L’Alzinar: Què volen aquesta gent? Terra i llibertat

Un poble no ha de témer al govern.

És el govern que ha de témer al poble.

Les altes temperatures i el vent estan incidint directament sobre els garrovers i les oliveres aquests dies.

Per una banda, ja estan caient les garroves a terra, madures per fora i completament verdes al seu interior; i les olives, a causa de la forta calor, ja comencen a arruar-se.

No sé si enguany arribarà el tan cacarejat i esperat bon esplet d’olives i oli…

Què volen aquesta gent?  

És, entre altres coses, una cançó de la dècada dels 60, concretament de 1968, les nostres enyorades joventuts, composta per la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet i Verdaguer (Palma, 27-04-1947), amb una llarga trajectòria, tota una vida, d’investigació de la música popular balear, catalana i, en general, de tot el voltant de la Mediterrània, amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima, escrit com a denúncia de la repressió franquista, anomenada també (entre altres coses per burlar les prohibicions) “A trenc d’alba” o ”de matinada”.

És també un estimat i autèntic cartell (ja amb alguns foradets d’arna) emblemàtic de la mateixa època, penjat a un lloc destacat del porxo del meu olivar, que ens portà a moltes corregudes, agressions, insults, maltractaments, porrades…, alguns a detencions, i quedar fitxats per a sempre…, pels maleïts grisos (més coneguts dins els ambients revolucionaris i independentistes com a forces d’ocupació espanyola), simplement per reclamar els nostres més sagrats i elementals drets.

Els feixistes del futur no tindran aquell gest de dur militar.

Seran homes parlant de tot allò que la majoria vol sentir.

Sobre bondat, família, bones costums, religió i ètica.

En aquesta hora sorgirà el nou dimoni,

i tan pocs percebran que la història s’està repetint.

(José Saramago).

Ja els tornem a tenir aquí. Ni un pas endarrere!

A pesar que fa uns anys ens pareixia inconcebible, desgraciadament ja els tornem a tenir aquí, i a més, si els mirem bé, tenen una gran semblança amb els dolents de Superman 2.

No sembla que, de moment, siguin massa, el gran augment dels seus votants, molt possiblement és degut a un vot de càstig contra el govern actual.

Són pocs, però fan molt renou, ens enganen, i ens odien a mort, poden arribar a ser molt perillosos.

No podem oblidar mai la recent història, ja que el moment d’ara s’assembla massa al del segle passat, a l’Alemanya den Hitler, a la Itàlia de Benito Mussolini, o a l’Espanya de Franco.

Es repeteix la història, ja tornem a tenir l’extrema dreta triomfant a les eleccions autonòmiques i locals, de tot l’estat borbònic espanyol, que se segueix estenent aprofitant la desinformació i la cultura més abjecta.

Què volen aquesta gent, que no fa massa trucaven de matinada?

I a pesar de tot, en aquesta terra nostra, darrerament de perdedors, mai hem arribat a prendre la lliçó.

Convé analitzar tranquil·lament el panorama actual, i especialment reflexionar, reflexionar molt, abans del vinent diumenge, dia 23, dia de les avançades eleccions generals, perquè ens hi juguem molt.

I ara de què va el Parlament Europeu?

A pesar de les moltes crítiques hagudes i per haver (s’embrutaran, a partir d’ara, moltes planes periodístiques) el Parlament Europeu acaba d’aprovar la Llei de Restauració de la Naturalesa, eina que, teòricament, pretén protegir (fins ara no s’havien assabentat, no hi havien caigut, a pesar de les seves monstruoses i sucoses pagues), la biodiversitat i el medi ambient, que tot d’una, d’entrada ja ha estat durament criticada pels sindicats agraris, que desgraciadament mai són escoltats, per anar (com de costum) en detriment de la viabilitat econòmica del sector primari i de la sobirania alimentària de la Unió Europea, especialment en aquests durs moment de calor i séquia.

Així d’entrada, algunes mesures concretes que inclou la llei inclouen que el 10% de les terres de cultiu es cobreixin per illes de biodiversitat, que afavoreixin la població de pol·linitzadors; contrarestar l’erosió del sòl, eliminar barreres fluvials (?) i augmentar els espais verds a les ciutats.

Segons els que en saben més que jo, és una llei que no ofereix alternatives per assegurar la viabilitat econòmica de les persones que depenen directament del sector primari, quan, a més, ells mateixos (Brussel·les) tenen una inconcebible flexibilitat respecte a les condicions que es produeixen els aliments extracomunitaris, que s’importen, perjudicant la supervivència dels nostres pagesos, als que, a més, increïblement augmenten la inaguantable pressió del moment.

En aquesta vida et trobaràs amb gent tan tòxica que intentarà fer-te creure que el verí ets tu.