Carnavals en blanc i negre amb les crítiques de l’església i les prohibicions de les autoritats

Estam en temps de carnaval i es nota la bulla pròpia dels dies de carnestoltes, previs a la Quaresma, com veurem, molt diferents de les celebracions que tenien lloc temps enrere, concretament a principis del passat segle XX, durament criticats pel clergat i baix certes prohibicions de les autoritats civils més conservadores.

Els actes carnavalescos omplen de colorit, bullícia, música i algaravia els carrers i places per on discorren les rues i les ruetes que en cada poble desfilen amb vistositat, alegria i un toc satíric de crític humor baix la disfressa, fruit de la imaginació de cada participant o protagonista de la festa.

Girant la vista cap enrere i furgant en el bagul dels records, traslladant-nos a través de fotografies i documents, als començaments del passat segle XX, trobem constància testimonial que els carnestoltes -les rues i balls de màscares- de sa Pobla van gaudir en aquella època de gran popularitat social en tota l’illa, fins al punt que “per allà l’any 1934 un equip cinematogràfic alemany, pot ser que la ‘Ufa’, que es trobava rodant un film a l’illa va filmar un carnestoltes a sa Pobla, un espectacle desenfrenat”, diu la crònica.

Aquells alegres, desenfrenats carnestoltes, que fins i tot tenien uns certs tints orgiàstics, acabarien l’any 1936, amb el cop d’estat franquista, per a ressorgir tímidament i sense màscares, -a causa de la prohibició del règim- a mitjan anys quaranta i aconseguirien la seva màxima esplendor en la dècada dels seixanta, sota l’organització de dues dinàmiques societats recreatives locals; “La Penya” i el “Moto Club”. Primer amb animats i concorreguts balls en el Teatre Coliseum “cinema de can Palut” i anys més tard, també, en el luxós cinema Montecarlo; tots dos desapareguts i convertits en respectives finques de pisos. El cessament en les seves activitats socials, culturals i recreatives d’aquelles dues associacions fins a la lenta agonia d’aquestes, van posar fi als brillants i tradicionals balls de carnestoltes, de màscares i de disfresses amb els seus respectius concursos.

Si animats eren aquells balls de carnestoltes de principis de 1900, les rues carnavalesques no li caminaven a la saga i no deixa de ser curiós el que reflectien les cròniques locals de l’època rebutjant i condemnant aquella bullícia i alegria popular que aixecaven els balls de màscares i la desfilada de la rua.

Dures crítiques

Els comentaris escrits de les primeres dècades de la passada centúria reflecteixen clarament el rebuig i la condemna, per part de l’església i de les autoritats i persones més puritanes, cap a aquella bullícia popular i els excessos que comportaven en molts aspectes, tant els balls com les rues de carnestoltes. Així veiem com en la crònica de la revista local Sa Marjal de dia 22 de febrer de 1910, el vicari Parera s’escandalitzava per la despesa que es feia en concepte de confeti i serpentines dient: “En la Plaça des Vaumar aquesta tarda, últim diumenge de carnestoltes, es fa una espècie de colcada, la rua, amb dotze automòbils ben engalanats i amb disfresses ‘a la maca’, és a dir amb la cara destapada per a divertir al poble, que és necessari que es diverteixi d’alguna manera, bé i honestament: dins d’un dels automòbils hi havia unes jovenetes que anaven massa a la fresca (lleugeres de roba) i així com ja feia bastant de fred escalfaven massa a la gent, la qual cosa convindria tenir-ho en compte per a altres ocasions. Es llançava confeti i serpentines en gran quantitat, perquè solament en una botiga s’han venut unes 4.375 rulles de serpentina, és a dir 175 paquets de 25 rulles cadascun, que venuts a 75 cèntims valen 131,25 pessetes”. (sic.)

En un altre comentari publicat el març de 1910 en la mateixa revista, el cronista veia amb molt bons ulls que l’alcalde constitucional, Pere Serra, publiqués un bàndol fent saber al públic “que ningú s’atreveixi a llançar confeti, ni pólvores, ni fuxell…” i afegia que aquell costum propi dels carnestoltes era “una mica escandalós perquè tota la plaça estava plena de fuxell, i venturosa era la jove fadrina que tornava a casa sense els ulls danyats”.

Recorrem quinze anys en el temps i comprovem que poc o res havien canviat les censures i dures crítiques contra les celebracions festives dels carnestoltes, considerades pecaminoses per part del clergat i desenfrenats per part de les autoritats municipals, que a través d’un bàndol d’alcaldia tornava a prohibir els balls de màscares i d’això se n’alegrava el vicari Parera:

Febrer 1925, dia 1.- “Gràcies al Magnífic Ajuntament que va publicar un bàndol prohibint els balls de màscares i permetent només els de jotes i boleros, enguany no se celebren balls fastigosos, veritables festes del diable. Jesús Sant Antoni! D’on solen sortir tantes ànimes emmascarades i embrutades pel pecat d’impuresa. Quin bé tan immens ha fet l’Ajuntament, impedint una multitud immensa de pecats! Mil enhorabones a tan digna corporació!» (Llavors era alcalde Miquel Crespí Pons «Verdera» entre 1924-1930, dictadura de Primo de Rivera).

Però aquella prohibició del govern municipal de l’any 1925, va caure en sac foradat o en l’oblit en els carnestoltes de l’any següent, la qual cosa va provocar una encesa indignació del vicari Parera, que la va reflectir així, sense embuts i en un to exaltat, en la seva revista el dia 14 de març de 1926:

Quina misèria! Malgrat les promeses que van fer en la Santa Missió i de les llistes de Mares i Filles (agrupacions de Mares Santes i Filles de la Puríssima) van presentar perquè no se celebressin balls d’aferrat, aquest any hi ha hagut més que altres anys: balls de jotes i boleros a la Casa de la Vila i on va ser el local de la Caixa Rural; i balls de màscares en el ‘Genio Alegre’ (societat recreativa de l’època) que perilla acabar en geni trist i en plors i cruixits de dents, i al Cinema o Teatre Principal Can Guixe: es diu que la gent del futbol i d’una creu que no és la veritable, ha llogat aquest cinema per a cinc nits i paga 40 duros; i l’última nit el ball gairebé va acabar a bastonades. I encara hi ha algú que diu ‘en temps de Missions cal anar a escoltar els sermons, I en temps de carnestoltes cal anar als balls… encara que siguin de màscares’. Això mateix: una vela a Sant Miquel i una al dimoni! Però i a l’hora de la mort qui guanyarà? Déu no vol cors dividits o emmascarats. I qui té orelles que estigui al corrent que li tiraran elles, però de bona gana”. (sic.)

Amb el pas dels anys, i malgrat les limitacions que continuaven imposant les autoritats i l’església, s’anava observant una certa permissivitat i els balls de carnestoltes de sa Pobla, van tornar a aconseguir la seva esplendor d’antany, fins a superar-ho amb escreix en les dècades dels 50 i 60. La rua va recobrar la seva brillantor i colorit festiu i els nens i nenes es diverteixen desfilant amb les seves disfresses en la rueta infantil, mentre aquells concorreguts i elegants balls, amb màscara o sense ella, van anar passant de moda fins a la seva desaparició, al mateix temps que van desaparèixer aquelles associacions que amb tant de zel i tanta il·lusió els organitzaven.

*D’aquells esplendorosos balls de carnaval, en parlarem en un pròxim reportatge.

Autor fotos: Arxiu Joan Llabrés