El Castell d’Alaró, icona de segles d’ocupació

Un dels pobles que cavalca entre la muntanya i el pla és Alaró. Tot i que té la mirada posada a les planures de Mallorca, conserva el cor dins els espadats de la Serra de Tramuntana. Al seu cel hi vola el voltor i la seva terra es troba plena de marges i marjades que, en un esforç contra natura de fer planures on just hi havia desnivells, l’home ha cercat el seu sustent des dels temps dels moros i segurament d’abans.

Alaró, habitat del temps dels talaiòtics, va pertànyer al districte sarraí de Canarrossa. Aquest districte era un dels grans de Medina Mayurca i comprenia els actuals pobles de Lloseta, Binissalem, Sencelles, Santa Eugènia i Santa Maria, una part de pobles de Tramuntana i una altra del Raiguer. Després de la conquesta de Mallorca per part de Jaume I, el rei donà el districte al bescomte de Bearn, tot menys els dominis del castell, en el qual el rei va trigar dos anys per batre els valents sarraïns que a les ordres del cabdill Xuaip resistiren fins a l’any 1231.

El primer poble fou bastit als Amunts de sa Bastida, on s’aixecà la primitiva església i no fou fins a mitjans de segle XIV que no es construí l’església actual amb el posterior desenvolupament del poble, tal com el coneixem actualment.

L’any 1652 la pesta es va recrear amb els habitants d’Alaró, causant un munt de baixes fins al punt que el poble acabà per nomenar sant Roc (advocat contra la pesta) patró d’Alaró, per si de cas.

Ja a finals del segle XIX es va produir la industrialització del poble amb una sèrie de millores molt importants per l’època com la introducció de l’electricitat l’any 1901 (fou el primer poble de Mallorca que gaudí d’ella) o la indústria tèxtil, del calçat o l’arribada del ferrocarril.

En calma

Actualment Alaró conserva l’encant d’un poble de muntanya, la tranquil·litat d’una Mallorca que es pren les coses en calma i el bull d’una societat viva i dinàmica.

Però el nostre objectiu no és el poble d’Alaró, sinó el seu castell, i per complir el nostre objectiu hem de pujar fins als 800 metres que és on trobarem l’ermita del castell.

Per arribar-hi hem de fer les següents passes…

Deixam els cotxe a la vora de la plaça d’Alaró i prenem el carrer Solleric per després  prendre per la carretera d’Orient. Trobarem un cap de cantó amb una alta paret amb tres forats verticals de sortida d’aigua de pluja. Deixarem la carretera d’Orient i prendrem per aquest carreteró que suaument va pujant cap al nostre objectiu. Formen els costats del camí unes parets molt altes i novelles amb cases de nova construcció o restaurades al darrere, segurament segones residències propietat d’urbanites  que s’han de menester amagar de tothom i es tanquen dins ca seva sense entendre que el major avantatge de viure al camp és la llibertat individual i col·lectiva d’un món sense parets.

Passam per la vora de les cases de Son Curt, rústiques i aspres cases de possessió de planta baixa i dues altures. Aquí sí que ja es respira la flaire de la pagesia mallorquina, l’única concessió de la façana és el portal forà o major que és de llinda motllurada quasi germà del de Son Penyafort. Rematen el portal dos pedrissos, un a cada part, perquè en el camp no tot ha de ser treballar, s’ha de tenir temps per descansar i per conversar.

Seguim el camí i un poc més amunt trobam les cases de Son Penyaflor, amb la façana principal referida i plena d’incrustacions d’esquerdes de pedra. Les cases s’amaguen rere un frondós jardí de grans til·lers i lledoners.

L’ascens

A partir d’aquí el camí comença a pujar. Travessam un pont sobre el torrent i a la vora d’un gran penyal, que es troba aferrat a una barrera de ferro, trobam les restes del camí de ferradura que devia ser la primitiva ruta d’accés al castell. Seguim ascendint entre oliveres magres per la poca terra de la contrada amb la carretera com a protagonista. El vell camí el podem agafar de tant en tant, convertit en dreceres.

Arribam a un entreforc i de cap a la dreta podríem agafar la carretera de les cases del Verger, però continuam cap a l’esquerra definitivament pel camí de ferradura que comença a pujar de valent fins que arribam a una bifurcació, on hem de prendre a la dreta, perquè a l’esquerra aniríem a parar al pla del Pouet. Ens trobam davall la impressionant mola rocosa del castell, pujam pel camí escalonat fins a assolir l’única entrada. Es tracta d’un gran portal de mig punt que ens transporta a l’edat mitjana entre cavallers i espases.

