Cala Deià i Torre de Sa Pedrissa pel Camí des Ribassos
Deià es troba atrapada entre les parets vertiginoses del Puig d’es Teix (1.064 metres) i les aigües de la Mediterrània. El seu nom, derivat de l’àrab addaya, significa llogaret. Les seves amagades construccions estan distribuïdes entre el poble i fins a cinc petits nuclis; Llucalcari, Cala Deià, Ses Coves, S’Empeltada i Son Coll. L’home ha explotat els recursos de la terra com ho certifiquen els extensos olivars, els horts regats amb l’aigua de les fonts i les planures de blateres a peu de muntanya. Les activitats d’extracció de carbó i calc i la pesca han complementat aquestes activitats en temps ja llunyans. Avui en dia, convertida en visita indefugible pels nostres visitants forans, ha esdevingut postal i imatge de la Mallorca rabiosament turística del segle vint-i-u. La seva ubicació privilegiada la fan candidata a un dels llocs més bonics de Tramuntana, amb un paisatge corprenedor i impactant.
La present proposta ens permetrà caminar pel territori que envolta el curs final del Torrent Major des del poble fins a la Cala, seguint el conegut com a Camí dels Ribassos. Els camins i itineraris del GR221 faran part d’alguns segments del recorregut. El Mirador de Son Bujosa serà la primera –i pot ser més impactant- imatge de la mar. Anirem dels horts, passant pels olivars, les garrigues per acabar als boscos litorals. i els boscos litorals. Anirem des de les planes dedicades al conreu del cereal, passant pels cultius de seca i els figuerals fins a les hortes i vergers regades amb cura i seny. El retorn ho farem des de la Cala pel Camí des Vinyet fins a les primeres cases del poble pel Camí des Verger.
Es tracta d’un recorregut que, per la seva durada i característiques, pot ser desenvolupada en qualsevol moment de l’any. A l’estiu la Cala està estibada de visitants i potser espenyarà la màgia del paisatge i la serenor de l’entorn. Pot ser la primavera, el primer estiu i la primera tardor són els moments més recomanables. La posta de sol és indescriptible.
L’itinerari és circular, amb inici i final a la Casa de la Vila, situada al carrer Porxo. La línia 203 del TIB us deixarà a pocs metres. En temporada turística aparcar a Deià és més complicat que guanyar a la loteria. Si no queda altre remei, penseu a fer cotxades. La zona disposa d’una oferta hostalera considerable per si voleu posar peus davall taula al final de l’experiència. A preus pensats pels visitants amb bossa plena. La població disposa de botigues per proveir-vos de queviures i begudes per si de cas.
Seguirem sempre camins i tiranys ben marcats i evidents. Una part del Camí de Sa Pedrissa, un trosset del GR221 i alguns bocins del Camí des Vinyets formen la part principal. En algun moment farem servir la carretera que baixa fins a la Cala. Hi ha indicadors en alguns punts, però el tram de la Torre no en té. No requereix cap habilitat tècnica tot i que recomanem fer servir bastons per facilitar la marxa. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. Més enllà dels punts de proveïment d’aigua al poble, no hi ha fonts ni surgències a on proveir-nos de líquid. El desnivell acumulat no arriba als 600 metres. Recomana’m un bon mapa Alpina a la motxilla –ben a mà- per gaudir de l’entorn geogràfic i la toponímia. La temperatura i la previsió meteorològica són factors importants.
Planifiqueu, pareu atenció a la gent menuda i gran, avalueu les vostres forces i no us descuideu mai la consulta de la previsió meteorològica. Aquest racó objectiu dels nostres visitants estrangers és una joia de la nostra terra. Prudència, coneixement i seny de bístia vella sempre en les vostres caminades.
Deià
Des de les Cases de la Vila prendrem en direcció sud-oest el carrer des Porxo, deixant a mà esquerra les cases de Can Vallés fins a arribar a l’inici de la baixada esglaonada i empedrada de la Costa d’en Topa. Girarem a l’esquerra de nou per acabar davant Ca Na Bel i continuar per l’asfalt fins a superar per un pont el Torrent des Racó i arribar davant el Museu Arqueològic. Girem a la dreta per iniciar la baixada pel Carrer des Clot, deixant a l’esquerra l’estret Camí de Can Borino, fins a arribar a una cruïlla de camins. És el punt a on s’ajunta el curs del Torrent des Racó amb el d’Es Clot, formant el que a partir d’ara identificarem com a Torrent Major.
