L’autodidacta, omplint una buidor

Quan arriba l’hora de deixar de banda el que pensen els altres d’un mateix i fer una sincera reflexió, des d’una franquesa vertadera, ens adonam que no sempre coincideix el retrat amb el retratat.

I és que, si hom té fam de saber, no sempre troba les portes obertes a la satisfacció de les seves necessitats; haurà de recórrer un llarg itinerari d’incomprensions, contemplant com es té amb manca d’estima i valoració allò que no es pot catalogar com a acadèmic, ja que no compten els esforços fets dins les fosques de la nit que no gaudeix de transparència.

Els que empren les camades que duen a una manera filosòfica d’entendre (ni que sigui per aproximació) el sentit de la vida, els resten moltes romegueres que segar si hi pretenen avançar des d’una formació autodidacta.

Entre els entramats dels esquemes amb què definim el món que ens ha tocat viure, no se sol tenir massa en consideració tot allò que s’ha llaurat des de la solitud sigil·losa. Però, ja s’ha dit que les coses són com són…

Així, per exemple, la personalitat indiscutible del filòleg Francesc de Borja Moll va causar un cert desencís quan, davant l’interès del rector de la Universitat de Barcelona per les seves titulacions, amb la simpatia que el caracteritzava va respondre que no podia lluir cap títol acadèmic, per després afegir, en to humorístic: “Ni falta que m’ha fet”.

La definició de la paraula autodidacta que trobam en el seu diccionari és prou reveladora: “Autodidacte és el que aprèn per si mateix, sense la direcció del mestre”. Però encara m’agrada més la definició que fa del mot autodidacte l’Enciclopèdia Catalana, que s’hi refereix com la “persona que s’ha instruït sense ajut”. Cal fer una aturada per examinar aquesta afirmació que fa esment a la persona que s’ha instruït tota sola, cosa prou meritòria si pensam en l’esforç que haurà hagut de fer aquesta persona per arribar a tenir clars els conceptes que, per ell mateix, s’haurà vist obligat a definir.

No hi ha dubte que la formació ideal és la que es desprèn del guiatge orientatiu dels bons mestres i que té la seva base en l’ensenyament acadèmic, però també és just reconèixer l’esforç d’aquells que, per circumstàncies diverses, no han pogut gaudir d’aquest bagatge formatiu i a pesar de tot han fet de la recerca del saber lei motive de la seva vida.

Viure la vida és important, però fer-ho sense una filosofia pròpia és com fer les cases a mitges. Tots em pogut experimentar que si actuam com odres buits, també sofrim una buidor interior. En canvi, si vivim amb plenitud és quan trobam la clau de la satisfacció personal.

I l’esmentada buidor s’ha de omplir aprofitant tots els mitjans que tenguem a l’abast, amb residus del que altres hauran experimentat, o d’una manera personal, com és el cas dels autodidactes.

#Foravila