Càrritx, el rebost de la garriga

La garriga ha estat, des de temps antic, una bona proveïdora de matèries primeres per al món de la pagesia, ja fos dotant els pagesos del material idoni per encalentir les llargues vesprades d’hivern -a base de llenya o carbó- i també com a improvisat rebost, on poder garantir la supervivència a través de la caça en els cas dels homes i de farratge en el cas del bestiar.

Una de les plantes més habituals d’aquesta garriga és el càrritx, que des de les zones més altes fins a vorera de mar ha colonitzat tots els indrets de les nostres illes. L’especial versatilitat d’aquesta planta va provocar que el càrritx fos molt utilitzat tant per a ús domèstic com per a la manutenció del bestiar que sovint acompanyava els humans en les tasques agrícoles.

El càrritx (Ampelodesma mauritanicum) és la gramínia més abundant en la garriga o bosc mediterrani. Aquesta abundància es deu al fet que pot suportar el fred hivernenc dels cims més alts així com les altes temperatures de la plana per igual. La forma de mata estufada de fulles llargues, estretes i aspres, i les seves tiges floríferes anomenades faions que solen acabar en espigues laterals i lleugerament tombades són una de les estampes botàniques més usuals del nostre paisatge.

A les Illes Balears es troben dos tipus diferents de càrritx: el càrritx mascle, més gruixat i aspre, i el càrritx femella, més prim i més utilitzat per fer estris domèstics. La mata de càrritx sol denominar-se carritxera, i és tan coneguda per la pagesia que sovint apareix, fins i tot, en gloses:

A dins una carritxera
vaig trobar un regueró
i va estar tot ple d’amor
d’aquella tan vertadera.

L’abundància del càrritx va propiciar que la pagesia pogués comptar amb aquest vegetal per a múltiples usos, entre ells predominà el de servir d’aliment al bestiar, sobretot en els mesos d’hivern. Però on el càrritx demostrà la seva multifuncionalitat fou en l’elaboració d’estris o rudiments agrícoles, d’entre els quals cal destacar-ne els següents: l’elaboració de vencills -o vencisos- per lligar garbes i feixos de llenya, que es realitzava amb les fulles més llargues; també era utilitzat sovint en llargs lligams per cobrir barraques de carboners, planters en les zones d’horts per protegir els cultius de gelades i per tapar els pous de neu ja que les fulles de càrritx constituïen tot un aïllant natural per al gel.

En un àmbit més domèstic també era utilitzat per cordar alfàbies i barrals ja que es col·locava el càrritx entre el folre de canya i el vidre per protegir-ne els recipients; igualment era utilitzat per fer capçanes, rodells que servien de coixí per posar-hi a sobre les olles o cassoles, ja fos perquè no s’esculessin o perquè no cremassin la taula o les estovalles.

L’època idònia per segar càrritx és durant els mesos d’hivern, quan les feines agrícoles es veuen parcialment aturades a l’espera de les collites que s’iniciaran amb l’arribada del bon temps, i és també el moment en què el farratge fresc per a les bísties més escasseja.

Per segar el càrritx tan sols s’ha de menester un bon fusó ben esmolat. Aquest tipus de sega és més propi de les zones de garriga i muntanya ja que en ésser el fusó una eina més petita permet una millor maniobrabilitat. Cal tenir present que aquest tipus de sega és molt adequat i respectuós amb la natura ja que, a la vegada que l’humà en treu un profit directe -menjar per al bestiar-, la natura també es veu beneficiada pel que representa de neteja de boscos i garrigues.

Malgrat tot, la sega constituïa una de les tasques més feixugues de la vida pagesa, tant per la seva duresa com per l’esforç que requeria als que la duien a terme. Aquest fet queda ben manifest en moltes de les gloses que omplen el cançoner popular i que destaquen la rudesa d’aquesta activitat.

Qui no té mal i gemega,
Déu l’hauria de pagar.
Bona penitència fa
un qui tot lo dia sega.

Un cop el càrritx ha estat segat, s’ha de deixar assecar si vol ser utilitzat per a l’elaboració de material domèstic; un cop sec s’ha de tornar a posar en remull i després s’ha de batre -colpejar fortament- per garantir que serà moldejable, igual com es feia antigament amb l’espart i el cànem.
La sega del càrritx va donar lloc a l’ofici de carritxer -avui en dia ja desaparegut- que consistia en oferir per les possessions de les diferents contrades el producte de la sega, constituint un dels primers serveis de repartiment a domicili que es coneixen.

L’aportació més important del càrritx a la vida pagesa venia donada per la seva utilització com farratge per a les bísties durant l’etapa hivernenca. Durant dies els carritxers solien segar càrritx a les garrigues, fent-ne manats que posteriorment, juntament amb les garroves de la collita tardorenca, eren la base de l’alimentació del bestiar.

Les bísties (cavalls, eugues, muls, mules, ases i someres) eren fins fa tan sols uns decennis els animals més preuats de qualsevol possessió per la gran ajuda que representaven per al pagès, tant com a força motriu en les tasques del camp com per la seva utilitat com a mitjà de transport, avui en dia relegades a autèntics articles de luxe, amb més valor sentimental que no pràctic. En aquest sentit, la importància de poder comptar amb una bona quantitat de càrritx emmagatzemat es convertia en una autèntica assegurança de vida de cara al manteniment d’aquests valuosos animals.
També existia la pràctica de cremar àmplies zones de carritxeres cada parell d’anys per aprofitar les fulles tendres de les mates com a pastura per als animals que es tenien a lloure, però aquesta pràctica anà desapareixent amb el pas dels anys pel potencial perill d’incendi que suposava aquesta crema.

L’aprofitament rural del càrritx donà lloc a una expressió molt habitual a Menorca: “Anar a algú com un bou al càrritx” quan es volia dir que una cosa anava molt malament. Es solia dir això perquè era durant l’hivern -quan no hi havia pastura- que es solia amollar el bestiar a la garriga o al bosc per viure a base de càrritx.

El càrritx es convertí d’aquesta manera en una planta imprescindible per a la pagesia, que troba en les seves propietats -tant alimentícies com de moldejabilitat- un autèntica font de possibilitats que omplia boscos i garrigues i que posava a prova la seva capacitat d’enginy i supervivència.