Ja dins el castell un cop passat l’avantmurada trobam una escalonada i la torre de l’homenatge, que és una espècie de segona fortificació. Passada la torre trobam l’esplanada on hi ha l’hostatgeria i l’oratori dedicat a la Mare de Déu del Refugi.

Es tracta d’una capella amb una gran porxada al davant amb un arc rebaixat. Dins la petita estança de culte hi ha un altar barroc presidit per una petita talla de la Mare de Déu del Refugi; la vetllen dues pintures que representen Cabrit i Bassa, els dos darrers castellers que moriren l’any 1258 quan defensaven el castell en nom del rei de Mallorca Jaume II, en contra del seu nebot el rei Alfons el Lliberal, senyor de la corona catalano-aragonesa.

Les esplanades del castell ens regalen unes magnífiques vistes del Pla i part de la muntanya de Mallorca. Podem fer una excursió pels voltants i observar des de la flora que sobreviu damunt aquestes altituds, així com milers d’anys de poblament humà, des de les restes talaiòtiques, passant per les dels primitius cristians, la dominació àrab amb els seus aljubs per guardar l’aigua, fins a la conquesta cristiana dins l’edat mitjana.

A l’extrem de Ponent s’hi situa una torre de vigilància que vetlla una bona part de l’illa. Un  petit camí ens conduirà a la cova de Sant Antoni que és un grandiós coval penjat al ben mig de l’espadat amb unes impressionants vistes sobre Alaró i els seus voltants. Dins la cova es troben restes d’antigues construccions.

La tornada la podem fer per al mateix camí o partir cap a Orient pel vell camí que comunicava les dues comunitats. 

Si volem realitzar aquest itinerari el que hem de fer és davallar un altre cop pel portal de la torre de l’homenatge (l’única entrada i sortida del castell) i després d’un parell de minuts de deixar enrere el castell hem de vetllar una bifurcació de camins: el de l’esquerra és el camí que hem emprat per pujar, que condueix a Alaró, per tant prenem el camí de la dreta de cap al pla del Pouet. El camí davalla amb forta pendent entre pinars i roquissars, fins que arriba a una zona on es va haver d’obrir pas entre les roques per seguir el camí.

El fort pendent acaba al pla del Pouet. Aquí tenim una esplanada de pins amb una carretera que ve de les cases del Verger i d’Alaró. A la nostra davallada trobam un bosc atapeït d’alzines, dins el bosc el camí no passa de ser un caminoi que, a moments, pot tenir un poc de dificultat de seguir.

De sobte acaba el bosc i comença l’olivar, la llum intensa torna als nostres ulls després d’ombres de bosc. Caminam per dins l’olivar de Son Bernadàs Vell. A més del paisatge també canviam de camí, passant d’un camí de ferradura a un camí de carro que segurament l’empraven per davallar l’oliva a les cases i a la tafona.

Un element preciós que trobam abans d’arribar a la carretera que uneix Alaró amb Orient és la font d’en Tries, bastida baix un marge amb mina de volta i una llarga pica que guarda l’aigua pel bestiar. De la pica un tub condueix l’aigua fins a un safareig proper.

Ja dins la carretera asfaltada anam davallant fins a arribar a Orient. Aquest llogaret, pertanyent al municipi de Bunyola, és mal de descriure; s’ha de visitar per quedar impregnat de paisatge, de passat pagès i mallorquí i de futur de la nostra cultura, i és que mentrestant trobem a la nostra illa llocs com a Orient tendrem sentiment de poble.

Evidentment per fer aquesta excursió hem de preveure deixar un parell de cotxes a Orient abans de començar, per així poder tornar al lloc d’inici.

També s’ha de tenir en compte que es pot fer l’excursió a l’inrevés, és a dir, d’Orient a Alaró. Aquesta opció és menys dura, ja que el llogaret d’Orient es troba a la cota 460 i Alaró a 220 metres per sobre del nivell de la mar; és a dir, hi ha 240 metres menys de pujada si es fa per la part d’Orient. Així i tot recomanem fer-la d’Alaró a Orient.