Carpobrotus, amenaça al litoral

Es calcula que la segona causa que provoca més pèrdua de biodiversitat a escala global és la introducció d’espècies al·lòctones, després de la reducció, fragmentació i desaparició dels hàbitats naturals. El carpobrotus o més conegut com ungla de gat es una de les espècies invasores que més afecta la flora endèmica de les Balears.

Les espècies de carpobrotus que més afecten les nostres illes són el Carpobrotus acinaciformis i el Carpobrotus edulis.

Una espècie invasora es aquella planta exòtica (amb origen en una altre regió) que s’estén de forma natural o seminatural pel territori i que ha estat introduïda per l’activitat humana. Si aquesta planta s’adapta a les condicions ambientals, pot créixer i reproduir-se per si mateixa i, per tant, acaba naturalitzant-se. I quan aquesta naturalització es descontrola, colonitzant hàbitats i desplaçant les espècies autòctones, es transforma en espècie invasora.

En aquest cas es converteix en una amenaça important per a la flora autòctona. Ara bé hem de dir que no totes les plantes introduïdes acaben essent invasores, ja que moltes d’elles necessiten l’ajuda de l’home per sobreviure. A més, no totes les comunitats receptores tenen les mateixes característiques i, per tant, poden tenir unes condicions desfavorables per les plantes al·lòctones.

De Sudàfrica.

El carpobrotus és una planta de clima mediterrani, heliòfila (que vol molta llum) de caràcter suculent (que pot contenir una quantitat important d’aigua per èpoques seques) i reptant. Té els seus orígens a Sudàfrica. Suporta molt bé la sequera, la salinitat i els substrats arenosos, de manera que es pot fixar en les dunes i talussos de zones litorals. També pot tolerar nivells moderats de contaminació en l’aigua marina i ara mateix no té cap depredador.

Es tracta d’una planta molt invasora en platges i roquissars de la costa, on competeix amb la vegetació natural fins eliminar-la.

Amb catifes.

Forma denses catifes monoespecífiques que entapissen el sòl quasi completament, desplaçant les espècies autòctones. Produeix un efecte de concentració i acumulació de sals en el sòl disminuint la disponibilitat de nutrients i alterant el pH del substrat.

Es va introduir com a planta ornamental i d’interès per recobrir i fixar talussos i dunes litorals i per a la jardineria. A partir d’aquests usos s’ha naturalitzat en penya-segats i arenals litorals on s’ha anat expandint i desplaçant la flora local. La seva expansió i naturalització s’ha vist afavorida per la dispersió d’un elevat nombre de llavors a través dels mamífers i per un fort creixement clonal.

A les Illes Balears, com en molts altres indrets, ja està començant a donar problemes. A Menorca des del 2001 es desenvolupa el projecte LIFE, amb l’objectiu de conservar les poblacions de vuit espècies de l’annex II de la Directiva Hàbitats presents a Menorca i que es troben amenaçades. Aquestes espècies són: Anthyllis hystrix, Apium bermejoi, Daphne rodriguezii,

Femeniasia balearica, Marsilea strigosa, Paeonia cambessedesii, Vicia bifoliolata i Lavatera triloba.

En aquest cas el carpobrotus suposa un greu perill per moltes d’aquestes espècies endèmiques que es troben en retrocés. A les Illes Balears ja hi ha molts registres on apareix la presencia d’aquesta planta invasora.

Però, què podem fer davant una planta invasora com l’ungla de gat?

Control i eliminació.

Es poden fer dos tipus d’actuacions, depenent si es realitza abans de l’ invasió -per  evitar la introducció- o si es realitza una vegada que l’espècie ja s’ha instal·lat. Per tant, les actuacions anirien dirigides a controlar i eradicar les invasions un cop produïdes.

En el cas del carpobrotus, hi ha diverses formes d’afrontar-ho. El principal mètode preventiu és l’educació ambiental, ja que si la població és conscient dels problemes que comporta aquest tipus de plantes i quines plantes són, sempre serà més fàcil evitar que aquestes arribin a establir-se. La jardineria és una de les principals vies d’introducció de plantes al·lòctones en el medi natural, s’ha de fomentar entre els professionals la utilització d’espècies autòctones sobretot en zones costaneres.

També hi ha mètodes de control. Es pot fer una eliminació manual, retirant a mà les plantes invasores i els seus òrgans de propagació (rizomes, estolons, tubercles…). En general acostuma a ser necessari repetir les actuacions durant varis anys per eliminar els rebrots (en el cas d’espècies amb òrgans subterranis) i esgotar el banc de llavors (en el cas del carpobrotus, te un banc de llavors de tres anys, això vol dir que una vegada retirada la planta, les llavors persistents poden perdurar fins a tres anys). Cal tenir molt en compte la gestió dels residus.

L’eliminació mecànica consisteix en retirar la flora exòtica a través de mitjans mecànics (desbrossadores, buldòzers,…).  S’utilitzen en el cas d’invasions severes i terrenys de pendent no excessiu. Si s’escull aquesta opció cal assegurar-se que no es produirà una alteració ecològica severa (que no afecti a les aus nidificants, o altres elements de fauna, per exemple).

També hi ha mètodes de control químics. S’ha utilitzat el glifosat, aplicat només durant l’hivern, que és quan la majoria de les espècies autòctones estan en fase de repòs.

Colonitzadora.

La principal estratègia que utilitza el carpobrotus per colonitzar tan aviat el terreny es basa en la ràpida propagació pel territori, acaparant els seus recursos, gràcies també a la seva capacitat per autofecundar-se i l’elevada taxa de creixement clonal, on les branques poden créixer uns quaranta centímetres anuals. Aquesta planta pot reproduir-se de manera sexual i asexual.

S’adapta.

És una planta de gran plasticitat fenotípica, això vol dir que té una capacitat adaptativa molt gran i que pot tolerar diferents nivells de radiació lumínica. Per exemple, en condicions de poca radiació solar, la densitat foliar i la producció seca de fulles i tiges disminueix i fa incrementar la seva taxa de creixement en relació a un lloc amb una exposició solar gran.

Sense depredardors.

Un altre aspecte important, es que no es té coneixement de que hi hagi cap herbívor que les depredi degut al seu sabor amarg que li proporciona el clorur de magnesi de les fulles.

Degradació.

Els efectes que produeix són molts i variats. Pot provocar la degradació de l’ecosistema colonitzat (com a cala Figuera o cap Enderrocat, a Mallorca, entre d’altres), porta problemes econòmics a causa de la necessitat d’eradicar l’espècie i afecta negativament l’estructura de les comunitats natives.

Romp el sòl.

També afecta negativament les propietats químiques del sòl ja que fa incrementar els nivells de carboni orgànic i augmenten l’acidesa del sòl i redueix la diversitat de l’ecosistema.

Plantes afectades

Afecta de manera especial les plantes anuals, ja que les extensions que es formen dificulten la germinació i establiment d’altres plantes com els teròfits, i altera les pautes naturals de pol·linització (pot afavorir, no influir, o perjudicar en la reproducció de la flora autòctona, tot depenent de les poblacions que tinguem).

Flors vistoses.

Tot i això, el carpobrotus és una planta agrada a la majoria de la gent per les flors que fa, però que pel contrari no són conscients dels greus problemes que pot ocasionar a la flora endèmica.

Consciència.

És important que la gent sigui conscient d’aquests problemes ja que, d’aquesta manera, podrem evitar que molts del nostres endemismes es vegin perjudicats o desplaçats. Aquestes plantes invasores no són pròpies del nostre territori i, per tant, poden afectar d’una manera negativa i moltes vegades provocar extincions irreversibles de la flora autòctona que homogeneïtzen la nostra flora.