In memoriam Toni Mochón, la sal de la terra
En la pèrdua d’un amic, de quelcom especial, es fa un buit a l’interior de les persones que l’hem conegut. El que ha deixat Antoni –Toni- Mochón és de proporcions enormes. Gran com les muntanyes i els paisatges que s’estimava de forma especial. I en les que vaig tenir ocasió de conèixer-lo i apreciar el seu caràcter i tarannà.
El seu club de tota la vida, el Grup Excursionista de Mallorca (GEM), en el moment de donar el condol a la seva gent, l’ha definit com a “Persona afable, simpàtica, divertida i sempre amb un somriure i una broma a punt per compartir.” Expressa, a més, que “Aquells que hem tengut la sort de coincidir amb ell el trobarem molt a faltar i el recordarem per sempre.” Paraules justes que el retraten. Com també les de tantes altres persones que han manifestat la seva tristesa i desencís per la seva pèrdua.
Toni partí de la seva Granada natal per arribar a la Mallorca dels anys seixanta com un adolescent. Era part de la legió de gents senzilles i humils que, vingudes de llocs molt diferents, constituirien la mà d’obra que aixecà la indústria turística que va donar prosperitat i progrés a la nostra illa. L’oblidada infanteria que amb el seu esforç basti el benestar del qual avui podem gaudir. A Mallorca va créixer personalment i professionalment. Crea una família i s’estableix definitivament. Era la seva terra. El seu treball a l’hostaleria, amb el tracte directe amb la gent, va ser font d’innombrables històries, contarelles, anècdotes i acudits amb qui regalava les oïdes dels companys en les descobertes per Tramuntana. Per a ell la muntanya era quelcom més que un espai a on practicar una activitat esportiva. Era un territori obert a la troballa de la natura i d’altres persones.
El seu inconfusible capell i la seva inclinació per portar calçons curts, independentment de la temperatura i dificultat del terreny, eren el sant i senya de la seva presència. Innombrables persones que varen fruir de la seva presència, companyia i ànims. Encara el veig quan, amb cara de picar i cucant l’ull, s’atracava a qualcú per fer-lo objecte d’una de les seves bromes o històries. Sabies que en pocs minuts es produiria un esclat de riure. Ningú millor que ell per llevar-li ferro a un recorregut complicat, extenuant i intens. I no parlem de les sobretaules o les xarrades després de regar les muntanyes amb suor i esforç.
Pocs dies abans de la seva marxa, va comanar un àlbum fotogràfic amb imatges de la seva darrera sortida feta a l’illa de La Gomera. Amb els ulls brillants i il·lusionats. Ho volia per mostrar als seus nets. No sospitava que seria el darrer regal. Aquell que permetrà que la seva família el pugui recordar com l’home dinàmic, valent, decidit i bo que sempre va ser. Una meravellosa casualitat. Com ho és, també, que la darrera sortida la compartís amb el seu fill que ha manifestat que “Un dels grans llegats que em deixa el meu pare en aquesta vida és l’amor per les muntanyes i la naturalesa. Jo seguiré aquest amor per les muntanyes per a tota la vida gràcies a ell. Cada vegada que faci algun cim serà un homenatge.”
Antoni Mochón era la sal de la terra i llum del món. Honest, home bo, d’aquells que li donen bon gust al món. Il·luminant amb el seu exemple vital el petit univers de familiars, amics i coneguts que han tingut el privilegi de la seva presència. Una persona que feia que cada trobada i instant passat amb ell valguis la pena.
Que la terra et sigui lleu. I no facis riure massa als àngels o els acabaran caient les plomes de les ales, quan els diguis la teva frase, marca de la casa, de “¿Me haces una foto, nena?”!
Els teus amics de la “Colla d’en Boda”