Extremisme a la Conselleria de Medi Ambient (I)
“És prudent no fiar-se completament dels qui ens han enganyat una vegada.”
René Descartes
El darrers dies de gener es va aprovar per part del Govern, a instàncies de la conselleria de Medi Ambient liderada per Miquel Mir, una modificació del Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN) de la serra de Tramuntana. Els canvis introduïts afecten les zones d’exclusió, les quals es revisen totalment, ja sigui per resoldre errors cartogràfics, per crear-ne de noves o per resoldre el litigi històric que afecta la servitud de pas pel camí de Ternelles per accedir a Cala Castell i al Castell del Rei, immersa en una batalla legal que ha arribat fins al Tribunal Suprem.
Es delimita una nova zona d’exclusió al vessant sud del puig Roig (zona de Mossa), dividida en dues àrees: una, situada al puig Rodó, i una altra, a l’anomenada Tossa de sa Martina. La darrera afecta una de les zones més estimades de la geografia muntanyenca de Tramuntana, el Puig Caragoler de Femenia. La nova zona d’exclusió supera els 185.000 metres quadrats. O traduït en la mesura estàndard actual, equival a una mica més de 20 camps de futbol. Es vol protegir una colònia de voltors lleonats, un niu de milans reials i quatre territoris d’àguila calçada. Fins aquí la informació oficialment lliurada.
Si tenen ocasió d’examinar-la, podran comprovar com la informació gràfica –els mapes- que l’acompanyen tenen el nivell d’un alumne mediocre de sisè de primària. Dues taques vermelloses –els haurà caigut un gelat de maduixa damunt el paper?- sobre una mar d’esborralls marronosos. Ni escala, ni topònims, ni cotes, ni corbes de nivell, ni línies de separació entre finques… I això que els Serveis d’Informació Territorial de les Illes Balears (SITIBSA) –l’organisme que proporciona eines cartogràfiques a tota l’administració- va tenir un pressupost d’1.266.000 € a l’exercici 2023. I que la seva eina gràfica és totalment gratuïta, a l’abast de tota la població!
No em deixa de sorprendre la denominació feta servir. Per la seva inexactitud. L’anomenada com a Tossa de Sa Martina està situada a 750 metres de l’inici de la zona d’exclusió. El Putxet Rodó –que no Puig Rodó- està a no menys de 400 metres de la zona a la qual donà nom. Ambdues –amb la imprecisió d’uns mapes lamentables- estan fora de la zona d’exclusió. Aparentment i sempre que l’autoritat competent no digui el contrari. O potser amaguen una futura ampliació que si els inclouria?
L’ambigüitat, la imprecisió i la vaguetat són el pare, la mare i la tieta de l’arbitrarietat. En els diccionaris trobem alguns sinònims per aquesta paraula. Entre d’altres cal esmentar; abús, cacicada, desraó, greuge, iniquitat, injustícia, malifeta, sobreria, tort, biaix, favoritisme, greuge, injustícia, llei de l’embut, parcialitat, preferència, sobreria, tendenciositat i tracte de favor. Soc de l’opinió que alguns integrants de l’administració pública es mouen com a peix a l’aigua en aquests laberints burocràtics i per certs ambients poc recomanables. No són molts, però la seva dèria embruta la feina de la gran majoria i la malmena.
Caldria demanar-se el perquè d’aquesta feina tan mal feta. Mandra, incapacitat, ineptitud, mala idea? Un quid pro quo mediambiental? Curiosament, sembla que la finca a on es crea la nova zona d’exclusió està vinculada familiarment a la propietat de Ternelles. El que em lleves per un costat m’ho dones per davall la taula? Se non è vero, è ben trovato!, diríem els nostres amics de la península italiana.
En la meva opinió, i des del punt de vista patrimonial, aquesta decisió suposa la pèrdua definitiva del traçat senderista tradicional anomenat com a Volta al Puig Roig. Documentat com a mínim des del 1968 en el número 28 de les Rutes Amagades de Mallorca de Jesús Garcia Pastor, aquest recorregut és descrita per aquest pare fundador del modern senderisme a Mallorca com a “… una excursió molt coneguda que han fet, inclús repetides vegades, tots els excursionistes de Mallorca, i no sabem que mai la repetició del circuit hagi resultat menys agradable i sorprenent que la primera vegada. Talment, ens passa a nosaltres, que quedam sempre amb la il·lusió i el’ desig de repetir-la novament (…) Realitzada així, de Mossa a Mossa, seguint el senderó que dona la volta al Puig Roig, resulta un circuit molt agradable, variat i espectacular i, per altra banda, sense dificultats.”El conegut com a Pas des Cingle des Pi, Pas de Cosconar o Pas darrere les cases passa a millor vida ajusticiat pels buròcrates que ni el coneixen ni els hi interessa el més mínim. No els cansaré amb la descripció del Pas de Sa Paret de Llevant –també mort per sobredosi burocràtica- ni tots els paisatges barrats per sempre més per no resultar tremendista.
