Campaneta de jardí: exuberància mortal als torrents

La bonança de la tardor –gairebé primaveral- d’enguany presenta entre els seus aspectes més nocius una floració i brostada vegetal que si bé té en el seu cromatisme un valor positiu compta en la seva exuberància amb un factor molt negatiu ja que els torrents es veuen immersos d’una espessa capa de flora gairebé tropical.

Canyes, esbatzers, joncs, molses, cànem, i en molts d’indrets una atapeïda xarxa de campaneta de jardí formen un mur vegetal que es pot convertir en un autèntic perill en el moment en què les borrasques típiques de la tardor facin acte de presència, convertint els llits dels torrents que envolten i creuen pobles i barris en autèntics dics de contenció de l’aigua que en rompre’s poden ser la causa d’inundacions i múltiples problemes al seu pas.

Tot i els esforços realitzats per les institucions governamentals i municipals, el manteniment dels llits dels torrents acaba essent durant la tardor el maldecap de polítics i ciutadans ja que la proliferació de vegetació sol ocasionar cada any ensurts i imprevistos. La riquesa de nutrients d’aquests llocs, així com l’abundant presència d’aigua fan dels torrents un dels ecosistemes més prolífics de la nostra comunitat: uns ecosistemes on abunden les espècies autòctones juntament amb d’altres d’invasores com és el cas de l’omnipresent campaneta de jardí.

La campaneta de jardí és una planta anual de la família de les Convolvulàcies. que compta amb més de 250 espècies entre les quals convé destacar també les corretjoles, les corrioles i les diverses espècies de campanetes.

La principal característica de la campaneta de jardí és el ser una planta enfiladissa i voluble, característiques que la converteixen en una de les principals col.laboradores en l’aparició d’espesses xarxes vegetals a l’interior dels torrents de la nostra comunitat. De fet, les seves tiges solen assolir el mig centímetre de diàmetre i poden ultrapassar els cinc metres de llargada. Aquestes tiges són piloses ja que presenten un pèls sedosos, normalment erectes i d’aspecte blanquinós.

Una altra característica de la campaneta de jardí és el cromatisme i forma de les seves flors que solen ser en forma de trompeta i de color blavós, tot i que també n’hi ha de color violeta, porpra, rosat i blanc.

Les inflorescències d’aquesta planta solen aparèixer o bé solitàries o bé en poms de quatre o cinc flors, presentant una particularitat força especial: es baden quan els toca el sol i es tanquen quan es pon.

La campaneta de jardí inicià el seu periple per la nostra comunitat com a planta ornamental ja que la seva profusió de tiges i fulles –aquestes són en forma de cor, alternes i piloses a l’anvers i amb el revers amb nervis- la convertia en la planta ideal per cobris emparrats i marges. Aquesta exuberància fou també la seva dissort ja que de planta neotropical a la seva zona d’origen –Mèxic i l’àrea de Centre Amèrica- ha passat a subespontània a l’arc de la Mediterrània on gràcies al seu alt poder invasiu ha colonitzat síquies i torrents.

L’abundància de tiges i fulles i el creixement ràpid de la campaneta de jardí converteixen aquesta planta herbàcia en una espècie invasora de molt difícil eradicació,  esdevenint el malson dels habitants de les voreres de torrents, ja que aquesta proliferació acaba incidint negativament en el curs natural de la flora autòctona d’aquest ecosistema, alterant la vegetació habitual d’aquests llocs i creant dics de contenció vegetal a eliminar.

Aquesta magna proliferació de la campaneta de jardí es deu bàsicament a dos elements: d’un costat, a la seva alta tassa de germinació –produïda a través d’uns fruits en forma de càpsula subesfèrica que contenen diverses llavors-; i de l’altre, gràcies a l’escassa exigència que la campaneta exigeix pel que fa al sòl. La campaneta de jardí sol florir entre els mesos de febrer i novembre, i sol fructificar entre agost i desembre.

Les llavors d’aquesta planta contenen alcaloides relacionats amb la serotonina i són tòxiques, provocant efectes similars als de l’LSD.

La presència d’aquesta planta als llits dels torrents es deu bàsicament a que són indrets rics en humus i frescos, tot i que per al seu òptim desenvolupament la campaneta de jardí ha de comptar també amb una bona il.luminació  i molta d’exposició al sol, acceptant també zones de semiombra.

La problemàtica, cada cop més freqüent, de les espècies invasores fa anys que centra el debat ecològic pels múltiples impactes que acaben ocasionant: impactes no només i bàsicament ecològics, sinó també econòmics, sanitaris i també estètics.

Aquesta problemàtica ha assolit dimensions mundials i ha donat peu a la creació del Conveni de Diversitat Biològica (Río de Janeiro, 1992) que obliga als països signataris a prevenir i mitigar invasions biològiques o a l’Estratègia Europea sobre Espècies Introduïdes Invasores que aprovà el Consell d’Europa l’any 2004.

En aquest sentit, la retirada, captura o eliminació d’espècies declarades invasores és reconeguda d’interès públic; aquesta mesura és especialment rellevant a les Illes Balears on l’aïllament de milions d’anys ha afavorit l’evolució d’espècies i d’ecosistemes particulars amb una important proporció d’espècies endèmiques, és a dir, exclusives de la nostra comunitat. Aquest aïllament ha convertit aquestes espècies endèmiques en especialment vulnerables enfront d’altres espècies competidores i molt més agressives; un enfrontament que té dues conseqüències directes: o bé l’extinció, o bé una seriosa  amenaça.

El desenvolupament econòmic, l’augment del turisme, el lliure comerç juntament amb la tendència a gaudir de mascotes exòtiques han contribuït a l’increment d’introducció d’espècies foranes per part de l’home, posant en perill l’equilibri de molts dels nostres ecosistemes, essent la campaneta de jardí, una d’aquestes espècies invasores.

L’aparició d’aquestes espècies invasores ha tengut com a conseqüència diverses problemàtiques: ambientals –ja que han alterat les relacions ecològiques sobretot degut a la pol.linització i dispersió de llavors  que juguen un paper de vital importància en la regeneració d’algunes comunitats naturals-, perjudicis i molèsties –derivades bàsicament dels canvis en la cobertura vegetal de certs indrets com torrents i zones humides-, i problemes econòmics –derivats de la neteja i manteniments d’aquests llocs.

De les més de 300 espècies vegetals introduïdes a les Illes Balears –el 16% del total de la flora de les illes- un 95% són espècies adaptades, és a dir, naturalitzades, i gairebé un 7% són espècies subespontànies, essent gairebé un 14% –un total de 42 espècies- plantes exòtiques de caràcter invasiu.

És per tant necessari mantenir el control d’aquestes espècies que sota una aparent bellesa, com és el cas de la campaneta de jardí, poden presentar una letal amenaça per a moltes de les espècies que fa milions d’anys que viuen entre nosaltres i que han aconseguit sobreviure a les Illes Balears.