Les bones noces

L’economia pagesa consistia en la treta del que produïa la finca, que era variable segons els tractes del pla o de la muntanya. Les tretes venien escalonades durant l’any. Per exemple: la treta de xots, els mesos de març i abril; les truges amb dues ventrades: la treta dels porcs grassos una vegada acabada la collita de figues el mes de setembre i els sobrants que no es venien eren destinats a particulars per fer matances. Les ametlles i garroves, així com es collien, s’emmagatzemaven i es venien quan a l’amo li agradava el preu.

Però a vegades, la necessitat obligava a fer-ho abans. En canvi, l’oliva s’havia de vendre al seu temps. Les possessions d’olivar tenien suficients depòsits de pedra, algun d’ells amb una cabuda d’unes tres-centes mesures. Antigament l’oli es mesurava amb odres que tenien una capacitat de tres mesures. Cada mesura contenia quatre quartals (setze litres).

El pagès manejava la finca com si es tractàs d’una empresa. La madona era l’encarregada de guardar, en llocs insospitables, tots els doblers que entraven: entre els matalassos, enmig dels llençols… Aleshores, als pobles no hi havia bancs.

Cada parell de mesos, el traginer passava per les possessions per fer canvi de productes bàsics que després venia a botigues i carnisseries. El carro del comprador ambulant era prou esperat, doncs carregat de gàbies i canastres anava a comprar l’aviram, conills, ous i formatges o a fer canvis de gèneres. Amb aquestes vendes l’amo no s’hi posava i la madona aprofitava per fer algunes compres per ella i per les seves filles (robes, or, argent…)

Gràcies a les tretes, els fills dels amos gaudien d’una situació, en aquell temps, privilegiada, encara que no fossin de casa de senyors. Eren prou rifats per les al·lotes que veien en els fills dels amos de l’agre un excel·lent partit, i si, a més, eren un poc agraciats, molt millor. El més important era ser de Son “el que fos”. Doncs dins aquells dies de rusca el que comptava era l’abundós companatge, en contra del pa amb oli o el pa amb saïm.

Vaig ser amic d’un fill de possessió i record que jo quedava astorat en veure com tots els dissabtes son pare li donava la quantitat estipulada.

Temps enrere, pels pobles, hi havia més casinos (avui en dia, en general, se’ls anomena cafès). Aquests locals es distingien per la clientela que sovint hi anava. No eren els mateixos els destinats als fills dels amos que els dels missatges, perquè en aquella època ser fill d’amo era pertànyer a una casta social ben marcada.

Al voltant de la plaça hi havia sempre els esmentats casinos amb olor de cassalla i un fum de tabac de llosca que xapava els pulmons. Un d’aquests era punt de trobada pels aficionats a les carreres de bicicletes. L’altre era freqüentat pels aficionats al futbol, on s’alçaven les veus per una pilota. Un tercer, de gent corrent, sobretot obrers i missatges. I el quart, era de persones amb un poc més de categoria. A més, en aquest darrer, les dones començaven a anar-hi algun diumenge per prendre una llet freda i una tassa de xocolata a l’hivern.

I l’amo i la madona bavaven veient el seu bergantell cercant al·lota per la vila i preparar unes noces ben rumboses.