Olor a Sagristia

Hi ha olors que s’instal·len a la nostra llar i ho fan sense demanar permís. Moltes d’elles no escapen mai del seu interior i, encara que pels qui hi viuen resultin imperceptibles, constitueixen un tret definitori de la personalitat d’aquella llar. Són olors que aboquen un enfilall de recordances, algunes indescriptibles sense evocar aquelles sentors.

Olor de cambra tancada; d’estable, en les cases que donaven cabuda al bestiar com un element més de l’entorn familiar; olor de carrers banyats plens de bassiots, olor de corrals amb les gallines picotejant les miques escampades.

I quin perfum més encisador no escampaven aquelles garrides jovenetes, sempre a bracet per sentir-se més segures i acompanyades. Escenes tenebroses, de bubotes, pareixien les pietoses dones que cada dia pujaven l’aspra costa de Can Torreta per anar a missa primera, amb vel espès i faldes fins als peus.

Més tard, el vicari vell també s’enfilava per la costa per anar a dir el matinal a les set i mitja, i ho feia amb dificultats per culpa de l’asma, car no es podia contenir de fumar com un carreter. Per això, feia una aturada al replà de la casa d’exercicis. Aquest vicari, que era prou intel·ligent i capdavanter al seu temps, s’havia guanyat la simpatia popular, sobretot per dir unes misses curtetes i alegretes. No hi faltaven les monges de la Caritat, que tan bon servei feien al poble i que acudien a la parròquia normalment de dues en dues, com la Guàrdia Civil. Però sempre hi ha excepcions i ara record una monja jove, amb les dents a la fresca, que se’m menjava de simpatia en creure que era fill de l’apotecari; ara bé, quan va saber que no ho era, ja no em va mirar més de cara.

Tot aquell ambient eclesiàstic era de color de Divendres Sant. De les trones sortien amonestacions i severes advertències de càstigs divins, ben lluny de la misericòrdia predicada per Jesús.

La sagristia donava una impressió solemne, digna de rebre qualsevol estament oficial. La majestuosa sala tenia dependències especials pel rector, ben davant l’arxiu on eren registrats tots els naixements i noces. Eren anys d’assistència massiva a l’església, institució sempre protagonista de qualsevol acte social.

Un monumental faristol de fusta que sempre estava replè de partitures de cant gregorià presidia la sagristia. Als costats, un filera de calaixeres albergaven la conservació dels ornaments litúrgics. Les parets estaven quasi buides, només un calendari i tres quadres (del Papa, el bisbe i el marquès, per demostrar la vinculació del clergat amb la noblesa). Tot plegat, amb la inconfusible olor d’altar fumat que s’escampava pels racons d’aquella gran església.

L’escolà encollava molt bé amb el campaner i feien llarga xerrada sobre els temes més insignificants. Solia anar a totes les noces; si no el convidaven ell mateix es convidava. Mai no es descuidava de dur un diari dins la butxaca per poder dur a tastar les ensaïmades a la família.

De la vuitena de capellans que hi havia, tres eren de la mateixa família, un oncle i dos nebots. D’un d’ells es comentava que el seu pare li havia dit que triàs entre fora vila i el seminari, afegint que si es feia capellà seria com l’oncle, gaudiria d’una vida fora feina, i a més seria saludat per tothom amb un “bon dia tenga”. L’oncle era de bona pasta, però pesseter com ningú. En una ocasió, quan era escolanet, després que jo rebés una propina de cinc duros, s’acostà i em digué que allò era massa per a mi; se’ls va quedar i a mi em donà un velló.