Adventícies, la batalla perduda

El conreu dels horts duu aparellat tot un seguit de tasques que cal tenir ben present a l’hora d’organitzar-lo, ja que van més enllà d’un simple rec esporàdic; aquestes tasques solen anar acompanyades d’unes inversions en temps i energia gens menyspreables que si no es tenen en compte poden esdevenir un autèntic malson. La principal d’aquestes tasques és la lluita contra les males herbes, una batalla -sovint perduda- que fa que la cura dels horts esdevingui moltes de vegades un autèntic martiri.

Les males herbes, també conegudes com herbes adventícies o herbes infestants, són un  divers conjunt vegetal que sol créixer de manera espontània i indesitjada en les parcel·les agrícoles, podent arribar a fer malbé els vegetals que hi són sembrats expressament.

El conjunt de plantes adventícies són, per tant, un dels problemes més freqüents de qualsevol persona que es dediqui -professionalment o en el temps lliure- al conreu d’horts i sembrats. Tradicionalment s’ha lluitat insistentment per eliminar aquestes plantes a causa d’una triple motivació: d’una banda, per la competència envers la llum, l’aigua i els nutrients que estableixen amb les plantes sembrades expressament; de l’altra, davant la possibilitat que actuïn de pont en el traspàs de plagues; i finalment, pel temor a que alliberin substàncies inhibidores del creixement o que puguin afectar al gust de les verdures o hortalisses conrades.

La rusticitat o capacitat per suportar millor la sequera que les plantes conreades és una de les principals característiques d’aquests herbeis que els permet ser més resistents a plagues i malalties i alhora els dota de més vigor, fet que fa que creixin més aviat que la resta.

Un altre factor ha tenir present pel que a les adventícies és la seva alta capacitat de germinació, ja que solen produir una gran quantitat de llavors, un fet que sol anar combinat en ocasions amb la presència de llavors latents.

La facilitat de dispersió d’aquestes llavors és una altra particularitat de les adventícies que ajuda a la seva proliferació ja que sovint les llavors van acompanyades d’elements que faciliten aquesta dispersió: plomalls que fan fàcil el seu transport pel vent, partícules enganxoses que fan que s’adhereixin a la pell dels animals o a teixits humans…

Finalment, el seu cicle vital generalment sol ser breu, tot i que n’hi ha de vivaces i fins i tot de perennes; aquest fet juntament amb la multiplicació vegetativa fan molt difícil la seva erradicació ja que hi ha plantes, com és el cas del card anomenat calcida que, encara que es talli, el tros d’arrel que roman sota terra torna a formar una altra planta i no es pot eliminar de forma mecànica.

Les plantes que viuen enmig dels conreus no són neutres, sinó que s’adapten de manera natural al medi on viuen. A més, la seva presència constitueix un element que permet caracteritzar les regions on creixen i, per aquest motiu, se les sol anomenar bioindicadores.

Malgrat els maldecaps que duu aparellada la seva presència, les adventícies posseeixen algunes virtuts ecològiques que cal tenir present: contribueixen a la biodiversitat dels cultius, serveixen d’hoste a insectes o àcars -nocius o auxiliars-, milloren l’estructura i la vida del sòl on creixen, limiten l’erosió, afavoreixen la infiltracio d’aigua i augmenten la taxa de matèria orgànica i la massa microbiana del sòl.

Tot i això, el seu nivell de consum hídric i de nitrogen representa gairebé sempre una competència important, sobretot en el clima mediterrani on les pèrdues de rendiment, l’estrés hídric i la carència de nitrogen gairebé sempre apareixen quan hi ha una presència elevada d’adventícies.

Per al pagès, el que és de vital importància és conèixer el seu cicle vital -període de germinació, forma de conservació, aspectes que afavoreixen la seva presència…- per definir el mètode més eficaç per controlar-les.

Aquestes males herbes tenen un cicle de vida inferior a l’any i es caracteritzen per comptar amb un desenvolupament de les arrels força limitat; a més, es conserven exclusivament en forma de llavors amb un poder de germinació molt important quan es troben a prop de la superfície. N’hi ha d’estiu, és a dir, que germinen únicament a la primavera i a l’estiu i solen completar el seu cicle de desenvolupament a l’estiu, podent arribar a ser molt perjudicials per a la vinya, com el blet punxet o el blet blanc, la verdolaga, la pota de gall, el xarell o la cugúla fàtua; i d’hivern, les que germinen a la tardor i poden passar l’hivern en estat vegetatiu, com el lletsó, el  margall, el bec de guia o la rabosa.

Les bianuals són les adventícies que tenen un cicle vegetatiu superior a un any: solen passar l’hivern en forma de mata i és durant la primavera del primer any que instal·len el seu sistema radicular i acumulen reserves. El període de fred és indispensable per a la iniciació floral, mentre que durant la segona fase -durant la primavera següent- és quan es dedicaran de ple a la reproducció (floració i producció de llavors). D’entre aquestes cal destacar la pastanaga borda o l’enciam bord.

Les vivaces i les perennes són un grup d’adventícies que es caracteritza pel fet de poder viure diversos anys. Algunes d’elles es regeneren i es multipliquen gràcies a òrgans vegetatius subterranis; el treball del sòl contribueix per tant a la disseminació de la planta, essent en aquest cas la producció de llavors baixa. Altres plantes més perennes que vivaces poden sobreviure d’un any a l’altre gràcies  a la lignificació -procés d’esdevenir llenyosa- però hauran de produir llavors perquè l’espècie es perpetuï. D’entre aquest grup destaquen els cards, la campanella, l’estepa mosquera, el màstec o l’olivarda.

El control d’aquestes herbes es sol fer tradicionalment mitjançant tècniques de tipus mecànic  bé sigui manual o amb maquinària, mitjançant rotacions de conreu, llaurant dies abans de la sembra per tal que surtin primer les males herbes i tornar a llaurar per eliminar-les, practicant la cobertura del terreny amb material inert o emprant herbicides, pràctica que va en detriment de l’agricultura ecològica.

Sigui com sigui, la lluita contra les adventícies es converteix durant la primavera i l’estiu en un dels malsons de tot pagès que vulgui mantenir els seus conreus en òptimes condicions; fet pel qual es veurà obligat a mantenir un dur combat amb una natura que es rebel·la a ser domesticada.