El cànem i el llí, els cultius més ancestrals a les marjals pobleres

S’ha escrit i xerrat molt sobre els cultius més tradicionals de l’horta de sa Pobla i Muro, des de mitjans del segle XX, i també de la productivitat d’aquesta ara fèrtil comarca propera a s’Albufera. Però què oferia el sector primari d’aquesta zona durant els segles de l’Antic Règim? De què vivien els seus esforçats pobladors que treballaven aquelles terres inhòspites? Són preguntes que queden contestades gràcies als molts estudis que en el seu dia es varen fer sobre el tema i que ara contribueixen en el fet que les actuals i futures generacions en tinguin coneixement.

Jeroni de Berard, en el seu llibre Viaje a las villas de Mallorca, l’any 1789 descriu sa Pobla contant que «les marjals són de gran riquesa i produeixen cereals, llegums lli i cànem, aquests dos darrers cultius en terres més properes a s’Albufera”. També xerra sobre la producció de vi i oli.

Pel que fa a la producció de lli i cànem, Berard conta que a sa Pobla és on se’n produeix en més abundància de tota Mallorca, on «després d’ésser amarat a l’estany s’Amarador i treballat rudimentàriament es ven als mercats d’Inca i Sineu , amb grans beneficis pels productors». AfegeixBerard que les marjals pobleres i mureres ocupen una zona d’abundant aigua i mà d’obra qualificada en la producció i elaboració del lli i el cànem, que es destinava al mercat interior, cosa que possibilitava que els petits agricultors entressin en contacte directe amb el mercat i que així obtinguessin millors beneficis de les seves petites explotacions.

D’altra banda, l’escriptor i poeta Miquel Gayà, assenyala la poca importància de la indústria rural tèxtil a sa Pobla durant la segona meitat del segle XVIII, igual que en altres zones productores de lli i cànem, i ho atribueix a «l’absorció de la mà d’obra per part del cultiu d’aquestes plantes i també a la necessitat de molta mà d’obra que comporta en les fases preparatòries».

Altres estudis apunten que en aquelles terres parcel·lades, conegudes com a «veles», s’intensificava aviat aquell cultiu del qual el 1767 l’illa n’era deficitària, mentre que el 1784 ja es podia cobrir la demanda local, la qual cosa indica la ràpida expansió d’aquests cultius comercials per la zona de sa Pobla.

El cànem

Segons notícies recents, el cultiu i utilitat del cànem estan assolint cotes importants a diferents mercats mundials a causa de les seves diferents propietats medicinals, proporcionant substanciosos beneficis econòmics. Així, s’ha pogut llegir que les aplicacions mèdiques del cànnabis duen els països a actualitzar les lleis i a obrir-se a un mercat en expansió. O també que està originant un mercat multimilionari en plena expansió.

Mentre el Govern d’Espanya sosté que no hi ha evidència científica per regular el cànnabis medicinal i al mateix temps que Podemos prepara una llei integral de consum, una llarga llista de països de tot el món – des dels Estats Units a Israel o Austràlia – i un bon nombre de països europeus ja en tenen regulat l’ús terapèutic.

Però si ens allunyem de les qüestions econòmiques i polítiques que avui giren entorn del cànnabis, podem dir que el cànem Cannabis sativa és la planta tèxtil que, juntament  amb el lli, antigament es cultivà en les zones humides de s’Albufera. Es defineix com una planta diòica – són diferents els peus del mascle i de la femella – sense pètals, de fulles palmades de 5 a 7 segments i de perfil serrat.

Del cultiu del cànem a sa Pobla se’n tenen notícies des de l’any 1243, abans que fos declarada vila per Jaume II amb motiu d’un establiment de terres de l’alqueria d’Uialfàs. Durant el segle XIX el cànem encara era un cultiu relativament abundant a s’Albufera i se li destinaven les terres més salobres. A sa Pobla se’n produïen anualment uns 300.000 quilos – més de les tres quartes parts del que es produïa a Mallorca – i eren insuficients per abastir les necessitats de l’illa. La recol·lecció del cànem en flor es feia a l’agost per obtenir la fibra més fina, mentre que el que es recol·lectava durant setembre, de fibra més basta, es feia servir per confeccionar corda o tela de sac.

Procés d’elaboració

El cànem es recollia durant els mesos d’agost o de setembre. La planta es lligava en garbes i després s’amarava (es posava en remull) dins les síquies, on quedava submergida uns vuit o nou dies. Més tard el cànem era traslladat al poble on se’n feia la ruptura o trencament, labor que feien grups d’homes i dones d’una mateixa família. Per acabar aquesta primera fase productiva, les dones colpejaven amb l’espadella la fibra vegetal.

El procés d’obtenció de la fibra de lli o de cànem era bàsicament el mateix, segons consta en el llibre Els nostres arts i oficis d’antany (1981) d’en J. Llabrés i en J. Vallespir. «Un cop segades les plantes, es posaven en remull en aigua corrent o estancada en garbes lligades amb un cordill de canyís i subjectes amb grans pedres durant 10 o 20 dies. Després es posava tot a assecar i una vegada sec, es procedia a rompre la branca, a espadar amb l’espadador i l’espadella, a pentinar amb el puat i, finalment, a filar amb la filosa».

L’operació d’amarar el lli o el cànem contaminava les aigües amb els gasos que desprenien les plantes, amb el perill consegüent per la salut de les persones i del bestiar. Per aquest motiu es destinaven uns llocs determinats, més aïllats, per fer-hi aquesta activitat. L’any 1514 el governador designà un solar de s’Albufera com a únic lloc on les viles de sa Pobla, Muro, Alcúdia, Santa Margalida, Llubí, Inca, Campanet i Selva podien amarar el cànem. Avui encara es coneix amb el nom de s’Amarador, un lloc de s’Albufera ubicat en la zona de Muro.

Com totes les labors del camp d’antany, la d’elaboració del cànem, també tenia la seva tonada, que deia:

Mala vida és s’espadar

ja ho diu sa meva mareta

tot el dia ha d’estar dreta

 amb s’espadella en sa mà.

El lli

La definició enciclopèdica del lli, Linumusitassimum, diu que és una herba anual de 40 centímetres a un metre d’alçada, de fulles lanceolades i flors de cinc pètals, generalment de color blau, que floreix en primavera i de la qual se’n desconeix l’ancestre de les diferents subespècies cultivades. El seu cultiu com a planta tèxtil es remunta al neolític, a l’Orient Mitjà i Egipte, devers el setè mil·lenni abans de Crist. Els romans en varen generalitzar l’ús per tota la Mediterrània.

A Mallorca va ser un cultiu força freqüent a gairebé tots els pobles, en major o menor quantitat. La seva decadència s’inicià durant el segle XVII fins desaparèixer el XIX, substituït pel cotó com a matèria primera per la indústria tèxtil, si bé durant els anys 60 del segle XX encara es cultivava en petites quantitats en la comarca de sa Pobla i de Muro.

Durant l’edat mitjana i Moderna la indústria tèxtil era la principal activitat manufacturera i generava un comerç important. L’any 1583 es constituí a sa Pobla la confraria o gremi de teixidors de lli per defensar els seus interessos davant la competència. Els diferents gremis de la part forana es reunien a Sineu i tenien per patrona la Mare de Déu de l’Esperança, de la qual encara se’n conserva una talla policromada a la capella de Santa Anna de l’església parroquial de sa Pobla. El 1784 sa Pobla produí mil quintars de lli. A la planta del lli se li atribueixen propietats medicinals, especialment al seu oli, ja que se n’extreu el popular ‘oli de lli’.