Ara llegint
In Memoriam Bartomeu Quetglas, primer mallorquí en assolir un cim de més de 8.000 metres

In Memoriam Bartomeu Quetglas, primer mallorquí en assolir un cim de més de 8.000 metres

L’arribada de la primavera ens ha copsat amb una mala nova. Bartomeu Quetglas ens ha deixat. El primer mallorquí que va conquerir un cim de més de 8.000, en arribar al Cho-Oyu (8.188 metres, la sexta muntanya més alta del planeta) l’any 1991 fent cordada amb Ramón Corcoles i José Garcia, ha partit per sempre més. La seva figura es va popularitzar amb la seva decisiva participació en les expedicions que aconseguiren assolir la primera ascensió d’una cordada mallorquina a l’Everest (Tolo Calafat i Joan Antoni Olivieri) en 2006, culminant una carrera personal i esportiva excepcional.

Olivieri, Calafat i Tolo Quetglas celebrant l’inici de l’expedició.

Bartomeu, Tomeu, Tolo o Tolete -com afectuosament alguns el nomenaven- tenia tres passions que definien la seva existència; la muntanya, el ciclisme i, regnant per damunt tot, la seva adoració per la seva família.

Dotat d’un físic prodigiós, fort i resistent, sempre es mostrava actiu i inquiet. Ja en la seva primera sortida a l’alta muntanya -Pirineu l’any 74- va mostrar la seva capacitat d’adaptació i facilitat per aprendre. Tucarroya va ser la primera de les moltes grans muntanyes que vindrien. I era poc més que un adolescent, un al·lot ja atrapat per la màgia de la roca. Jopela, un dels seus primers companys, recorda una etapa relativament desconeguda de la seva trajectòria; la de les expedicions a les selves tropicals de Borneo, la tercera illa més gran del món. L’abundància de serps no li feia gens ni mica de gràcia i contava els dies que faltaven per sortir de la intricada jungla a la qual anomenaven l’infern verd. En una d’aquestes, i mentre travessaven un dels milers de cursos d’aigua de la zona, va sentir una forta picada a la cama submergida. Els indígenes que els acompanyaven els havien advertit de la presència d’una espècie molt perillosa de peix. El seu verí matava en poc més de tres minuts. Terroritzat i mentre pensava quines podien ser les darreres paraules, un natiu va capturar amb una precisa llançada a l’agressor. Amb un somriure es va atracar per informar-lo que era una espècie inofensiva. Les riallades i l’alegria desbordant ressonaren en aquell oblidat racó de les selves tropicals.

Retorn després de l’Everest (Imatge FB)

La seva progressió va ser imparable i el dugueren a convertir-se en el primer himalaista mallorquí quan, en 1985, culminà l’ascensió al Lobouche East (6.100 metres) i l’Island Peak (5.800 metres) situats a la zona de l’Everest. A la tardor del 1991 la Deessa Turquesa (que és la traducció del tibetà de Cho-Oyu) li va regalar el títol de primer vuitmilista de Mallorca en premi al seu esforç i dedicació. Quelcom que no es va reconèixer a bastament ni en aquell moment ni en els que vindrien amb posterioritat. L’Everest, que s’atalaiava des del Cho-Oyu, seria el proper objectiu.

I a l’Everest arribaria el moment de glòria de Tomeu Quetglas. I no va ser al cim. El cronista Joan Carlos Palos ho descriu en el seu llibre Cròniques de Khumbu. La fallida expedició de 2005 –integrada per Jopela, Tolo Calafat i Joan Carles Olivieri- va servir per guanyar experiència i esmolar les eines pel següent intent. “Com a mínim, un dels tres ha d’arribar a dalt de tot, repetia (…) Tolo Quetglas per a qui el més important era saber que en un moment donat sempre calen sacrificis personals en benefici del grup”. I en 2006 va haver de prendre la decisió més rellevant de la seva vida fins aquell instant. Afectat per uns problemes físics va assumir “… un acte d’enorme responsabilitat pel bé de tota l’expedició” Amb ganes i forces per seguir als seus dos companys en l’assalt definitiu, i sabent que si tornava a tenir dificultats “… la situació resultant hagués pogut implicar la retirada dels seus companys quan gairebé es trobaven a fregar el seu objectiu final…” va prendre la decisió personal de retirar-se. Imaginau-vos al camp IV de l’Everest, a vuit mil metres d’alçada, fuetejats pel vent i tremolant de fred, a un sol dia de l’objectiu més cobejat i sabent que, segurament, és la darrera oportunitat d’una vida esportiva a alt nivell. Un moment de soledat, tristesa, excel·lència i qualitat humana, sublim fora dubta, que mostra la personalitat de Tomeu Quetglas. “Al·lots, hem d’assegurar el cim. Partiu cap amunt.” La resta és història. Com descriu acuradament Joan Carles Palos “…es va saber sacrificar en benefici de tot el grup. La seva actitud sempre l’honorarà i, malauradament, mai no serà prou valorada”.

Al Cho-Oyu el 1991 (Imatge: FBME)

A la tornada, tancant una etapa, es va pujar damunt una bicicleta, com havia fet des de ben jovenet. I a on, de nou, el seu físic i caràcter, el varen fer destacar. El que havia nascut com una afició i una manera d’estar en forma i conèixer món, va esdevenir quelcom més. El calendari cicloturístic nacional i internacional s’incorpora a la vida de Tomeu Quetglas. “Estic massa aferrat al seient de la bicicleta”, va comentar. El xip competitiu li va permetre participar amb molt bon nivell. Les carreteres del Pla, els pendents de Tramuntana i la “grupetta” local va tenir ocasió de veure –i patir- la seva força i estil que el va fer conegut i apreciat. Va tenir sort Indurain que a Tolo li agradés més la muntanya!

I per últim, el millor, les joies per qui Tomeu Quetglas respirava. Aquells en els que no va deixar de pensar en cap moment de la seva vida. Quan li varen demanar pel que faria una vegada finalitzada l’exitosa expedició a l’Everest del 2006 va expressar “… el primer de tot que he de fer he de salvar el meu matrimoni i la meva família, han estat dos mesos molt durs per na Queta, que s’ha hagut de fer càrrec tota sola d’en Marc i de na Clàudia.” L’amor no solament és una necessitat bàsica que tenim els éssers humans, és també l’elixir màgic que converteix la vida en una cosa extraordinària perquè la passió no és més que amor amplificat i convertit en emoció. La família l’ajudava a viure amb passió, omplint-lo d’alegria, content i plenitud.

Tolo Quetglas a Namche – Nepal

Mallorca ha estat terra de grans esportistes. Tomeu Quetglas ho era. I quelcom més important. Una gran persona, bona, pionera, capdavantera i atrevida. “El més fort de tots” com recorden els seus amics. D’aquelles que de forma silenciosa construeixen amb els fets i la presencia una societat millor. Ara ha partit a la descoberta d’altres existències a on, segur, trobarà al company Tolo Calafat, desaparegut en 2010 en les faldes de l’Annapurna.“Els dos Tolos” de nou plegats. La fatalitat fa que els millors parteixin massa prest, massa aviat, massa d’hora.

I ell, Tomeu Quetglas, que va portar “Mallorca a dalt de tot” es mereix un racó en la nostra memòria i el nostre cor. Per sempre més!

Que al cel ens veiem tots!

Agraïm a Joan Carles Palos facilitar les imatges i el text del seu llibre CRÒNIQUES DE KHUMBU així com a tots aquells que han aportat dades i detalls que ens il·lustren sobre Tomeu Quetglas.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt