Brular el corn, sons del passat i el tast de sípia i peix de la badia

El so del corn ens connecta amb els aires del passat. Era el sistema de comunicació dels nostres avantpassats: les barques enmig de la boira, l’entrada al moll, la peixatera arribant amb el peix fresc… Qualsevol municipi mariner —sigui el Port d’Alcúdia, el Port de Sóller, Cala Rajada, Portocolom o Sant Elm— conserva en la seva memòria col·lectiva aquest so com a referent.

Ho recorda Onofre Carretero. Ell, tot i no haver-lo emprat com a pescador, sí que l’ha sentit i encara en sap fer sonar un. El corn era un avís: de perill, d’alarma, o d’arribada —quan les barques tornaven a port o quan la peixatera descarregava el peix fresc i l’anunciava amb aquell so greu i planer.

Onofre conserva el corn que fa més de cinquanta anys que l’acompanya. Explica que, enmig de la boira, les barques feien sonar el corn per fer-se notar i evitar topades. Les peixateres, que anaven del Port d’Alcúdia fins a la ciutat emmurallada, també l’empraven per anunciar el seu peix.

Avui ja és només un record, però encara viu entre molts pescadors i les seves famílies. El corn era una forma de comunicació, com els senyals de foc o de fum. Avui dia, el corn marí és una espècie protegida i la seva pesca està prohibida. A més, amb l’arribada de la tecnologia, aquest instrument ha anat quedant com a peça de museu o herència sentimental.

Al Moll d’Alcúdia també ressona aquest record. El so sense melodia, pla i intens, era dominat tant pel pescador com per la peixatera. Joves, amants de la mar, fills i nets de pescadors, tenen la il·lusió de recuperar aquest antic costum, ja no com a eina de comunicació, sinó com a part de la tradició i del patrimoni immaterial.

Durant el confinament, alguns romàntics varen desempolsar els corns heretats dels padrins. La nostàlgia va tornar a fer-los sonar. Era necessari comunicar amb tothom i com més lluny millor. La gent necessitava mostrar el record i l’estima de la gent que els envoltaven.

Guillem Romaní, a Última Hora Eivissa (17 de març de 2011), es referia a Antoni Marí, qui definia el corn com “el telèfon mòbil del Neolític”, dins una conferència sobre comunicació no verbal a les XI Jornades de Cultura Popular de Formentera.

També Adolf Sintes, a Menorca Es Diari (25 de maig de 2020), recollia l’ús històric del corn a l’illa. A l’edat mitjana, era un avís de perill davant dels corsaris; a inicis del segle XX, servia perquè la madona cridés els llauradors a dinar.

Avui, el so del corn i l’aroma de la sípia es combinen per evocar temps passats. En temps de pandèmia, amb restriccions i aforaments limitats, calia reinventar-se per mantenir costums i reactivar l’economia.

Sabor a tradició: la sípia

El guisat de sípia, la sípia amb ceba que ensenyà na Margalida Ferrer, o simplement torrada, amb un raig d’oli i un poc d’all. La sípia torrada damunt una bona llesca de pa. L’arròs negre, o la sípia bruta aprofitant la tinta i la carn blanca. Sempre em duu al record l’art de Jaume Poma.

També l’arròs de sípia amb la seva melsa, amb una melositat que omple el plat de gust de mar. O un frit de sípia, amb grell, pèsols, fonoll, alls, llorer i la patata fregida —amb molt d’all— i el toc final del pebre coent, com ensenyava na Francisca Mir i Jaume Pesso.

Els corns evoquen els sons del passat mariner. La sípia ens duu la intensitat de la mar.