigua de València (que entra molt suaument, però pega fort a les cames), i aquests altiplans artificials en forma de piràmide quadrangular, d’una alçada de mig metre, sobre la que es fan les plantacions dels tarongers valencians.

Cada altiplà està separat de l’altre per un espai anomenat taula, completament pla, lloc que és inundat amb aigua pel pagès (rec a manta), unes deu vegades a l’any, entre abril i octubre, estalviant d’aquesta forma molts de doblers en canonades, dipòsits, aixetes i treball.

Primavera.

Està dins l’ambient, es respira, es nota, se sent. La primavera fa setmanes que ja ha esclatat, no hi ha primavera sense flors, amb una explosió de vida. És època d’olors, de colors, de dies assolellats, però també de saonetes, ruixats, i alguna inesperada calabruixada.

Ens ha arribat la veritable primavera, no la del calendari, sinó la real, aquella que la sang altera, com menciona una coneguda dita popular, ben certa.

Oblidant un poc el pesat coronavirus, les malalties al·lèrgiques primaverals s’han duplicat en els darrers anys, arribant a afectar pràcticament al 25% de la població, estimant-se, a més, que entre el 15 i el 20% té al·lèrgia al pol·len, augmentant al 40% entre els adolescents, essent el tipus de pol·len que més els afecta el de gramínies, amb un 80% d’afectats, seguit del pol·len d’olivera (43%), que tant abunda dins la nostra estimada Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat.

Som pagès

Sempre he gaudit amb l’agricultura, amb el meu petit hortet i amb el meu olivar. L’afecció per la terra em ve de molt endarrere, de fa molts d’anys, de la meva padrina Jerònima Calafat, la mare de ma mare. Sempre m’ha agradat sembrar les meves pròpies llavors, regar, trasplantar, donar compost o fems, empeltar i collir personalment els diferents fruits, sempre m’ha agradat l’agricultura tradicional.

Viure bé, i a més al camp, és sinònim de viure amb harmonia amb el cos, la ment, les emocions, relacions i entorn, gaudir, sense destruir, de la muntanya, el mar, la natura i les persones. Tanmateix tots formem part d’un petit microcosmos que estem obligats a cuidar dia a dia.

Dins un planeta canviant, en el que tots depenem íntegrament de l’equilibri natural, resulta il·lògic, i fins i tot irracional, vulnerar el principi bàsic de mínimes precaucions, hauríem d’anar junts cap a un camí de convivència no destructiva, de recerca d’equilibri i harmonia, consumint a més, sense excuses de mal pagador, productes locals.