Lalia és el nom d’una dona exiliada, pobre i del sud

Fa unes setmanes un diari d’informació general de les Illes va publicar una notícia sota el títol “Tres empresaris suecs obren el primer club social privat de Mallorca en plena plaça Santa Eulàlia de Palma”. En el redactat es glossaven les excel·lències d’aquesta instal·lació dotada, entre altres exquisideses, de “… gimnàs, espais de treball, sales de reunions, bar i restaurant”.

El seu fundador i copropietari, Pablo Sánchez –xilè criat i casat a Suècia- descriu la filosofia de la seva criatura. “Busquem gent amb ment oberta, heterogènia. Volem un públic que barregi a gent local amb estrangers que visquin aquí o tinguin una forta connexió amb l’illa. No és un club per a turistes”. S’esplaia afirmant que “Fa cinc anys que residim en aquesta zona i buscàvem un punt de trobada per a gent una mica com nosaltres. Amb interessos en la sostenibilitat, l’art i la cultura. Pensem que falten espais urbans així a la ciutat, on les persones puguin ajuntar-se i on puguin sorgir projectes conjunts”. Afirma que “Per a nosaltres és també una oportunitat de conèixer a gent local que li interessa el món internacional i que totes aquestes persones amb una mentalitat oberta es barregin”. Aquest ciutadà del món –indica que ha viscut i treballat a diferents ciutats i continents- destaca que “Per als estrangers, Mallorca era abans un lloc al qual es venia de vacances o a jubilar-se per a jugar al golf. Ara hi ha gent que ve a crear-se una vida, a fer un projecte i a passar-lo bé. Molta gent ve a instal·lar-se aquí per a posar projectes en marxa. A Mallorca busquen la qualitat de vida, que és molt bona si es tenen nens petits. El clima és genial, el ritme és més pausat i els col·legis estan bé”. La connexió del nou espai amb Mallorca s’aconsegueix, en les seves paraules, incorporant obres d’art i artesania locals, com ara pintures i roba de llengües. 

Les activitats principals d’aquest senyor estan relacionades – mireu quina sorpresa- amb el sector immobiliari i l’hostaleria, en combinació amb altres socis de la mateixa nacionalitat. L’admissió al club obliga els sol·licitants a passar una entrevista i, en cas de ser acceptat, pagar una quota mensual amb la qual pràcticament podríeu donar menjar a un nin tot un mes. Altres serveis –restaurant, espais, menjar, beure…- a part. Ens podríem demanar si voldrien evitar intrusos que puguin tacar les internacionals estances del seu particular Valhalla. Recordem que en la mitologia nòrdica, el Valhalla és un enorme i majestuós saló al qual, en l’altra vida, aspiren a entrar els herois, en el que Odín els ofereix habitacions i lleure de la mà de les Valquíries.

Llegint el text m’ha vingut al cap la imatge del típic gentleman club anglosaxó. L’hegemonia en les colònies i territoris dominats resultà en l’exportació arreu de l’imperi britànic d’aquest model cultural. Allà les elits colonials –polítiques, econòmiques i militars- disposaven d’un lloc de reunió i descans allunyat de dones, nens i, només faltaria, els nadius, els indígenes, els aborígens. Pakistan, Bangladesh, Índia, Singapur, Tailàndia, Hong Kong, Singapur… són alguns dels llocs a on es varen instal·lar. Tot molt internacional i ètnic, la veritat. Serem capaços de trobar alguna semblança amb la proposta del suec Sánchez? O més aviat, té una retirada a un moble de disseny minimalista?

Tornat al text de la notícia, la periodista que firma la notícia deixa que el personatge es retrati amb les seves pròpies paraules. En la meva opinió té l’habilitat de destacar els aspectes més classistes, elitistes i neocolonials. Que el principal problema de la població és la inexistència d’habitatges assequible? Idò en lloc d’importar el model d’habitatge social suec –amb un percentatge per damunt el 19% davant l’esquifit 3% nacional- fem un cau social per a rics estrangers i preteses elits locals. Que els nostres majors veuen en perill els seus serveis socials i assistencials? Marxant una de sales de fitness, ioga, mindfulness i personal trainers! Que els nostres infants passen canusies en mòduls prefabricats per la manca d’instal·lacions educatives? A jo que em contes! Els meus fills van a un col·legi privat, internacional, a on aprenen en suec, anglès i una mica de castellà! La llengua dels aborígens… ja s’ho faran.

