S’acosta la fira sollerica amb caragolada avui i arròs amb caragols demà

La fira de Sóller en plena primavera arriba com l’olor de flor de taronger, el segon diumenge del mes de maig. La seva flaire ens duu aromes de temps passats. La gastronomia ens ajuda a crear històries i a compartir-les dins el nostre present.  El costum dels caragols a les famílies solleriques roman en el temps. Són aquelles històries familiars entorn de la taula en un dia assenyalat. Aquesta fira hi tornarem perquè la pandèmia de la COVID ens ho permetrà i així ho recorda Xesca Rosselló “a ca la padrina, la mare de mon pare la caragolada es feia en una ocasió tan especial com la fira. La caragolada es preparava dies abans, una vegada els caragols estaven nets i porgats el dissabte la padrina els coïa i el diumenge de fira es menjaven amb allioli sense patata. Uns concos el feien només amb allioli i, això aroma i gustos per a valents paladars. I per als més atrevits encara quallen l’allioli amb vermell d’ou, a cop de forqueta i canell”…

A Ca na Xesca, i com deia la seva mare, els caragols s’havien de preparar bullits amb sal, i amb moltes, moltes herbes aromàtiques, les de temporada de primavera, com creixen als nostres camps, farigola, herba-sana, moraduix, llorer, no hi mancava a casa seva el “cost”, una herba diu na Xesca que és molt mala d’aferrar i que, per la seva mare, era bàsica que es trobés amb la bulliciosa aromàtica dels seus caragols. “Un caragol sense cost no és un caragol”. I després la base d’un sofregit varia negra i costella, potons callós…després s’hi afegiran els caragols preparats i aromatitzats. Fira i firó.

Els caragols, per als membres de la família que no en vulguin, sempre es poden deixar al costat i tenen l’acompanyament i les “muies” del suquet deliciós, la llesca de pa al brou, i aquest allioli i el tast de la carn rossejada.

La caragolada si es feia grossa de vegades se’n guardava i aquells caragols eren una companyia extraordinària per un arròs sec, o amb ingredients de temporada com la mateixa carxofa que ja a maig comença a ser granada i a escassejar.

A l’Especial Caragols Fira i Firó de 2003 del Setmanari de Sóller, en un article de Juan Antonio Fernández Vila cita fonts i algunes receptes amb el protagonisme del caragol a diversos receptaris “. Al llibre de cuina de Pere d’Alcàntara Penya (1823-1906), ens dona dues receptes, greixonera de caragols i caragols a la suïssa. També madò Coloma als seus receptaris”.

Miquel Ferrà i Martorell el 2013, al Setmanari de Sóller, en parla dels caragols a l’estil de Sóller. Al seu article recull aquesta tradició antiquíssima de la menja de caragols que es pot documentar al receptari de cuina romana d’Apicius (25 a.de C.) es refereix als “caragols cuits dins llet”. Parla també l’escriptor de L’Enciclopedien Economique de 1761 de l’existència de vivers per engreixar els “escargots” a la France.

En qualsevol cas, el caragol, és un ingredient comú als pobles de la Mediterrània, i de tradició antiquíssima.

Aquesta primavera de 2023 la vida segueix el seu camí. Flueix i la transcendència potser està a saber assaborir el quotidià. Els caragols que ens duen els gustos i aromes viscuts amb altres primaveres, en què a la taula compareixia la família sencera.

Des de Sant Marc fins al Firó, variants possibles, de receptes, infinites tantes com famílies. Cada cosa a son temps i els caragols, per Sant Marc a Sineu, al pla, la cassola a Sa Pobla per a Pasqua, i caragolada a Sóller. Ara toca. Demà, si en sobren, farem un arròs amb caragols. Bon profit, amb “aforament limitat”.