El Refugi de Can Boi es situa en aquest punt. És un bon lloc per fer el darrer cafè i visitar la curosament restaurada i esplèndidament conservada Tafona. El trull, la biga, els esportins… i altres elements que formaven part d’aquesta activitat productora d’oli d’oliva us sorprendran.
El Camí des Clot enllaça els diferents habitatges d’aquest barri deianenc. Portals de pedra, portes de fusta, finestres pintades de càlids colors, façanes amorosament adobades són protagonistes del paisatge urbà amb la companyia d’elements de conducció hidràulica. La piqueta encaixada a la paret de la Font des Molí és un exemple magistral.
Per l’esquerra la Costa de Can Renou desemboca en el carrer coincidint amb uns modestos rentadors que fan servir les aigües del torrentó adjacent. La cinta grisa de l’asfalt es transforma en terra marró mentre deixem enrere les darreres cases per damunt un gairebé invisible pont.
Camí dels Ribassos
El camí passa per sota les cases de Baix des Penyal, construïdes originalment el 1860 i reformades al quart final del segle XX. El Torrent Major forma un barranc de parets verticals endomassades amb vegetació rupícola. Un caminal que baixa de la carretera per l’esquerra és el preludi del pas cap als dominis de Son Bauçà. Un petit i vertical botador ens ho certificarà. Per la part esquerra, damunt de les penyes se situen les cases de Son Bauçà, erigides al tombant del segle XVIII cap al XIX. A l’altre costat del torrent, una ampla balconada sobre algunes de les cases del poble, amb el punxegut campanar de l’església de Sant Joan Baptista atalaiant el paisatge. Les parets del Teix conformen una murada gegantina aparentment impassable.
El roquer camí desemboca en uns olivars extensos. A l’ombra dels arbres argentats, continuarem el nostre descens fins a arribar a un nou botador. A pocs metres tornarem a gaudir d’un camí de pedra després d’un pontet sobre una petita riera. Som a territori de garriga, amb pins i mates presidint l’univers vegetal que ens envolta.
Un indicador a mà dreta ens indicarà el camí cap a la Cala i un itinerari cap el Pi de Sa Pedrissa pel conegut com a Camí de ses Animes o de Sa Pesta. Dos revolts més ens menaran cap al Pont de Sa Cala fet amb taulons de fusta. Unes passadores a mà esquerra poden fer-se servir si de cas. La carretera finalitzada l’any 1933 que enllaça Deià amb la seva cala te un botador que dona inicia a un tirany a l’altre costat.
Camí de Sa Pesta
Superat el botador el camí comença la pujada enmig de marjades abandonades i restes de camí empedrat. En sortir de la garriga per internar-nos en els oliverars d’Es Pla des Llossar podrem destriar al costat de Ponent les cases d’Es Rost d’en Boi i les de Sa Pedrissa. Aviat ens internarem en les marjades de Son Bujosa, una de les possessions emblemàtiques del municipi.
Seguirem marques del GR221 fins a arribar a una ampla pista. En aquest moment girarem a l’esquerra i tornarem a baixar enmig dels retorçats i centenaris troncs de les oliveres. En veure un conjunt de construccions a la dreta hem de parar atenció a un descampat a l’ombra d’un pinar a l’esquerra. Sortint-nos del camí anirem cap allà, arribant a la balconada del Mirador de Son Bujosa. Una petita tauleta feta de pedra i una barana és tot els que ens separà de l’espectacle de Cala Deià. Bon lloc per gaudir d’una aturada reparadora.
Retornem al camí per continuar el descens. Al costat dret queden les cases d’Es Vinyet. L’ample camí torna tirany empedrat i esglaonat amb la referència d’una paret de pedra per la dreta. Arribarem a una primera intersecció amb un caminal que ens ve de l’esquerra. Encara que ve de la Cala, ho hem d’ignorar continuant tot dret, en direcció nord. Al cap de pocs metres arribarem a una altra cruïlla. Si continuéssim tot recte, arribaríem a connectar amb el Camí de Pintors. No toca avui. Girem suaument a l’esquerra i seguim un tirany mig esvaït. En poques passes arribarem a un conjunt de marjades que atalaien l’espectacle natural de les penyes marines conegudes amb el nom d’Es Còdols Blancs per raons que fàcilment apreciareu. La mar que s’estén entre la Punta de Deià i el Cap Gros de Sóller és un espectacle natural de primer ordre, immortalitzat per artistes de tot el món. No debades som al començament de l’anomenat com a Camí de Pintors.
