De S’Arracó a Sant Elm

Avui us proposarem enllaçar les valls de S’Arracó amb el de la Palomera, finalitzant al llogaret costaner de Sant Elm. Tot dins el territori més esquerp del municipi d’Andratx. L’extraordinari illot de Sa Dragonera serà el premi pels nostres ulls que admirarem en el decurs de la part final del trajecte. Sant Elm, antic port de pescadors, avui lloc d’estiueig i gaudi de la mar, ha esdevingut punt d’inici del GR221 amb una primera etapa que ens atraca a Sa Trapa.

Aquesta és una proposta per anar en qualsevol moment de l’any. Cada estació ens oferirà al·licients per fer-la. Alegria a la primavera, aigües fresques i cristal·lines a l’estiu, ambient fresc i colors a la tardor, la pau i el silenci de l’hivern. Es pot perllongar o combinar amb altres itineraris, retornant pel Pas Vermell cap al Port d’Andratx o desfent camí pel Camí de Sa Punta de Sa Galera.

L’itinerari descrit obliga a retornar des de Sant Elm en cotxe particular o, el més recomanable, bus de línia. El recorregut segueix sempre camins, tiranys i senders, amb referències clares, com fites i alguns indicadors. No requereix cap habilitat tècnica. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. El desnivell acumulat arriba als quatre-cents metres sempre amb pendents assumibles. En el tram des del cementiri de fins al Bec des Xoriguer hi ha algunes fortes pujades per asfalt. Recomanem, com sempre, fer ús d’un mapa per gaudir de l’entorn geogràfic. No hi ha punts de proveïment d’aigua, però si instal·lacions hoteleres a Sant Elm. Els dies de sol, hi ha ombra a estones.

Planifiqueu, pareu esment a la gent menuda i gran, mesureu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. Altrament, és un itinerari que pot fer-se sense més problemes en qualsevol moment de l’any. No és mala opció per una matinal intensa o una vespertina a l’estiu, sempre vigilant la temperatura. Sa Dragonera et deixa sense alè amb la seva presència, amb la figura del petit illot, ple d’història, del Pantaleu.

S’Arracó

Iniciarem la caminada a l’aparcament situat entre l’escola pública i el camp de futbol, al Camí des Castellàs. Agafarem aquest camí que es dirigeix cap al nord-oest deixant a la nostra esquena les cases de S’Arracó. Anem agafant alçada fins que l’asfalt es converteix en pista de terra. A l’esquerra surt un tirany clarament marcat que s’obre pas entre mates i ullastres fins a fer un gir a l’esquerra. El terreny és blanc, polsos i en contínua pujada. Desemboquem en una altra pista en la qual hem de girar a la dreta. Al davant, a pocs metres, hi ha unes cases amb persianes pintades de vius colors. Nou gir a l’esquerra per passar davant la façana sud i endinsar-nos en un corriol que va girant suaument cap a l’oest, cavalcant sobre els marges del torrent de Ca Na Rosa. Quan el barranc s’estreny, el camí gira en direcció nord amb un pendent suau. Tenim a mà dreta tot el temps els costers del Puig de Sa Fura. En un moment determinat l’espai s’obre i veiem uns antics camps de conreu amb un lledoner al ben mig. Seguim una mica més per admirar la façana orientada al sud de Can Farineta. El seu vistós i peculiar rellotge de sol ens mostrarà si anem bé o de temps o hem de variar el ritme.

Cementiri Municipal

Retrocedim una mica per agafar el camí que surt a la dreta, aferrat als marges. L’anem seguint en suau descens fins a arribar a un punt del què surt un sender a l’esquerra que baixa cap a la llera del torrent per sortir-ne tot d’una. Ens internarem en un conjunt de replans amb marjades, avui un bosc jove de pins i garriga. A l’altre costat veurem, entre les branques dels arbres, el camí que hem seguit per arribar a Can Farineta. En poc temps arribarem a un replanet amb una derruïda construcció a la dreta. El camí continua en pujada fins a arribar a una cornisa des de la qual s’endevinen les cases de S’Arracó. El tirany continua fins a una collada amb una bonica construcció de nou a la dreta. Aquestes edificacions eren fetes servir pels propietaris per fer descansar, fer nit i guardar eines i estris en el moment que s’explotaven les marjades.

