Ceba marina, florint a les portes de la tardor amb tota la seva toxicitat

L’arribada de la tardor presenta una inusual particularitat a l’arc mediterrani, ja que en l’època on la major part dels arbres i arbusts solen perdre les fulles hi ha una planta que floreix, oblidant que la floració és gairebé exclusiva de les èpoques on la presència del sol i del bon temps es fa més manifesta. És la ceba marina.

Molt freqüent en erms i zones de baix conreu, la ceba marina és un vegetal que ha estat conegut per la humanitat des de fa mil.lennis, però que degut a la seva toxicitat ha estat considerada amb molt de respecte pels humans, que tot i que li han sabut trobar algunes utilitats medicinals, sempre l’han respectat més per la seva perillositat que no per la seva vàlua.

La ceba marina (Drimia maritima) és una planta bulbosa pertanyent a la família de les liliàcies que sol ser força habitual dels paratges de les nostres illes, sobretot d’aquells que no són utilitzats de cara al conreu extensiu dels terrenys.

El seu nom científic deriva del mot grec “drimos”, que significa agre, amarg o aspre en una clara al.lusió al gust agre dels bulbs, i de l’epítet llatí “maritima”, que fa referència que és un vegetal que es sol fer en zones properes a la mar.

Es tracta d’una herba perenne que es sol caracteritzar per un bulb de considerables dimensions -entre 3’5 i 18 centímetres de diàmetre- que sovint sol sobresortir una mica del sòl; de forma ovoide sol presentar túniques -és a dir, diferents pel.lícules que cobreixen aquest bulb- que solen ser de color marronenc amb tonalitats vermelloses, grisenques, negroses o fins i tot blanquinoses.

Fins al metre d’alçada

Presenta una tija robusta que pot arribar al mig metre d’alçada i als 15 mil.límetres de diàmetre a la base, però el que realment defineix a aquesta planta són les seves fulles, que són grosses i d’un color verd fosc.

Aquestes fulles són erectes, acanalades a l’àpex amb una secció estretament el.líptica o gairebé lineal. A més són planes amb un marge també pla i llis, agudes i lanceolades. De fet, són les fulles el que més crida l’atenció d’aquesta planta, ja que solen ser de bona mida, podent arribar en alguns casos al metre de llargada.

Tot i això, a finals d’estiu i començament de la tardor la ceba marina presenta la particularitat de florir: ho sol fer entre els mesos d’agost i octubre, tenint aquesta floració la peculiaritat de presentar unes inflorescències força singulars. Les flors -de color blanc- surten a sobre d’una tija i en forma de raïm ja que s’obren seqüencialment de baix cap a dalt, presentant així el conjunt de la inflorescència una forma ovoide molt característica. Quan floreix ho sol fer amb més d’una quarantena de flors, essent variable pel que fa a la densitat d’aquestes.

Els seus fruits són càpsules el.líptiques que contenen entre cinc i deu llavors de forma oval que seran les encarregades de la propagació d’aquesta espècie, malgrat que aquestes llavors puguin torbar-se fins a cinc anys a florir.

Zones allunyades de l’home

La ceba marina és una planta que prové de la regió mediterrània i dels seus voltants, on s’ha dedicat a créixer en zones allunyades de l’activitat humana: pastures, clars de bosc, matollars, erms, zones pedregoses i fins i tot arenals marítims.

Aquesta àmplia dispersió d’hàbitats es deu a una naturalesa indiferent als substrats químics del sòl, fet que ha propiciat la seva dispersió. Com tota planta originària de la Mediterrània meridional, és una planta fortament adaptada a la presència del sol i per aquest motiu sol tolerar molt bé períodes de sequera i, en cas de tenir-la a jardins, convé vigilar un excés de rec que li pot ser perjudicial per aquest mateix motiu.

Durant l’estiu no té fulles ni cap classe d’activitat -la qual cosa l’ajuda a poder resistir els períodes de sequera i canícula-, però amb les primeres pluges de tardor i sense treure cap fulla li creix una tija d’on li surten les flors.

A les nostres illes, sol ser present a la totalitat de l’arxipèlag i sol ser coneguda amb el nom de ceba d’ase, ceba rotja o ceba porrera. En aquest sentit, l’únic requisit que requereix és un sòl profund, ja que les seves arrels solen ser molt llargues i gruixudes i no es renoven cada any, motiu pel qual és una planta difícil de trasplantar.

La ceba marina és una espècie utilitzada com a planta medicinal des de temps antics, essent emprada pels egipcis en el tractament d’edemes; tant fou així, que apareix esmentada en un papir del segle XVI abans de Jesucrist del Regne Mitjà d’Egipte.

També era una planta prou coneguda pel grecs que la solien sembrar sobre les tombes i a qui atribuïen la capacitat de guarir la bogeria. El cèlebre Dioscòrides la consigna en la seva famosa obra “Materia Medica” i destaca la seva utilitat a l’hora de guarir picades de serp i els clivells a la zona del taló.

Igualment és una de les plantes esmentades en un edicte de l’emperador Carlemany, on apareix anomenada com “squillam”.

Altament tòxica

Malgrat gaudir de propietats cardiotòniques de tipus digitàlic, la ceba marina és una planta altament tòxica. Tot i que la planta és verinosa en la seva totalitat, on cal anar més en compte és en la zona del bulb.

De fet, l’absorció per via oral de quantitats d’entre 0’1 i 1’5 grams pot provocar la mort, essent els principals símptomes d’intoxicació la disfunció cardíaca, dificultats o dolor en la micció i alteracions del tracte digestiu. En cas d’intoxicació la mort sol ser deguda a una paràlisi del cor i a la consegüent parada circulatòria. Però no sols és perillós el seu consum per via oral: la seva inhalació pot provocar esternuts i l’aplicació del seu suc sobre la pell pot ocasionar bòfogues i dermatitis.

Per tant, convé anar molt en compte durant les excursions -sobretot ara que comença l’època idònia per dur-les a terme- a posar-se cap tipus d’element a la boca que provingui d’una ceba marina ja que el que es pot iniciar amb una tranquil.la diada a la muntanya pot finalitzar de forma tràgica.

Una de les utilitats tradicionals que a la nostra comunitat es donà a la ceba marina fou com a eficaç raticida. Era usual a les possessions de casa nostra elaborar sofregits o sopes amb ceba marina per acabar amb les plagues de rates que feien malbé les collites emmagatzemades de cereals o garroves; tot i que es solia anar molt en compte de no utilitzar les greixoneres amb què s’havien realitzat aquests cuinats en el consum per als humans per tal d’evitar mals pitjors que el remei.

També es solien sembrar cebes marines al voltant dels arbres fruiters per impedir que la fruita fos atacada per les formigues ja que aquesta planta no sol ser atacada ni per plagues ni per insectes.

Aquestes dues actuacions posen de relleu l’enginy de la pagesia illenca per dotar d’utilitat un element que semblava no tenir-ne, posant de manifest que no hi ha millor remei davant l’adversitat que fer del defecte una virtut.