En aquestes ocasions a un li entren ganes d’invocar a El Tio de la Vara, el personatge creat pel famós humorista televisiu José Mota. Aquest humil llaurador manxec porta una doble vida de superheroi. A cop de vara prima i flexible d’avellaner i a la veu de “¡Sus viá crujir vivos a tós!” castiga la beneitura i l’estultícia. En començar i acabar els seus atacs, crida “Poder de la vara!” repartint bastonades a tort i dret. Posa en cintura a disbauxats, estafadors, dolents, mals veïns tafaners i una infinitat de gent pretesament superior. A la nostra Mallorca hauria de fer hores extres a balquena!

Mallorca i les Illes Balears han materialitzat el pas des d’unes illes d’emigrants -que perdura fins a mitjan dècada dels anys cinquanta del passat segle XX- a la seva conversió en un important focus d’atracció d’immigrants des de la data, en poc menys de cent anys. Més de la meitat dels actuals habitants de les Balears no han nascut a les illes. I a la primera emigració des d’altres regions d’Espanya, s’ha succeït la de gent vinguda d’Amèrica del Sud, Àfrica i l’Europa Oriental. La majoria han vingut a cercar una vida i un futur millor per a ells i els seus. Amb el seu treball, iniciativa i esforç han contribuït al desenvolupament social i econòmic. El procés no està exempt de problemes i tensions de consideració encara no solucionats completament. I els que vindran. I entre tots els haurem d’enfrontar i donar solució.

Però el que, des del meu punt de vista, no és acceptable la presència d’una elit extractiva que veu Mallorca, el paisatge, el patrimoni material i els seus habitants just com un recurs econòmic. Susceptible de ser explotat fins a treure-li la darrera gota de suc, guardant-se els beneficis en –pot ser- paradisos fiscals i deixant enrere poca cosa més que totxo, brossa i desolació. I quan la vaca ja no dona llet, aquests personatges, aquesta gent internacional es desplaça –possiblement en un jet privat- al següent indret idíl·lic (Croàcia?, Albània? Extrem Orient?) amb possibilitats de ser destrossat per gent amb molta barra i sensibilitat artística. Bon vent i barca nova!, exclamarien si tinguessin alguna idea de la nostra llengua indígena. I és que, a més, proclamen la seva estufera! Sembla que els encanta Mallorca, però que els hi molesta la plebs, la púrria que no està al seu nivell? Mallorca està millor sense mallorquins?

Cal recordar la glosa popular, heretada dels nostres padrins, quan diu:

«Una figa a sa figuera

mai ha fet nosa a ningú;

i jo, als estufats com tu,

els decanto amb sa granera»

El nom del nou club és Làlia. Amb accent sobre la primera a. Si cerquen a l’omniscient Google, trobarien –a més de la pobra, en la meva opinió, web del local- una entrada sobre una pel·lícula documental de l’any 1999. En ella, Lalia –sense accent- és una jove que ens conta com és el seu país, el Sàhara Occidental. Ella ens va introduint en el seu món. Un món de somnis perduts, de records no viscuts per a acabar despertant en la seva realitat. Una realitat terrible de la qual vol escapar: El seu exili en un camp de refugiats a Algèria, enmig del desert del Sàhara. El curtmetratge va guanyar el Premi Goya a més d’altres set premis nacionals i internacionals. El va dirigir l’actriu catalana Sílvia Munt. Els recomanaria el seu visionat.

No em negaran que és una feliç i bonica casualitat que el nom d’una dona exiliada, pobre i del sud acabi batiant l’exclusiva instal·lació oberta en les entranyes de l’antiga ciutat de Palma per a gaudi dels privilegiats. Soc de l’opinió que, si aquesta dona visques entre nosaltres, just podria entrar al local per la porta de servei. Com a integrant del personal posat al servei dels socis que, no es pot descartar, ignorarien la seva presència.

A partir d’ara tindre el privilegi de pensar en la seva gent –pobre, maltractada, exiliada- cada vegada que algú –plantós i ufanós- faci menció de la seva pertinença a l’esmentada estructura. I inevitablement em sortirà un somriure d’orella a orella. La tafaneria és el que té.

No debades puc afirmar que soc rabiosament marxista. Especialment inspirat per Groucho Marx, el famós humorista americà d’origen jueu, quan afirma “Mai pertanyeria a un club que admetés com a membre a algú com jo”.

Enllaç a la publicació original: https://www.diariodemallorca.es/palma/2023/11/15/tres-empresarios-suecos-abren-primer-94658726.html