El meu punt de vista és que tot això intenta resoldre un problema inventat, fictici, inexistent. La colònia de voltor lleonat es va instal·lar el 2008 per pura i dura casualitat. Ha crescut i s’ha consolidat fins al dia d’avui convivint harmònicament amb la presència humana. Molt especialment la dels senderistes i muntanyencs. Si no ja haurien fugit o desaparegut completament. Tots els experts indiquen que aquesta espècie de rapinyaire es fora de perill a Espanya. En el darrer cens del 2018 n’hi havia entre 95.000 i 122.000. Està catalogada com d’interès especial no com amenaçada ni en risc de desaparició. Ha crescut i s’ha desenvolupat coexistint amb les persones. Això està més que demostrat al llarg i ampli de tota la geografia nacional. De fet, més de la meitat de la seva alimentació –de vegades fins i tot més- és proporcionada pels humans davant la manca de carronyes en estat salvatge, prohibides per la normativa europea. Si tenen dubtes provin d’admirar-se de les evolucions dels exemplars joves que a la primavera s’amollen de les parets sud del Puig Roig fent les seves primeres volades. Centenars, per no dir milers, de caminants els han vist, admirat i –per descomptat- no destorbat els darrers quinze anys. La ruta del Puig Roig –esquarterada fins i tot- atrau desenes de persones cada diumenge tot l’any. I no ha impedit que les primeres parelles s’instal·lessin i es reprodueixin sense cap mena de problema. La mateixa ruta que voreja la zona d’exclusió del Putxet Rodó –si surts a pixar per la dreta un metre, estareu en terreny prohibit- sense que els milans i les àguiles s’hagin emprenyat per instal·lar-se i procrear.
Els propietaris de Mossa, Cosconar, Can Pontico i Sa Plana estan, per tant, d’enhorabona. La conselleria els hi ha entregat l’arma definitiva. Una bomba atòmica en forma de regulació mediambiental per tancar per sempre més aquest recorregut. I de nou els que els vigilaran la finca seran els Agents de Medi Ambient, pagats per tots i al servei d’alguns. Aquest és un dels objectius del neo conservacionisme i neo proteccionisme que alimenten des de la conselleria de Medi Ambient. S’aprofita l’argument proteccionista fent veure que la naturalesa només es pot salvar tancant-la. La planificació territorial proteccionista que legitima aquesta situació mitjançant la subordinació de l’equitat entre els ciutadans i l’interès general a la generació de guanys ha estat definida com a gentrificació ambiental.
Soc del parer que l’extremisme s’ha instal·lat a la conselleria de Medi Ambient. I ho dic des de la radical defensa del medi ambient i la necessària i imprescindible implicació de la nostra societat en la seva preservació i conservació. La diferència, com afirma l’estudiosa escandinava Dalgaard-Nielsen, rau en el fet que “Radicalisme significa defensar quelcom sol o en grup, però tenint en compte als altres. Això contrasta amb l’extremisme, en el qual algú defensa alguna cosa a costa d’altres persones. Uns certs grups socials són atacats directament o són perjudicats per les accions i mètodes dels extremistes(…) L’extremisme ocorre quan un vol dominar a uns altres amb actes (…) juntament amb persones d’idees afins.”
En la meva opinió, els extremistes comanden a la conselleria. I regnen damunt del conjunt de professionals i funcionaris que –de forma majoritària- intenten fer la seva feina en benefici de la societat en conjunt. I impulsen una agenda que fa de la prohibició, la persecució, la prepotència i l’autoritarisme les eines principals.
Parlem del “Sheriff” de Tramuntana. Convertit en la riota de tota la comunitat nacional muntanyenca per la seva vergonyosa i esborrallada proposta de sanció a l’Editorial Alpina, entre alguns dels seus èxits més coneguts. Per fer els millors mapes. El mateix que no es lleva l’uniforme verd ni per dormir i que es passeja, nit i dia, dies feiners i festius, amb el cotxe oficial pagat per tots vostès.
Parlem del Cap de la policia mediambiental, incapaç de frenar i castigar els excessos d’alguns dels seus subordinats. Poruc i acovardit amb els forts, implacable amb la gent comuna. Al Consell de Mallorca encara recorden el seu fulminant cessament el novembre de 2015 com a director Insular de Medi Ambient.
I tot això, sota la direcció d’una persona que és incapaç de sostenir un diàleg de més de dos minuts, abans d’embarbussar-se i posar-se agressiu davant la seva falta d’arguments. Incapaç d’arribar a acords, crear complicitats i tractar a la gent dignament. Un llicenciat i enginyer tècnic que compta amb dos postgraus. Quina gran pèrdua per l’acadèmia!
Continuarà.
Imatge de portada: Tancament Espais Natural – Copyright PAU