D’Algaida a Castellitx de la Pau
La comarca del Pla disposa d’un conjunt de camins i ubicacions que mereixen l’atenció dels caminants. La sorpresa davant dels seus paisatges intemporals, sovint testimonis d’una Mallorca que desapareix a ulls veients, retribueix a bastament l’esforç i la dedicació. No li queda gaire temps per convertir-se en alguna cosa diferent.
Recorrerem el Camí de Castellitx de la Pau des d’Algaida fins a aquest llogaret, estirant l’itinerari per admirar el bell conjunt del Talaiot de Son Coll. Es tracta d’una antiga via de comunicació entre dues viles que exemplifiquen el que suposa el Pla de Mallorca. Una extensa llanada situada entre les dues principals serralades de l’illa, esquitxada de pujols. La Mallorca més rural, aquesta en la qual els pagesos han treballat el camp i tenen cura del bestiar des de fa segles.
La proposta és integral amb inici i final a Algaida. Hi ha la possibilitat –si volem- d’acabar a Montuïri. La nostra proposta arranca des del Cementiri d’Algaida. Hi existeixen diverses línies del TIB que us deixaran a la població. Entre d’altres la 403 amb aturada a Ses Escoles. Consulteu la plana web per horaris, preus i incidències.
El recorregut fa servir en gran part camins amples, però pot arribar a ser perdedor. Gairebé sense indicadors. La Garriga de Castellitx és un vertader laberint. El segment del Camí de Binicomprat és una estreta carretera, habitualment amb poc trànsit. Cal anar amb atenció als vehicles a motor. Cap dificultat tècnica destacable. Exigeix bon estat físic i coneixement de l’entorn. El desnivell positiu i negatiu acumulat sumen una mica més de cinc-cents cinquanta metres. Els pendents són moderats i assumibles. El laberint de camins de la Garriga de Castellitx ens obligarà a ser curosos amb la navegació. No hi ha marques ni indicadors en gran part del camí. En visitar el Talaiot de Son Coll, intentarem no penetrar en els dominis de la finca. Insistim a fer ús d’un mapa per evitar incidències. No hi ha punt per proveir-se d’aigua més enllà de les botiges algaidines.
Recordeu, sempre atents, alerta amb la gent menuda i la gent gran, apameu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. Es pot fer tot l’any i pot ser interessat en l’etapa de floració dels ametllers. No és mala opció per una matinal o una vespertina a l’estiu, sempre vigilant la temperatura. La meteorologia pot convertir una passejada en un calvari. Teniu-ho en compte.
Cementiri d’Algaida
El fossar està situat al sud-est de la vila, just al començament del Camí de la Drecera de la Pau. Som davant d’un clàssic exemple de la instauració de diferents mesures higièniques i sanitàries promulgades a Mallorca durant el segle XIX, per tal de solucionar els problemes de sanitat pública derivats de les diferents epidèmies i que van causar milers de morts. Fins llavors s’enterraven els difunts dins les esglésies o en fossars propers, però finalment, el 1820 s’ordenà que tots els pobles de Mallorca habilitessin espais als afores dels pobles per tal d’enterrar-hi els morts. Els primers enterraments daten del 1860.
Seguim el camí per deixar enrere el camp de conreu. Deixant a l’esquerra el Camí de Sa Tanca, ens internem en un terreny no conrat, poblat de mates i arbusts i d’arbres, generalment pins i alzines, espessament distribuïts. Cal recordar que en llengua àrab, al-gajda vol dir ‘el bosc’. Els estudiosos creuen que una alqueria islàmica amb aquest nom és l’origen del poble. Un ample camí en suau pujada en porta al seu interior, amb el gairebé imperceptible Putxet d’en Cerdà a l’esquerra.
Aquesta enorme extensió -més de 1.000 quarterades- és tot el que queda de l’extens i dens boscam que ocupava gran part de l’actual terme municipal. Avui en dia ha esdevingut lloc d’esbarjo i passeig per a tota la comarca. Un dens conjunt de camins, tiranys i senders s’obren en el seu interior.
Garriga de Castellitx
Arribarem a un punt en el qual una cadena i unes pedres impedeixen el pas de vehicles pel camí. Agafarem un caminal estret que s’obre a l’esquerra en baixada. Gira cap a la dreta i s’obre un nou i estret camí a l’esquerra pels que ens internarem. Al cap d’uns tres-cents metres veurem un ramal a la dreta que ens portarà a la majestuosa Creu del Cementiri Vell o dels Apestats. Sobre una infreqüent base cilíndrica s’alça aquest monument de pedra des de 1711. Registra el lloc d’enterrament de les despulles mortals de 60 habitants d’Algaida morts durant la pesta que va assolar a Mallorca l’any 1652. No menys de 15.000 persones perderen la vida en una illa que superava per poc els 90.000 habitants.
