Almallutx i els Tossals, paisatges que s’endinsen dins l’antigor

Quan trepitjam terra sovint creim que som els primers que ho feim, o que els que han passat abans la veren amb els mateixos ulls que nosaltres; però res més lluny de la realitat.

El planeta Terra intercala períodes més o menys secs o plujosos, freds o calents, la terra obeeix a moviments tectònics i varia el seu paisatge formant muntanyes o amagant illes sota la mar, tot i que amb l’arribada de l’home el paisatge ja no es transforma de manera natural sinó que aquest petit animal dotat d’intel·ligència actua a gran escala damunt la crosta de la terra: des de deixar-la baix una capa irrespirable d’asfalt o ciment, fins a crear conreus allà on hi havia aigua o omplir d’aigua allà on hi havia conreus.

Aquest darrer cas és el d’Almallutx o, com millor el coneixerà la gent, la vall del Gorg Blau, on durant 2.000 anys l’home va intentar treure esplets de la terra i el darrer home que ha arribat l’ha tapat d’aigua, de moment…, perquè possiblement aquest no sigui el darrer home que trepitja l’illa i el que vendrà en el futur potser dinamiti la presa i torni a conrear els camps d’Almallutx. Però deixem la ciència ficció i anem plegats a caminar per un dels paratges més bells de la Serra de Tramuntana mallorquina, amb tot el respecte i l’admiració que es mereixen els habitants animals, vegetals i les pedres d’aquest lloc sagrat.

L’excursió pot començar a dos llocs: o a la vora de l’embassament del Gorg Blau, a la finca d’Almallutx, amb les cases arraconades a la vora del torrentó que ve del morro d’Almallutx i es dirigeix actualment al pantà del Gorg Blau; o un grapat de centenars de metres més amunt quan la gran canal que traspassa l’aigua del Gorg Blau a l’embassament de Cúber travessa la carretera del Puig Major.

Però tornem a les cases, aconillades baix la falda de la muntanya, que sort tengueren que es salvaren de les aigües de l’embassament per la seva altura respecte a la vall que durant segles va posseir i conrear.

Etapa talaiòtica

Almallutx, durant l’època talaiòtica, fou un dels centres més importants de les Illes Balears pel que fa referència a l’activitat que s’hi va desenvolupar, tenint en compte els importants jaciments que s’hi han pogut trobar. El rei Jaume I, el mes de juliol de l’any 1232, va desembarcar al Port de Sóller amb la ferma voluntat d’acabar amb els moros que encara quedaven a l’illa i que controlaven el districte sarraí de Muntanya. La confrontació va acabar amb la derrota dels 2.000 sarraïns del districte d’Almallutx, que fou un dels darrers reductes que sotmeté de la dominació musulmana. Els historiadors diuen que el nom d’Almallutx prové de l’àrab Almerug, que significa els prats.

Avui poca cosa queda dels prats d’Almallutx; les aigües d’un pantà les fan desaparèixer quan aquest es troba ple. Tanta sort que les cases de la possessió les construïren molt mes amunt del fons de la vall, el que les ha salvat pels pèls de romandre submergides. No tengueren tanta sort els poblats talaiòtics que avui romanen submergits, ni tampoc les restes dels darrers resistents àrabs.

Cap a la Font d’es Prat

Partim de darrera les cases de cap al bosc, que ens conduirà pel racó de s’Arreplegada. Trobarem la disforja síquia que transvasa l’aigua del Gorg Blau al pantà de Cúber. El bosc és atapeït fins que vorejam el morro d’Almallutx, que deixarem a la nostra esquerra. Llavors va clarejant i el pi agafa protagonisme damunt l’alzina, sense que aquesta darrera acabi de descomparèixer del tot. Ens introduïm dins el comellar del Prat de Massanella, on anam a topar amb la cabalosa font, una vegada traspassades les humils cases d’aquesta amagada possessió.

És un bon lloc per fer un recés i berenar, i baix la immensa alzina del costat de la font veim el comellar d’es Prat i l’immens massís del Massanella al damunt. Però el nostre objectiu d’avui no és conquerir la muntanya lliure més alta de Mallorca, sinó entimbar-nos al fons d’una de les valls més formoses de l’illa.

Per això, després de recuperar forces, emprenem per un vell camí empedrat i deixam a l’esquerra, vora el marge del torrent, el Molinot, un antic molí fariner que aprofitava la força hidràulica de la cabalosa font del Prat. A la vora del molí hi ha la canaleta que condueix l’aigua de la muntanya fins a la imponent possessió de Massanella. El camí ens separa del torrent i ens condueix de cap a les muntanyes, que es van obrint al nostre davant i una planura compareix.

Es Tossals

A la dreta del camí, les cases velles dels Tossals es troben totes esbucades al marge dret del camí. Es tracta d’una construcció originàriament de dues plantes, situada a la vora del camí, amb un parell de marjades d’hort de subsistència totalment esboldregades. A l’altra part del camí, el pou de la Bassola proporciona aigua als humans i als animals a un lloc tan llunyà. Entrant dins el recinte, entre les parets caigudes i el terra ple d’enderrocs, encara podem sentir, si escoltam bé i no feim soroll, les veus dels vells contant rondalles als néts durant les llargues i fredes nits hivernenques al calor d’un foc fet amb troncs d’alzina, i la madona cuinant unes sopes fetes amb un parell de verdures arreplegades a l’hort i quatre cama roges salvatges.

Ara el camí comença la seva davallada de cap al Raiguer de Mallorca. Passam a la vora del pou de sa Coma i començam a trobar les primeres oliveres i signes de marjades i terra cultivada. La davallada es produeix fent ziga-zaga entre l’olivar que creix dins els roquissars. Al fons tenim les cases dels Tossals Verds, que ens conviden a fer una parada al camí.

Arribam a les cases i som rebuts amb un somriure de la madona, amb la qual ja havíem quedat per poder-hi romandre.

La finca del Tossals Verds fou adquirida pel Consell de Mallorca, restaurada i convertida en el primer refugi de la Ruta de Pedra en Sec que uneix a peu els pobles d’Andratx i Pollença, travessant tota la Serra de Tramuntana. Entram dins les cases, ens instal·lam, feim una passejada pels antics horts i estances de la finca, sopam, feim tertúlia vora l’escalfor del foc i ens anam a dormir enrevoltats de natura i d’història camperola i pagesa.

Al matí podem triar entre tornar enrere o avançar per la malmesa carretera fins arribar a Solleric i a la carretera que uneix Alaró amb Orient.

Nosaltres triam seguir endavant, per això el dia abans ens hem preocupat de dur un cotxe a la carretera d’Alaró per així poder acompanyar els xofers a l’altra part de la muntanya. I es que nosaltres hem fet una drecera i la carretera ha de fer una gran voltera per arribar a Almallutx. Per això no és estrany que els moros es torbasin tant a ser derrotats.