El “crac” de la Cooperativa Agrícola Poblense, crònica d’una fallida anunciada (II)
A més de les causes comentades al reportatge de la passada setmana, com a causants del inici de la crisi de la C.A.P., els estudis realitzats, per separat, per Miquel Àngel Sastre Vanrrell i Gabriel Gost Pons publicats a les Jornades d’Estudis Locals sa Pobla, i també, segons consta al llibre «Quimera para un periodista» de Ernest Escandell, moltes altres irregularitats, que figuren al dictamen de l’auditoria efectuada per Arthur Andersen, varen empènyer cap al precipici de la fallida total de la Cooperativa Agrícola Poblense.
Més descontrols
A més de les grans i desproporcionades inversions i els excessos en festes i celebracions, altres estudis realitzats aprofundeixen encara més sobre fets i accions que també van empènyer a la Cooperativa Agrícola Poblense cap al fatal precipici, com són els exposats pel periodista Ernest Escandell, que apunten a possibles delictes de corrupció comesos per “uns certs personatges -gerents, directius i socis- d’emprar diners de la caixa per a usos particulars, com per exemple la compra de xalets en la costa, invertir en altres negocis personals, o fins per a jugar en elevades timbes de cartes, al ‘bacarrà’”. Versions, citades en els estudis efectuats per Sastre i Gost, afirmen que, “fonts orals ens comenten que en els anys 80 amb l’esplendor que aparentava que brillava, en la cooperativa, hi havia un descontrol en l’àrea administrativa de la qual els propis pagesos s’aprofitaven: alguns socis passaven dues o tres vegades per les bàscules amb el mateix gènere, o a vegades no feia falta anar a descarregar-lo per a obtenir l’albarà de lliurament”.
Cap al precipici
Una nova etapa comença amb l’arribada a la presidència d’Antoni Crespí Cantallops “Rua”, després d’eleccions celebrades al desembre de 1982, mentre Guillem Caldés continuava en la junta directiva. El 1985, noves eleccions situaven en la presidència a Rafel Crespí Cladera “Xorric”, el qual seguiria en el càrrec fins a 1989. Durant aquesta etapa, concretament el 30 de desembre de 1987, es va produir el tancament de la Secció de Crèdit, privant als titulars de llibretes d’estalvi i comptes corrents de la disponibilitat dels seus dipòsits, la qual cosa va provocar un clima de gran crispació social.
El 28 de febrer de 1989 es va convocar una assemblea extraordinària per a tractar la possible salvació de la CAP, a la qual va assistir el llavors president de la Comunitat Autònoma, Gabriel Cañellas. Es va arribar a la solució que la cooperativa poblera fos absorbida per l’empresa pública, Cooperativa de Segon Grau “Camp Mallorquí”, sota la intervenció pública de Cristòfol Soler; operació que no va funcionar, perquè els pagesos, davant la seva desconfiança, van desviar la comercialització dels seus productes cap a altres portals comercials que van resultar els grans beneficiats de la situació. Mentrestant, s’estava duent a terme una auditoria que les autoritats havien encarregat a la prestigiosa signatura Arthur Andersen.
Una altra intervenció del Govern Balear va ser la de concedir a l’entitat un aval de 400 milions de pessetes, al maig de 1989. En l’acord pres pel Parlament s’establia que la Comunitat Autònoma controlaria “les actuacions financeres amb els crèdits que gaudeixin del seu aval, que, teòricament, es concedeix a la S.C.L. Del Camp Mallorquí, encara que en la pràctica està destinada a reflotar la CAP”.
Un seguiment a les informacions aparegudes en Diario de Mallorca entre març de 1989 a març de 1990, deixen ben clar que al llarg d’aquell període, la crispació surava en l’ambient i els ànims dels socis s’anaven crespant, fins a pronunciar-se amb actes violents contra el president el 2 de juny de l989, i altres vandàlics, com l’incendi d’una nau dels vells magatzems alienada per l’empresa creditora Transports Marítims d’Alcúdia, en la qual s’emmagatzemaven objectes de l’embotelladora PICSA, de la qual Guillem Caldés era soci. El mes de maig del mateix any, en un altre acte violent es va calar foc a les portes de la cotxera de la casa de l’ex president Toni Crespí “Rua”, que acabaria absentant-se de sa Pobla amb la seva família i fixar la seva residència a Inca. Crespí moriria anys després, segons comentaris, després d’haver entrat en una profunda crisi depressiva causada pels desagradables esdeveniments que va haver d’afrontar.
A partir de juliol, la situació es fa encara més tibant; els creditors demanen la liquidació de l’entitat al president Cañellas i mantenen una comissió de seguiment dels apoderats que regeixen els destins de l’entitat des del mes de febrer i descobreixen documentació irregular pel que demanen responsabilitats a l’anterior gerent Paco Berga. Alguns d’ells porten als tribunals els seus dèbits. Davant tan insostenible situació, l’empresa es va veure forçada a presentar suspensió de pagaments preventiva en els jutjats d’Inca, situats en el claustre de Sant Domingo, el 3 d’octubre d’aquell fatídic 1989 i que es faria oficial el dia 20 del mateix mes.
