Ara llegint
TRAMUNTANA com a Patrimoni de la Humanitat – La sentència de mort de l’Excursionisme?

TRAMUNTANA com a Patrimoni de la Humanitat – La sentència de mort de l’Excursionisme?

Enguany es compliran deu anys de la declaració a Patrimoni de la Humanitat del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana el juny de 2011 per l’Assemblea de la UNESCO a París. La decisió va tenir en compte com a elements destacats la seva gran riquesa de flora i fauna, el seu valor paisatgístic, els diferents pobles que la conformen, les finques rústiques, les possessions, els centres religiosos, l’herència marítima, els costums, les formes de vida tradicionals i els seus valors etnogràfics i artístics.

És temps, per tant, de fer un balanç d’aquesta primera dècada i determinar si les expectatives, promeses i previsions s’ha complert en major o menor grau. Ho faré opinant amb l’única autoritat, i responsabilitat, d’un excursionista amb més passat que futur al qual encara li queden molts de racons per descobrir i admirar d’aquesta Mallorca nostra.

Una conclusió avançada

Curt i ras. La gestió de la Declaració ha suposat la persecució de les activitats lúdiques i esportives a Tramuntana, posant en greu perill la supervivència d’aquestes disciplines a mitjà termini. L’excursionista està avui en dia criminalitzat i ha esdevingut una nosa,  quelcom a eliminar per part de l’administració, els propietaris i altres usuaris de pagament, com ara els caçadors i els usuaris d’establiments hotelers. I això independentment de les sigles al Consolat de Mar. Com col·lectiu que no genera redits directes polítics o econòmics som una espècie perfectament prescindible, supèrflua, en aquest ecosistema. Alguns exemples ho palesaran.

Parlem de Camins

Ens varen dir que s’obririen camins. Que s’arribaria a acords amb propietaris i entitats públiques locals per millorar l’accessibilitat. La realitat és molt diferent. La llei 13/2018 de Camins Públics i Rutes senderistes a Mallorca i Menorca es confronta amb la realitat judicial i administrativa. De vegades, per sentències judicials, com el sagnant cas de Ternelles, per inacció de les administracions, els camins que fa deu anys estaven tancats no s’han reobert i encara s’han afegit més. Cal parlar del Camí Vell de Palma a Puigpunyent, la joia de la corona del Parc Natural de Ponent, la porta d’entrada a Tramuntana des de Palma? Què està passant a S’Estorell de Lloseta? I tants d’altres…

La tàctica és sempre la mateixa. Tancar, posar filferro a balquena, si pot ser esmolat, punxegut i tallant millor. Instal·lar sistemes de vigilància electrònica com càmeres i detectors de pas, penjar cartells de prohibició que anuncien les set plagues d’Egipte. Aquesta temporada està de moda el de Caça Major o Grosse Hunde. I tot coronat amb un rètol amb les senyeres europea, balear i espanyola que ens anuncia que tot això ha estat pagat amb fons europeus el que certifica que a més de banyuts hem pagat és beure! I que no es passi pel cap recórrer a les oficines del Paratge Natural de Tramuntana a Ca S’Amitger. A més de pagar per aparcar, et despatxaran amb un somriure displicent quan no amb l’afirmació que ells no estan per això. Si tens sort et donaran un fulletó amb el recorregut del GR221.

Pel camí del correu. (Foto: Turisme Petit)

Parlem del PORN i la zonificació

Ens varen dir que el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN) de Tramuntana publicada el 2007 es modularia i adaptaria a la realitat en la definició i aplicació de la zonificació establerta, extremadament restrictiva en moltes ocasions sense cap mena d’argument científic o tècnic de pes. Es volia aprofitar l’experiència d’altres parcs a Espanya i a l’estranger que varen començar amb un nivell molt alt de protecció per anar modulant-la amb el pas del temps. Ens varen prendre el pèl. En la darrera proposta de modificació just no les redueixen sinó que amplien les zones d’exclusió per emmascarar la baixada de calçons que faran a Ternelles en benefici dels de sempre. Ara proposen la creació de dues noves zones d’exclusió –Puig Rodó i Tossa de sa Martina, situats al Puig Roig– que abastarien una superfície de 280 quarterades. Aquesta vegada l’excusa és el Voltor. No el Voltor Negre si no el Lleonat que va arribar a l’any 2008 (un any després de l’aprovació del PORN) després de ser arrossegats per forts corrents de vent des de la Península, lloc a on cria i nia aquesta espècie. Es tracta d’un animal que comparteix el mateix nínxol ecològic que el Voltor Negre i no s’havia vist mai a Tramuntana. No podem dir que es tracta d’una espècie invasora? S’ha convertit en el nou tòtem per fuetejar als excursionistes. I és que ja ho diuen, de defora vindran els que de ca teva et trauran! Curiosament els voltors que varen arribar a Mallorca són molt estugosos i no aguanten ningú. A altres indrets de la Península la coexistència entre els humans i aquest animal està assegurada amb mesures que, ni de bon tros, recorren a la simple, pura y dura prohibició total de trànsit. I SEO/Birdlife calculava que el 2018 hi havia a Espanya una població d’entre 95.000 i 122.000 exemplars.