Tornarem per on hem vingut i arribats al caminal girarem a l’esquerra per continuar. A les poques passes veurem a l’oest un gran penyal de roca grisa que aflora enmig de la garriga. És la coneguda com a Roca de la Verge Maria.
Reprenem la marxa continuant una suau baixada que s’orienta cap a Llevant per girar progressivament cap a Ponent per desembocar en un ample camí. Gir a l’esquerra tot caminant uns 50 metres i girar de nou a l’esquerra en una cruïlla. Seguim per aquesta pista principal que farà un ample gir per continuar cap al sud-est. A la següent cruïlla hem d’agafar a l’esquerra per vorejar un camp de conreu. Ens fiquen de nou sota l’ombra del bosc per sortir-ne enmig d’uns extensos sementers. De nou el camí fa un gir i inicia una baixada cap a un comellar per girar a l’esquerra. A la nostra dreta deixarem el Puig de Castellitx. Finalment, arribarem a la Pleta de Castellitx d’en Barra d’Or. Una canal que recull les aigües dona origen a un esplèndid conjunt de plataners alineats. El modest Pouet del Torrent vigilarà el nostre pas per damunt un pontet. Un llongo més i arribarem a una carretereta a on, després de girar a l’esquerra, arribarem pujant suaument al conjunt del llogaret de Castellitx.
Castellitx i Església de la Pau
Aquesta antiga alqueria d’origen islàmic esta situada a mig camí entre Algaida, Montuïri i Randa. Ocupa un petit turonet i disposa de dues fonts naturals als voltants que feren l’indret atractiu pels antics pobladors. El seu nom es un mossarabisme. Això vol dir una paraula derivada del llatí castellum amb el sufixa –itx, molt habitual a altres topònims (Costitx, Felanitx…) , creada en l’etapa de dominació andalusí.
El principal atractiu d’aquest lloc es l’església de la Pau. Es tracta d’una església de repoblament, construïda juntament amb 27 més, a partir de la butlla d’Inocenci IV del 1248. La seva estructura, molt modificada en el decurs dels segles, s’organitza a partir de una única nau original. La coberta es suporta amb un arc diafragmàtic que sosté una teulada de dos aiguavessos. Posteriorment s’afegiren un presbiteri i un porxo a més d’altres petits detalls. L’accés es fa travessant un jardí construït allà a on existí l’antic cementiri. Una gran era davant el tancament a Ponent es l’espai triat en les celebracions popular. Castellitx és, pels algaidins, lloc de romeries i peregrinacions. El pancaritat de la tercera festa de Pasqua (el dimarts després del diumenge de Pasqua), s’hi celebra des del segle XVI, i es manté en ple vigor: els algaidins la consideren la seva festa.
Les cases de Castellitx d’en Barra d’Or s’alcen a Ponent i les de Castellitx de la Pau a Llevant. Un conjunt d’habitatges i espais utilitaris dedicats a l’activitat agrícola i ramadera formen part del conjunt, creant un harmoniós lloc de visita.
Pinar de Ses Gatoves
Sortim a la carretera i ens dirigim cap a la dreta. A pocs metres un camí surt a la dreta tot iniciant una baixada enmig del pedrolí i la pols. Superat un gir a l’esquerra ens internem en uns amples camps de conreu que s’ondulen en petites elevacions. Les parets del Puig de Randa ens vigilen des de la distancia, una mica a la dreta del Puig d’en Bord. El Pinar de Ses Gatoves s’estén per l’esquerra mentre caminem pel que alguns coneixem com a Camí de Ses Veles. L’extens Camp de Sa Mata s’allarga al sud-est enmig de petites construccions com Sa Bovera de Son Coll Vell o la caseta del Camp de Sa Mata. Arribem a Son Coll –amb separades construccions per Son Coll Vell i Son Coll Nou- i de forma discreta agafem un camí que passa darrer les cases. En pocs minuts podrem veure les ciclopies construccions d’un enorme talaiot mentre al fons les cases enfilades de Montuïri es destrien clarament.
Talaiot de Son Coll
Un tancat a veïnat del camí marca l’accés a la construcció. Un bocí d’alzinar i una caseta per ús ramader –Es Sestadors Vells- mig esbucada, l’acompanyen. S’estructura amb una planta circular amb amples parets de fins a dos metres d’amplària. Es troba aïllat i no disposa de columna central. Fins no fa gaire era el tancat del ramat.