Cala Deià
Agafem un mig esvaït sender sota uns pins que passa pel darrere d’una petita construcció. Ben aviat el sender tornar camí amb una barana de fusta per protegir els passejants de caigudes. El descens cap a la Cala és vertiginós i cal anar amb precaució i esment. Superat un bocí complicat amb part del sender esbaldregat, arribarem a la seguretat d’una marjada damunt les aigües de la Cala. Convé aturar-se i contemplar la petita badia que conforma aquesta endinsada de la mar. Al costat esquerre el restaurant d’Es Patró March, amb les seves característiques finestres blaves. A l’altra banda alguns antics escars inversemblantment construïts damunt roquissar testimonien l’esforç de pescadors i obrers de la mar.
En continuar la caminada arribarem a una cruïlla de camins en la que agafarem el de la dreta que ens baixarà a la desembocadura del Torrent Major a Cala Deià. És bàsicament una cala de còdols, però hi ha qualcuns trossos d’arena i, després de les tempestes i depenent de l’estació, d’algues. Ha tingut la funció de fer d’espai per guardar i donar cobro a les barques de pesca en el seu escar. Gran part de les antigues cases de pescadors s’han convertit en espais de luxe pels turistes. Hi ha dos restaurants on es pot gaudir de bona cuina a la vora de la mar: Cas Patró March (a càrrec de descendents d’una de les famílies de pescadors) i Can Lluc.
Si la meteorologia ho permet i hi ha ganes un bany en les aigües de la cala és més que recomanable.
Torre de Sa Pedrissa
Retornem a la carretera pel camí esglaonat que va al costat del tram final del torrent. Al cap d’un centenar de metres veurem a la dreta un pont del qual arranca el Camí de Sa Pedrissa. Està asfaltat i pica amunt. Al cap de cinc minuts arribareu a una primera barrera. Disposa d’una escaleta al costat esquerre per superar-la fàcilment. Continuarem l’ascensió per la pista que aviat esdevé balconada sobre la costa que s’estira fins a Llucalcari i Bens d’Avall. La part central de Tramuntana amb el cappare Puig Major i els seus escolanets de la serra de Montcaire i el Puig de Bàlitx s’endevinen darrere les carenes del Teix i Sa Galera.
De nou topem amb una barrera tancada. Ara a la dreta hi localitzem una escala de pedra que ens porta fins a un botador. Un conjunt de cartells ens anuncien que som a terrenys de propietat privada i ens conviden a fer un ús adequat del camí.
El caminal segueix la part superior dels cingles que tanquen Cala Deià pel sud-oest. Primer puja i baixa entre pins per poc més tard adoptar un perfil planer mentre el paisatge s’obre a la immensitat de la Mediterrània per la dreta. La característica punta d’Es Morral ens fa presumir un parell de baixants cap al Secret de Sa Pedrissa, un amagatall fet servir pels contrabandistes i que va ser el protagonista del film de l’any 1925 del mateix nom.
Per la dreta unes quantes parets mig esbucades testimonien l’explotació agrícola en temps passats dels replans anomenats Es Pla de Sa Torre. A poc temps la sòlida forma troncocònica de la Torre de Sa Pedrissa apareix davant els nostres ulls. Uns vint minuts haurem invertit sense forçar la marxa.
Acabada el 1614 va estar en servei fins al 1874. Va disposar de fins a tres canons, un dels quals reposa rebentat al peu del costat nord de la torre, a tocar d’una plataforma des de la qual feia foc. Connecta visualment amb la Torre de Na Seca al nord i amb la Torre de Son Galceran i amb la Torre de Ses Animes de Banyalbufar cap al sud. La vista sobre la península de Sa Foradada és impactant per la seva bellesa harmoniosa. A la guerra civil va ser feta servir i això explica les construccions de la part superior.
Camí des Vinyet
Desfem camí fins a la carretera de la Cala i agafem la mateixa en direcció cap a Deià. Us esperà el tram més ronyós de la volta. Aquella que us castigarà amb asfalt i cotxes per gairebé tres quarts de quilòmetre. En arribar al pont de fusta de la Cala, una mica més enllà i a l’esquerra veureu els indicadors del Camí des Vinyet, restaurant al seu dia pel FODESMA. Fins a tres vegades us obligarà a travessar la carretera. Feu el cap viu i vigileu els vehicles que circulen.