Parlem de la col·laboració

Ens varen dir que els integrants de la gran família de muntanyencs seríem escoltats i atesos a través dels nostres representants, la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada (FBME), els clubs esportius i les diferents associacions. Mentida i grossa. Gran part de les propostes fetes en aquests darrers anys per arribar a consensos, acords, compromisos han estat directament ignorades si no menystingudes. Escaladors, practicants de les carreres de muntanya, barranquistes, senderistes…, tenen cada dia més problemes per practicar les seves activitats. Quan una niada no va bé o en una posta d’ous no s’arriba a terme ja tenim els culpables servits. De fet hi ha una Fundació propietària d’un lloc emblemàtic de Tramuntana que cada primavera fa el mateix anunci. Sempre que es perd una cria o una niada la culpa és dels excursionistes. Sense proves ni arguments. Casualment si visites els voltors amb ells, prèvia donació voluntària de 50,00 €, sembla que els animals no s’incomoden. Són els mateixos que gestionen les visites de Ternelles i que s’han aprofitat de l’esforç de tot el col·lectiu proteccionista, excursionistes inclosos, i la feinada feta des dels anys vuitanta per la protecció del Voltor Negre en el seu propi benefici i els dels seus finançadors. A aquests si els escolten i atenen les seves inquietuds. La llicència federativa, amb assegurança i quota de club incloses, just et serveix a Mallorca perquè et facin escarni i befa. El fet de promoure l’activitat esportiva sembla que és cosa d’altres temps o latituds.

Camins de la Serra de Tramuntana. (Foto: J. Serra)

Un apunt d’aquest procés de marginació del col·lectiu, deshumanitzant-lo. Fa pocs dies una persona de seixanta-nou anys va resultar ferida després de sofrir una caiguda des d’uns 10 metres d’altura mentre practicava escalada en Pa de Figa de Son Torrella. Segon el que varen informar Bombers de Mallorca, el succés va tenir lloc quan li va saltar un clau des d’on rapelava. La decisiva i professional actuació del GREIM, Bombers de Mallorca i Protecció Civil va permetre evacuar al ferit que presentava una forta contusió al cap i múltiples ferides en tot el cos en un rescat llarg i complicat. Aquí teniu el missatge que va publicar en les xarxes socials el cos dels Agents de Medi Ambient (AMA) pocs dies després “Arran d’una comunicació, localitzem nous equipaments no autoritzats de vies d’escalada al Pa de Figa de Son Torrella. Recorda que l’equipament i reequipament de zones d’escalada requereix l’autorització de la propietat i de l’òrgan gestor del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana.” Empatia? Humanitat? Proximitat amb la persona accidentada i la seva família? I aquest tarannà és el que massa habitualment ens trobem per part de funcionaris públics.

La bellesa de la Serra de Tramuntana queda patent a les imatges que acompanyen aquest article. (Foto: Turisme Petit)

I mentrestant…

Els marges s’esbaldreguen. Les fonts passen per ull i deixen de rajar embossades pels sediments. Les finques s’esquarteren i venen a especuladors. Es modifiquen elements arquitectònics únics i es deixen perdre els camps i conreus. El patrimoni històric és ignorat. Els camins s’abandonen o es malmenen. El preu dels xots és el mateix des de fa trenta anys. L’agricultura i la ramaderia són abandones per les noves generacions de pagesos farts de ser els jardiners de Mallorca. Els nous gestors de les finques són experts destacats en l’obtenció i gestió de subvencions. Els incendis s’estenen en els boscs abandonats. Els boscos estan condemnats a mort per la proliferació de les cabres. Igual que una gran part de la flora endèmica. Les malalties s’estenen entre els olivars per manca de cura. Mallorca s’ha convertit en el nou El Dorado pels venedors de filferro. La pressió humana sobre el territori és insostenible a llarg termini. La pandèmia ha posat en qüestió, i de quina manera, el nostre model. El canvi climàtic és aquí.

Però tranquils, la culpa la tenen els excursionistes.

La UNESCO va declarar Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat el 2011. Sabia que es tractava d’un territori fortament humanitzat en el que l’acció de l’home i la seva interacció amb la natura havia creat un conjunt únic que calia protegir i promocionar. No varen fer la declaració per convertir-la en un tancat just pels que tenen els milions per comprar-se un bon grapat de quarterades i per buidar de gent el territori. No era la seva intenció expulsar a la gent d’un paisatge que, precisament, s’ha conformat amb el diàleg constant, brutal moltes vegades, entre la natura i l’espècie humana. Els excursionistes són ciutadans complets. Amb deures i obligacions. I demanem el respecte de les institucions públiques i els funcionaris per tal d’exercir els nostres drets. És el que marca l’Article 45 de la Constitució Espanyola en els seus tres apartats:

1. Tots tenen el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo.

2. Els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, amb la finalitat de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, secundant-se en la indispensable solidaritat col·lectiva.

3. Per als qui violin el que es disposa en l’apartat anterior, en els termes que la llei fixi s’establiran sancions penals o, si és el cas, administratives, així com l’obligació de reparar el mal causat.

Imatge de s’Illeta al Port de Sóller. (Foto: Fora Vila)

Una lliçó de vida

Poc abans d’iniciar la darrera caminada de la seva vida, la casualitat va fer que en les altures de Valldemossa ens trobéssim a Don Benigne Palos i Vadell, una de les personalitats més rellevants de l’excursionisme a Mallorca, una vertadera fita feta persona i home sempre afable i considerat. Poc després d’iniciada la conversa, interessantíssima, ens va pregar que els deixéssim partir donat que a la seva edat i condició física no li convenia gens ni mica estar aturat massa temps. Ens va venir a dir que qui s’aturava era mort. Veiérem la seva persona retallant-se sobre el cel mentre feia camí amb passes curtes, rítmiques i harmòniques.

La lliçó de Don Benigne és clara. No ens hem d’aturar. No ens poden aturar en la llegítima reivindicació dels nostres drets davant d’aquells que es volen apoderar de lo públic pels seus propis interessos allunyats dels de la comunitat. Caminar, explorar, trescar, descobrir s’han de convertir en la nostra manera de reivindicar la nostra activitat. I a l’hora de votar, no està de més recordar-ho.

La nostra terra i la nostra gent es mereixen això i molt més.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt