El bosc de Carlac a Bausen (Vall d’Arán)

Avui farem una proposta per aquells muntanyencs que tenen interès a practicar aquesta activitat en zones de clima més benigne a l’estiu. Bausen és un municipi de la Vall d’Aran. Limita amb els municipis aranesos de Les al sud, i Canejan a l’est; i amb les poblacions gascones de França de Luishon a l’oest, i Hòs al nord. La Vall és un paradís pels esports d’hivern i pels caminants i amants de les aventures muntanyenques. La llengua pròpia dels seus habitants és l’aranès, una varietat de la llengua occitana parlada a aquesta entitat territorial tan especial. En aquesta descripció s’ha intentat respectar la toponímia original en llengua aranesa.

La nostra proposta discorrerà per la fageda de Carlac seguint antics camins que comunicaven les diferents bordes i pobles de la vall. Una borda és una cabanya de pedra i fusta amb teulada de pissarra utilitzada al Pirineu per a resguardar el bestiar i per a emmagatzemar la pastura per a l’hivern. A vegades era feta servir per fer estades. A la part final abandonarem la coberta vegetal per tenir el privilegi –si la meteorologia ho permet- d’admirar alguns dels cims més importants de la serralada pirenaica. No és improbable que ens trobem amb qualque exemplar d’os bru. No està de més recordar que l’antic nom de la població, documentat a antics documentat de l’edat mitjana, era Balsen o Bolson, el que significaria «territori de l’os»

L’itinerari és circular, amb inici i final a les cases de Bausen. Per arribar a la Vall d’Aran podeu fer servir els autobusos que parteixen de Barcelona o Lleida. No existeix transport públic fins a Bausen, però l’oferta de taxis és ample. Recomanem fer cotxades i reduir el nombre de vehicles. L’itinerari és factible tot l’any a condició que les condicions meteorològiques siguin adequades. A l’hivern recordeu que vós trobareu a més de 1.000 metres d’altura i la presència de neu, gel i el fred pot fer incòmode el trànsit pels bocins de l’itinerari més exposats. Bausen disposa d’una petita oferta hostalera per si voleu regalar-vos els sentits al final de la caminada.

L’itinerari segueix sempre camins i tiranys ben marcats i evidents, em presencia d’indicadors. Ocasionalment, haurem de gestionar les nostres passes damunt zones banyades o fangoses. No requereix cap habilitat tècnica tot i que recomanem fer servir bastons per facilitar la marxa. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. El desnivell acumulat supera per pocs els 600 metres. Un bon mapa Alpina a la motxilla i a mà per gaudir de l’entorn geogràfic i la toponímia. La temperatura és un factor a considerar acuradament. En la meva opinió, la primavera, la primera part de l’estiu i la tardor són la millor opció per fer-la.

Planifiqueu, pareu atenció a la gent menuda i gran, avalueu les vostres forces i no us descuideu en consultar la previsió meteorològica. Aquesta zona del Pirineu us regalarà els sentits en la seva descoberta, gaudint de la seva magnificència. La prudència sempre millor que sobri.

Bausen i Sant Pèir ad Vincula

Arribats a les primeres cases hem d’agafar qualsevol dels carrers o escales que ens porten fins a l’església de Sant Pèir ad Vincula. El poble està construït sobre la roca granítica de les faldes del Pic Bacanera i a la vora del riu del mateix nom, afluent del riu Garona que discorre pel fons de la vall. El temple parroquial és l’única construcció que resta del gran incendi que va cremar totes les cases l’any 1823. Darrere del seu absis veurem el petit cementeri catòlic.

El camí parteix d’aquest punt i es dirigeix en suau pujada en direcció cap a Llevant. A banda i banda veurem restes de cases. Algunes d’elles s’han convertit en espais per l’esbarjo dels visitants i d’altres esperen temps millors. Algun modest camp de conreu donen aler a verdures i hortalisses a veïnat dels extensos prats de gustosa herba. Al cap de poc més de 400 metres arribarem a una cruïlla de camins amb la petita ermita de Sant Roc a l’esquerra.

Sant Roc i Cementiri de Teresa

Hem d’agafar el camí que s’obre a la dreta per internar-nos en un camí. A la primera bifurcació agafarem a l’esquerra per, al cap de pocs minuts, arribar al Cementiri de Teresa, l’únic cementiri civil de tota la Vall d’Aran i que acull les restes de Teresa. La història completa d’aquest lloc de pau i repòs està descrita al final d’aquesta descripció. I us puc ben assegurar que no us deixarà indiferents. Una història d’amor, amb personatges roïns i gent noble i valenta. Us recomanem una petita visita a l’única tomba present orientada cap a Llevant i ubicada a l’ombra d’un gran arbre, amb vistes cap al fons de la Vall. No fa falta dir que es tracta d’un lloc de recolliment i pau i que la nostra presència no ha de fer-se avinent.

En reprendre el camí agafarem cap a la dreta per retornar a la cruïlla a on Sant Roc ens rebrà pacient i amatent.

Camin de Carlac

Després d’una suau baixada ens anem endinsant en la coberta vegetal que cobreix gran part d’aquestes terres.

La vegetació dominant és el faig amb alguns aïllats avets. El sotabosc està farcit de falgueres i alguns exemplars –rars- d’orquídies i petites flors. Estem en un bosc producte de l’acció de l’home. El faig és un arbre que rebrota en facilitat una vegada tallat. L’aprofitament d’aquestes arbredes per treure fusta i fer carbó vegetal per centúries si no mil·lennis, ha anat fent que l’espècie dominant sigui aquella amb la capacitat natural per a regenerar-se per si mateixa. El roure, amb el que conviu de forma natural, ha estat implacablement i gairebé extingit per l’incapacitat per competir amb altres espècies.

El camí està estorat de fulles i petits bassals d’aigua escorreguda entre les pedres. El pendent pica amb constància amb petites empitades que posaran a prova el nostre sistema cardiorespiratori. A banda i banda veurem restes de parets i marges de suport que ajuden a mantenir el camí en bon estat. Algun sender –que hem d’ignorar- comunica amb altres camins i espais. Alguna barrera, que deixarem tal com l’hem trobat, ens donarà idea de l’ús ramader que encara tenen aquestes vies.

El sender gira cap al nord-est per tornar a fer una volta cap al nord-oest mentre transitem per damunt una petita vall a la dreta. El renou de l’aigua botant damunt les penyes i corrent cap a la vall ens anunciarà la proximitat de l’Arriu des Lauadors.

Arriu des Lauadors i Es Bordès de Carlac

Un petit pont de fusta ens permet superar aquest corrent. Aquest s’ajunta una mica més avall amb el Gòter de Montner per esdevenir l’Arriu de Carlac. És un excel·lent lloc per fer una aturada i recuperar forces acompanyats per la líquida música abans d’afrontar els desnivells més importants de la jornada.

Represa la marxa veurem un conjunt de cases a la dreta que presideixen una ampla clariana oberta enmig del bosc. Són les Bordés de Carlac en les que pastors i ramats es protegien dels elements i obtenien una mica de profit de les magres terres que les enredoltaven. La vista des d’aquesta construcció es digna d’admirar.

El camí torna rost i adopta un fort pendent encara que el terra facilita la tracció. Anem en direcció nord de forma constant fins a arribar a una corba que ens obliga a marxar en sentit contrari. Una curta empitada ens situarà a un ample coll en el qual un faig amb la soca en forma de banc natural ens donarà oportunitat de recuperar el ritme de respiració. Unes petites construccions amb un ample prat a la dreta ens oferirà boniques vistes.

Camin dera Ribèra

En suau descens tornarem a creuar l’Arriu des Lauadors a una cota superior a l’anterior. Ara tenim una bona estona amb el camí penjant sobre la vall i jugant a amagar el paisatge darrere dels arbres del bosc. En alguna ocasió haurem de gestionar i superar fangars de bona mida, creats per les infiltracions d’aigua. La natura és esplèndida i generosa i podrem admirar totes les varietats presents en aquest tipus de bosc caducifoli. No serà infreqüent trobar restes de petites bordes i construccions auxiliars.

A la sortida del bosc la vall se’ns oferirà en tota la seva esplendor. Al fons podrem distingir el conjunt de cims que guarden l’Aneto, el pic més alt de tot el Pirineu.

Un petit coll –Coreth de Pan- us separarà del cim de Pan a l’esquerra. El camí es perd ocasionalment entre senders plens de fang i pastures treballades pels ramats. No serà estrany que topeu amb un grup de vaques en plena feina rumiadora. Recordeu no molestar-los ni interferir en el seu camí. Arribats a una intersecció haurem de prendre cap a l’esquerra per agafar un antic camí que, vorera uns marges de pissarra i pedra obscura tacada pel verdet, arriba a un conjunt de cases agrupades sota un grup de grans arbres. Una disposa d’una modesta creu de fusta a la seva entrada.

Bòrdes deth Cap des Camps

Ara just en queda desfer camí i perdre alçada en direcció a Bausen. El camí és clar i està ben marcat, però cal parar atenció a les diferents alternatives que se n’obriran amb camins a banda i banda. En alguns trams haurem de fer el cap viu, ja que el pendent és fort i és senzill fer una mala passa i caure amb tot l’equip!

La vall es va obrint cap a Ponent mentre el camí ens porta anant en ziga-zaga cap a migjorn. Convindrà fer aturades per anar descansant les frontisses i admirar el paisatge que, de nou, ens deixarà captivats. Costa poc i descansa molt!

De sobte arribareu a les primeres cases. Una cabalosa font ens rebrà puntualment. Ara només queda agafar el carrer Major i desfer camí fins a arribar al punt de sortida. Una més que interessant mostra de la característica arquitectura de la zona se’ns oferirà de franc en el passeig pel petit poble.

Temps aproximat vora les tres i mitja hores

Referències

Diccionari Alcover-Moll

Mapa editorial Alpina Vall d’Aran / Pirineus

Wikipedia en català

Web ajuntament de Bausen

El cementiri de Teresa

Això era i no era una parella de joves que es varen enamorar al poblet de Bausen a inicis del segle XX. Els seus noms eren Teresa i Francisco –Sisco-. Decidiren casar-se i anaren a parlar amb el mossèn per demanar-li el permís obligat. Aquest els va advertir que donat que eren parents –sembla que cosins- no era possible consagrar el sagrament sense obtenir una dispensa que havia de ser emesa pel Papa de Roma. El procés era costos -25 pessetes de principis del segle XX, uns 2.500 € del any 2023- i havia de ser sufragat pels joves o els seus familiars.

Els dos amants eren camperols. Fills de famílies amb pocs recursos. No tenien diners ni possibilitats d’obtenir-ne. Després de consultar-ho amb les seves famílies decidiren anar-se’n a viure plegats, obrint casa al poble amb l’acceptació dels veïns i familiars. Així iniciaren una vida senzilla, dura i amb alegries comptades, plena d’expectatives, típica de les gents d’aquell territori fronterer i aspre. Però estaven plegats i de la seva unió varen sorgir dos fills; Càndid i Valerosa. Eren una parella més del poble, afectuosos amb els seus i atents amb els veïns, amb els que compartien les seves esperances i desventures.

Però, com diu la dita “L’alegria dura poc a la casa del pobre”. Teresa va caure malalta al cap d’uns anys i, malgrat les atencions de Francisco i la seva gent, finà. El trasbalsat Sisco es va dirigir al capellà per parlar de l’enterrament de Teresa en el petit cementiri de la vila i la missa de difunts. El mateix capellà que els hi havia negat el casament –tal volta amb rancúnia i un punt de classisme- va negar-se que el cos mortal de Teresa fos enterrat en sagrat. Ells dos havien viscut en pecat i Teresa no podia gaudir del privilegi de ser enterrada al costat dels seus familiars i veïns ja traspassats, afirmava el religiós. I no hi havia res més a parlar!

Els veïnats del poble de Bausen se’n feien creus. Amb una reacció col·lectiva que els honorà, tot a una es dirigiren a una clariana allunyada uns centenars de metres del poble. I en una sola nit, fent feina de comú i amb la força que la dignitat dona, van aixecar un bell cementiri només per a Teresa. I –casualment o no- ho varen fer en un lloc esplèndid, amb la Vall d’Aran als seus peus i amb vista al massís de la Maladeta i l’Aneto.

Als peus d’una acàcia avui hi trobem la tomba amb la inscripció que Sisco va fer gravar “A la meva estimada Teresa, que va morir el 10 de maig de 1916 a l’edat de 33 anys”. De forma regular, flors de vius colors adornen el lloc.

Sisco i els dos fills del matrimoni, es varen veure obligats a exiliar-se, abandonant el seu poble i la seva esposa i mare, a causa de la guerra civil, partint cap a la veïna França.

Des del 18 de setembre de 2020 ha estat declarat Bé d’Interès Local pel Consell General d’Aran. Es tracta de l’únic cementiri civil de tota la vall. Únicament es va oposar a aquesta declaració un partir d’inspiració demòcrata cristiana.

I és que alguns encara no s’han adonat que allà on hi ha amor, no hi ha d’haver rancor.

IMATGES: Xisco Simón