Una baixada per agafar un caminal que puja de nou i passa al darrere d’una construcció. Desemboquem a un ample camí que ens porta al cementiri de S’Arracó.

Bec del Xoriguer

Sortim a la carretera, caminant per l’esquerra cap al Coll de la Palomera. En un centenar de metres s’obre a sinistra un ample camí de carro amb un indicador que anuncia el Barri Son Tió. L’agafem i ens dirigim cap al sud deixant una abandonada construcció a una banda del camí. Una ampla corba gira cap a l’oest mentre la Serra de Son Nadal s’albira a l’altre costat del vall. El Puig d’en Vic ens guarda per la dreta. La pista va descendint suaument fins a desembocar a una estreta carretera. Si tinguéssim necessitat, podríem tornar per l’esquerra fins a S’Arracó fent una còmoda passejada pel barri de Son Tió i Can Viguet. Avui, però, agafarem cap a la dreta per enfrontar mig quilòmetre de forta pujada seguint una pista asfaltada que s’obri pas i guanya alçada enmig de la pineda. Finalment, desemboquem en una collada de qui arranca una línia elèctrica que davalla cap a Sant Elm. Per primera vegada podem admirar Sa Dragonera i les terres de la vall de Sant Elm. Una mica més enllà la prominència del Bec del Xoriguer ens anuncia la presència de penya-segats vertiginosos.

Es Tres Picons

Un camí clar arranca del coll inicialment en suau descens per recórrer les balconades sota Els Tres Picons, unes parets de pedra grisa, sota les que caminem. De mica en mica el terreny s’aclareix. S’obre una perspectiva sobre tota la Serra d’en Perxota i les altures que envolten la Vall de Sant Josep. Allà les mítiques cases de La Trapa, romanen malmeses i precàries. Curiosament, no veiem les construccions de Sant Elm, el nostre objectiu final. Sa Dragonera ens mostra la prominència de Far Vell de Na Pòpia i, al nord, la torre blanca del far de Tramuntana.

Serra de Sa Teia

El camí comença a anar amunt i avall enmig d’antics marges i algunes petites construccions. De nou ens endinsem en un bosc de pins i garriga fins a tombar a l’esquerra i començar a pujar per un estret sender. Finalment, després d’algunes empentes i un parell d’esbufegades desemboquem a un camí ample, conegut per alguns com camí de Cala Tió. La serra de Sa Teia ens queda a mà dreta. Ara agafem l’ample camí i el seguim una mica cap a l’est fins que fa una volta sencera i continua cap a l’oest. El pendent ens indica que anem en contínua baixada fins a arribar a un ample comellar en què un camí surt a la dreta en suau pujada.

Sa Pineta i Pla des Salobre

Enmig d’un bosc de pins localitzem les cases de Sa Pineta. D’un aiguavés i orientades cap al sud-oest, els estadants gaudien d’una esplèndida vista sobre l’escata gegantina despresa de l’extrem oest de la serra de Tramuntana, que conforma Sa Dragonera. Seguim el camí que fa un revolt cap al nord-oest deixant al costat l’ample i blanc espai del Pla des Salobre. Comencen a descendir pel camí de Sa Pineta, amb el Puig Blanc al davant. L’aigua i el temps han rostit d’una manera terrible el traçat. Ens obliga a anar amb esment i seny de bístia vella. Alguns caminals s’incorporen per la dreta, mentre el Cap de Llebeig i el seu far es mostren a l’altre costat del canal.

Cala Conills

Arribats a un replà a on el camí gira en angle recte cap a la dreta, hem d’agafar un caminal en no massa bon estat cap a l’esquerre. En contínua baixada gira fins a orientar-se de forma general cap al nord-oest. Ja veiem les primeres construccions i sentim el brogit de les ones de la mar i l’aigua fosca de la Mediterrània. Som a Cala Conills, cap a la que descendirem fent servir una canal oberta en la roca propera a la línia de costa. Convé parar esment i ajudar a passar de forma segura, ja que, tot i no tenir perill, fa una sensació aèria.

Arribats a l’asfalt, ja just queda gaudir de l’estada a Sant Elm i aprofitar, si volem, la seva àmplia oferta de lleure i restauració.