El camí, a estones empedrat a estones poc més que un caminal de pols, puja oferint-nos vistes sobre el Camí dels Ribassos de la primera part del recorregut. Sabrem que som en el bon tirany si el nostre sentit olfactiu és castigat per les olors provinents de la depuradora amagada al Torrent Major. Veure’m el buc de l’Escola Infantil del poble i tocarem asfalt al Camí d’Es Verger. Un parell o tres costes més ens situaran al poble i a poques passes de la casa consistorial.
Temps aproximat damunt tres hores i mitja
Referències i documentació
Diccionari Alcover-Moll
Mapa editorial Alpina TRAMUNTANA
Fonts de Tramuntana
Wikipedia en català
Web ajuntament de Deià
FortificacionesCosteras de Mallorca, Juan Gonzalez de Chaves Alemany
La pesta de 1652 a Deià
Segons alguns mapes el nom que rep el camí que baixant del Pi de Sa Pedrissa enllaça amb el Pont de Sa Cala per anar fins a les cases de Son Bujosa, és el de Camí de Sa Pesta.
Però de quina pesta parlem? Quin fet rememora aquest topònim?
Moltes epidèmies que assolaren Mallorca fins a la introducció de les modernes mesures de sanitat pública. Una de les més recordades per la seva virulència i mortaldat és la de 1652. La pesta bubònica va arribar des de Àfrica a les costes de llevant de l’imperi espanyol el 1647. Va afectar Andalusia, Múrcia, València i el Regne d’Aragó arribant fins a França. A Mallorca un vaixell arribat des de Catalunya el febrer de 1652 va suposar el contagi. Documents de l’Arxiu del Regne de Mallorca (ARM) en una acta del Gran i General Consell, afirmen que: “El 6 de febrer van seravisats els jurats del Regne i els morbers que a la Torre Picada de Sóller{torre de guaita en el litoral nord de l’illa) parlen mort algunes persones, sospitant-seque fos contagi. Se sabia que a Reus i Cambrils hi havia malasanitat, i que el contagi tenia el seu origen en una embarcació procedent “del camp i de Tarragona”, de la qual havien desembarcat tres homes. Els juratsvan enviar a Sóller als morbers i mèdics.”
Els morbers eren els integrants de la morberia. Es tractava d’una comissió municipal destinada a vetllar per la salut pública en cas d’epidèmia. Gestionaven els llatzerets i hospitals. Una de les mesures adoptades era l’aïllament dels malalts a les seves cases. També limitar el trànsit de persones i mercaderies per evitar l’extensió de la malaltia per contacte directe.
El Camí de Sa Pesta va ser traçat per a connectar el Camí Reial de Valldemossa a Deià amb el Camí de Castelló en direcció a Sóller, sense transitar per la població. La raó era la por al contagi de la pesta que arribava amb els viatgers. Era habitual situar guàrdies que vetllaven per tal que els transeünts no entressin a les poblacions en aquestes circumstàncies. Cal recordar que Sóller va ser la porta d’entrada de la malaltia.
La pesta va suposar una pèrdua d’un 50% de la població a Inca, del 25% a la ciutat, del 20,5% a Sóller, un 14% a Alaró, un 13% a Petra, un 10% a Sineu, un 8% a Valldemossa, un 5,7% a Campanet i Búger, un 5,4% a Selva, un 5,2% a Bunyola entre altres poblacions. No menys de 15.000 persones perderen la vida en una illa que superava per poc els 90.000 habitants.
En els censos de quinze anys més tard Deià destaca com un dels pocs municipis –just set més- que no registraren morts per l’epidèmia. Cap dels seus habitants finà com a resultat del contagi. Les mesures adoptades pels governants de la Deià de l’època varen suposar una despesa de 688 lliures mallorquines d’argent. Gairebé 160.000 € d’avui en dia. Destinats, en part, al traçat i construcció del que avui coneixem com a Camí de Sa Pesta. La ciutat de Mallorca –l’actual Palma- va gastar el equivalent a més de 43 milions d’euros en combatre la malaltia per acabar perdent més de 10.000 dels seus habitants.
Curiosament, també és conegut per algun com a Camí de Ses Animes. I deixant volar una mica la imaginació podem pensar que els habitants de la vila el batiaren d’aquesta manera per tots els animes de deianencs que s’havien salvat amb motiu d’aquella trista ocasió. Com a mínim és una bona història.