Sorprèn per les descomunals pedres de tipus calcari fetes servir. S’ha elevat encaixant aquestes de forma irregular i combinant diverses mides. La tècnica constructiva és peculiar. Situa pedres de grans dimensions damunt d’altres més petites. Existeix un esbaldrec a la paret exterior nord que permet apreciar les grans dimensions dels carreus emprats. Cal anar alerta i no pujar a les parets.
Conserva el portal original amb llinda. La seva altura arriba als 4,5 metres i el diàmetre aconsegueix uns 13 metres. A l’interior s’accedeix a través d’un corredor d’amples dimensions a diferència de molts d’altres talaiots. Com a curiositat en la part interior de la llinda es poden observar algunes incrustacions de mol·luscs i gasteròpodes fossilitzats. Pedres antigues amb animals més antics encara!
Camí de Binicomprat
Desfem camí fins a Castellitx. La fita gegantina de Randa ens servirà de referència. Ara agafem a la dreta per transitar per l’asfaltat Camí de Binicomprat. Pareu atenció al trànsit rodat. No per infreqüent deixa de ser menys perillós.
La grisa cinta asfaltada transcorre per la banda esquerra del Comellar del Molinet a l’ombra de l’atapeïda vegetació. Després de superar una canal en la qual desaiguava un antic molí, pugem en direcció cap a l’Hort d’en Jordi de Son Reus. Gir a Ponent per anar a passar a veïnat de Sa Pleta i inicia el recorregut a la dreta de l’extensa Garriga de Binicomprat. Arribant al Comellar des Pou veurem les antigues cases de Binicomprat damunt una elevació a mà dreta. Aquestes cases foren donades a l’Orde dels Templers pel Rei Jaume I per nota inscrita al Llibre del Repartiment.
Girarem cap a Ponent de nou per admirar les extenses vinyes que s’han convertit en omnipresents a tot el Pla. Gairebé un quilòmetre en què es combinen les construccions d’un temps a punt de passar per ull amb les edificacions d’estil wagnerià-mallorquí del més pobre gust i alt pressupost.
Arribats a les cases de Son Indiot veurem ja les parets del cementiri cap al qual ens dirigirem per acabar la caminada.
Temps aproximat unes tres hores i quart sense comptar aturades
Referències
MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca
Diccionari Alcover-Moll
Mapa Es Pla de Mallorca editorial Alpina
Web fonts de Tramuntana (Andreu Morell et alter)
Web ajuntament de Algaida
Wikipedia (diversos articles)
Les esglésies de repoblament , servei essencial pels nous pobladors
Hem dit que el temple de la Pau de Castellitx hem establert que es tracta d’un exemple d’església de repoblament. La població musulmana original va ser assassinada, expulsada o esclavitzada en gran part després de la conquesta de 1229. Els soldats i els senyors no tenien interès a conrar i fer produir la terra. Era necessari atreure i fixar nous pobladors –o repobladors- per obtenir un benefici econòmic de la terra. Només d’aquesta manera podrien cobrar els seus impostos, taxes i altres prebendes. Per animar a la gent es varen establir un conjunt d’esglésies rurals per donar servei als nouvinguts a les alqueries, rafals i petites poblacions. Fins a 28 s’esmenten en els documents de l’època.
Totes foren construïdes d’acord amb un programa constructiu similar. Senzillesa, economia i funcionalitat són aspectes que les defineixen. Podríem parlar d’un estil gòtic utilitari.
L’església de Sant Pere d’Escorca és la que conserva millor l’aspecte original. En termes generals són de planta rectangular i nau única. Aquesta està dividida en dos trams per un arc diafragmàtic i una coberta a dos vessants suportat per una estructura de fusta. La porta és un arc de mig punt. A la petita capçalera s’obren dues o tres petites finestres. Disposa d’una espadanya de la qual penja la campana per cridar als fidels. La seva decoració és pràcticament inexistent i, si de cas, es limita a alguns adorns i figures geomètriques.
Cal recordar que una instal·lació religiosa no tenia com a missió única l’atenció espiritual. Era lloc de reunió, d’intercanvi de noticies, mercaderies i queviures així com a punt de referència pels poders civil i eclesiàstic en les seves funcions.
El destí final d’aquestes construccions va evolucionar d’acord amb el futur dels seus usuaris. Si la població va créixer per esdevenir poble, el temples s’ampliaren i modificaren per transformar-se –de mica en mica- en les grans esglésies d’avui en dia. Altres no aconseguiren el seu objectiu i esdevingueren fòssils arquitectònics. Avui en dia just queden Sant Pere d’Escorca, Sant Miquel de Campanet i Castellitx.
D’altres menys afortunades, foren abandonades, oblidades i malmeses.
Imatges: Xisco Simón