Temps aproximat damunt tres hores

Per anar i tornar es poden combinar la línia del TIB 101 (Palma – Port d’Andratx) amb la 121 (Andratx – Sant Elm). Consulteu horaris i tarifes.

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa editorial Alpina

www.toponimiamallorca.net

Wikipedia en català.

Revista Endins 34, La Cova de Sa Font (A. Ginés i J. Ginés) https://raco.cat/index.php/Endins/article/view/229828

L’origen del topònim Sa Dragonera

Fora dubte, la imatge de l’illot de Sa Dragonera presideix gran part del recorregut d’avui. Per anys el topònim Dragonera s’ha associat amb la paraula dragó, bé com a referència al fet que el seu perfil podria recordar la forma d’aquest mític animal, bé en relació amb l’abundància de sargantanes (dragons en parla popular) que hi ha a l’illot. Fins i tot algunes llegendes i rondalles s’han creat al voltant d’aquesta suposició.

L’any 2010, els doctors Angel i Joaquín Ginés, integrants del Departament de Ciències de la Terra de la UIB, varen publicar a la revista ENDINS un article amb una proposta nova per aquest topònim, molt treballada i documentada. Observaren la presència de “topònims semblants a Dragonera al voltant de l’àrea que ocupa la Mediterrània occidental. Aquests topònims són especialment abundants a Occitània i estan ben representats a la península Itàlica i l’illa de Sardenya, però també se’n troben de molt similars a l’Aragó i Malta.”

A Itàlia hi havia variants com dragonara, dragonera, dragoniera, dragonaria, dragunaia i d’altres. Al sud de França, junt localitzarem la paraula occitana dragonhièira i la francesa dragonnière. La petita illa de Malta conta també amb topònims com dragunara i dragonara. Als Pirineus aragonesos s’hi podia trobar el topònim Las Traconeras, associat a unes fonts càrstiques associades a un conjunt de coves. Tots ells semblaven associats a la presència d’aigua. Es referien a fonts, coves, surgències i fins i tot engolidors. En francès una dragonnière era indicador d’una surgència o font càrstica o bé directament una font.

Alguns casos cridaren especialment l’atenció com els de la veïnada illa de Sardenya i el d’una localitat ubicada a la badia de Nàpols. Ambdós llocs amb relació històrica amb Mallorca. En alguns dialectes sards, tragonàia o dragonaia significava “aigua que flueix per sota”. Tots semblaven provenir de l’expressió llatina “tracones” i el seu derivat “traconaria“. Els diccionaris afirmaven que l’expressió traco o traconis volia dir “d’origen fosc, Tall a la terra, crui. En plural passos subterranis”.

Quin podia ser aquest lloc relacionat amb l’aigua ubicat a Sa Dragonera. La resposta era evident. Davant els ulls de tothom. La Cova de Sa Font o des Moro és el principal, per no dir l’únic, punt de proveïment d’aigua dolça de l’illot. Amb un petit llac al seu interior, la seva existència era “(ja des de temps protohistòrics, però també durant l’edat mitjana) una de les informacions més valuoses des del punt de vista dels interessos dels antics mariners i navegants que freqüentaven aquesta part de la Mediterrània occidental. Cal suposar que la disponibilitat d’aigua dolça ben a prop d’un petit port natural i a prudent distància de l’illa principal, i conseqüentment a resguard d’eventuals hostilitats, era una característica geogràfica gens menyspreable en aquells temps, especialment pel que fa als homes de la mar.”

Tant és així que a la història de la conquesta catalana-aragonesa de Mallorca es narra com les naus del Rei Jaume I escolliren la zona per fer la primera arribada de l’expedició a la zona, ja que ” lo qual es apeylat la Dragonera, e ha pou d’aygua de la qual los meus mariners ne portaren una vegada á la mia nau…”

Així doncs, proposen, amb tota prudència i fugint d’interpretacions estranyes que “Així doncs, l’existència d’una valuosa traconaria, que permetia el proveïment d’aigua dolça per als vaixells, hauria estat a l’origen del topònim Dragonera. En el marc d’aquesta hipòtesi espeleològica, el mot dragonera constituiria un espeleohidrònim, bastant estès en temps remots a la Mediterrània, i conseqüentment seria la Cova de sa Font qui donaria nom a tota l’illa.”