Madò Buades i les cançons del poble*
– S’han realitzat saberuts estudis sobre la cultura popular. S’han publicat gruixuts llibres sobre la cultura popular, però, sovint, s’ha oblidat, entre capítols doctorals, la vertadera significació del que és la cultura popular. S’ha oblidat la seva força, el seu encanteri. S’ha oblidat el ver esperit de la cultura popular entre disquisicions teòriques. Aquest és el mal de l’intel·lectual quan s’apropa al fenomen de la cultura popular. Madò Antònia Buades, que just just sabia llegir i escriure, era una autèntica manifestació de la cultura popular mallorquina. Ni anàlisis, ni classificacions, ni recopilacions, ella a cantar, a expressar, amb el cant, el que de ben joveneta havia après treballant al camp, al costat dels seus pares, dels seus padrins. Aquesta és una noble condició de la cultura popular, ser tramesa per via oral, en la tradició de la família del poble.
D’aquesta manera, amb apassionada dicció, em parlava el meu amic Jordi Riquer, l’amo del Cafè Central, el passat dimecres, dia 2 d’aquesta novell any 2008. S’havia assegut a un tamboret, al meu costat, en Jordi, tot recolzant-se en el taulell i sense deixar de mirar les dues taules del fons, ocupades per un estol de gent jove, al·lotes i al·lots que, animadament, conversaven entre ells. Hi surava un cert aire estudiantil damunt les colles que ocupaven les dues taules, bevent i enraonant.
Des de fa molts d’anys conec prou bé en Jordi, i sé que quan exposa certs raonaments, si ningú no li fa contrari, ell mateix, com en un diàleg monologat, es contesta.
Així què, agafant aire, en Jordi, va dir:
– Roda la roda, amic meu. Les cançons que cantava madò Antònia Buades, com les que cantaven n’Agustí Gomila “Florit”, amb Isabel Payeras Gost, Antònia Serra Bennàssar, Antoni Caimari Amer, Joan Thomàs Cladera i la seva germana Catalina. Amb Bartomeu Simó Company, Vicenç Gomila Gomila, Isabel Comas Company, Joan Crespó Socías, Bàrbara Simó Company, juntament amb madò Antònia Buades Vallespir i el gran ximbomber Josep Rayó Gomila que, de cançons, mestre Pep, en sabia un enfilall inacabable. I en Biel “Collut”. Tots, totes aquestes persones eren la vertadera i viva cultura popular. Ells, com altres pagesos de molts pobles de Mallorca, sense gairebé haver anat a escola, sols pel mestratge dels seus pares, mantenien, als camps mallorquins, la nostrada cultura popular. O, al manco, un importantíssim aspecte d’aquesta cultura popular, les cançons. Ells varen mantenir el patrimoni de les cançons tradicionals, i el passaven a cantadors, i cantadores, més joves, sense planificacions docents ni subvencions oficials. Ells, i elles, cantaven perquè el cor, la feina, els feia cantar. Aquest vigor genuí, sempre vell i sempre jove, de les cançons de feina del camp mallorquí, amb la mort de madò Antònia Buades, s’ha acabat, ha finit. Roda la roda. Feia ja uns anys que, per l’edat de salut, madò Buades no cantava. Però, amic meu, madò Buades ha estat la veu més emblemàtica de l’autèntic cant del poble a Mallorca. I, les lletres, de moltes cançons, eren abrandades crides d’una classe social, els jornalers, contra la classe dels senyors que, econòmicament i administrativament, sempre comandaven.
– Sí, a tots els pobles de Mallorca, una o l’altre de les selectes famílies dels senyors, ocupaven les batlies.
– Record, adesiara, una cançó que em va ensenyar en Pep Ferrer, diu així: “No m’alaben els senyors / que jo no els alabaria / perquè lo meu gust seria / de cada un fer-ne dos”. Roda la roda, amic meu, té regust de guillotina, de Revolució Francesa, aquesta cançó. I una altra, aquesta la vaig aprendre de madò Buades: “Es senyors fan mal de ventre, / no dic un, tots quants n’hi ha / perquè en parlar de votar / volen es vol i sa renda”. Era, no ho dubtis, l’esclator del poble pobre contra l’oligarquia caciquil. I de cacics, i de pressió caciquil, a Mallorca, n’hi havia a tots els pobles. És clar, els senyors, aleshores segurs en el seu poder, se’n fotien de les cançons, la qüestió era que, els cantadors, o les cantadores, treballessin al camp, a les terres de la finca, i per un jornal ben magre. Sortosament tot això ja pertany al passat. Però era el gèrmen de la cultura popular.
– Sí, la cultura popular, no la de les classes privilegiades, era la cultura del poble, del poble treballador i necessitat.
– Ningú com madò Antònia Buades, amb la seva veu emocionada, potent i clara, ha cantat amb tant d’encert les cançons del poble treballador i necessitat, del que fou el nostre poble mallorquí.
– Va fer una tasca profitosa, madò Buades, al llarg de la seva vida.
– I tant! I tant, amic meu! Ja ho veus, de filla de jornalers a Premi Ramon Llull. S’ho mereixia, madò Buades, s’ho mereixia.
D’entre el grup, a les taules del fons, entre veus d’ànim, es va aixecar una joveneta, prima i morena, i va rompre cantant: “Perendengue, perendengue / ja t’ho podies pensar / qui no s’arrisca a sa feina / quan té talent no té pa”. Tenia una veu aguda, vibrant, neta. Va acabar entre aplaudiments.
– Què et pensaves? – Vaig interrogar amb un abast incommensurable.
– Que gràcies a madò Buades, i a altres cantadors, la nostra cultura popular, les cançons del nostre poble, no es perdran.
*Document de 06 de gener de 2008
#Foravila