Dissolta l’anterior junta rectora, el 22 de gener de 1990, va ocupar el càrrec de president Llorenç Mir Gost “Barraroig”, amb la fallida intenció de gestionar el cobrament de deutes. Segons paraules de Mir, citades en els estudis de Vanrrell i Gost, aquest va manifestar que la CAP hagués pogut salvar-se. anegés, la hi quedés i la salvés. Però em va respondre amb un no, sense exposar-me els motius.”“Fins i tot vaig parlar en diverses ocasions amb Brussel·les sobre les subvencions del Feoga. Aquesta era una de les coses en què es basava la possible salvació: segons els Butlletins Oficials, de totes les subvencions que vam tenir, aquestes eren inembargables i incompartibles. També vaig tenir una entrevista amb el president Cañellas, en el Consolat de Mar, en la qual van ser presents Rafael Serra i l’advocat Serra de la Creu. Li vaig exposar que pensava que seria millor que el Govern es fes càrrec de la CAP, la sanajara, sa la quedara en propietat i la salvara, però me va contestar amb un contundent no, sense exposar-me els motius», manifestava Llorenç Gost als mitjans de comunicació.
Conclusions de l’auditoria
A mitjan juny de 1990 es va fer pública l’auditoria practicada per Arthur Andersen, encarregada pel Govern, sobre els balanços econòmics de la Cooperativa. La firma auditora va exposar que s’havia trobat en serioses dificultats per a estudiar la situació financera i patrimonial de l’entitat, les quals “són indicatius de la incertesa existent sobre la capacitat de la cooperativa per a continuar la seva activitat”, deia el text, que posava el seu èmfasi, entre altres, sobre punts com: “Falta de provisió d’insolvències, una fallada detectada des de 1985”. “Una subvenció del FEOGA, ignorada com a garantia a un préstec”. “Desajustaments comptables i mancances de documentació financera” o “Falten consignar inversió i saldos en Mercocap per valor de 327,5 milions”. Així mateix es va revelar que directius de la CAP es van auto-concedir crèdits per valor de 107 milions de pessetes sense la preceptiva aprovació de la junta rectora, i altres irregularitats que alguns ex-directius van intentar desmentir. És a dir que va quedar confirmada una greu situació que ja es venia anunciant des de feia temps.
A principi de maig de 1990, el gerent Antoni Serra va presentar la seva dimissió amb caràcter irrevocable, acompanyada d’una acta notarial, dimissió que es van negar a acceptar els membres de la junta rectora, “si no ens presenta abans el balanç i memòria econòmica del 89, així com el balanç del 90 fins a l’actualitat , incloent tota la documentació que tingui sobre la CAP”, van ser les paraules del president Mir en declaracions al Diario de Mallorca, afegint que “la junta rectora exigirà que Antoni Serra que sigui present a l’auditoria realitzada per Arthur Anderses. Amb aquestes condicions, segons Mir, seria acceptada la dimissió de Serra com a gerent. En quant a la reducció de personal, Mir va comunicar al jutge d’Inca la situació de la CAP, doncs “a nivell de comptabilitat ens trobem sense ningú que pugui controlar la situació”, va exposar.
1993, final del conflicte?
Aquesta és la pregunta que es fa Sastre Vanrrell en el seu treball de recerca presentat en les “II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla” (novembre 2008). Tres anys després de l’entrada en suspensió de pagaments, concretament l’1 de juny de 1993, la junta liquidadora de la CAP i l’empresa pública de la Conselleria d’Agricultura, «Semilla», van signar a l’Ajuntament de sa Pobla la compravenda de la Cooperativa per import de 918 milions setanta-tres mil pessetes. A més es confirmava la requalificació de sa Vileta en Polígon Industrial. L’import de l’operació va ser destinat al pagament del deute amb els socis dipositaris de la Secció de Crèdit, “no se sap si íntegrament, donat el silenci que han guardat sobre tal interrogant les persones consultades verbalment”, apunta Sastre.
Així, des d’aquell moment, l’escabrós cas de la CAP es va anar diluint i va ser eliminat dels temes de conversa dels poblers, com si sentissin vergonya fins de la seva existència”, sentència Biel Gost en el seu treball, del qual en treu aquestes conclusions: “La CAP va ser el fil conductor de la societat poblera del segle XX, ja que va arribar a tenir uns 2500 socis en la dècada dels 80. L’entitat va tenir implicacions econòmiques, polítiques i socials directes a sa Pobla. Una mostra de de això és la clara interrelació entre la CAP i el partit polític Convergència Poblera, o també amb la revista local Sa Pobla. La fallida de la CAP va suposar socialment un cop molt dur per a la població. A primera vista pot dir-se que va haver-hi múltiples causes que van conduir a l’entitat a tal situació; des d’una mala gestió per part de les diferents juntes rectores de finals dels 70 i de la dècada dels 80, ja que es van realitzar grans inversions en infraestructures, com sa Vileta i Mercocap, es van portar a terme multitud d’actes socials i festius i es van finançar actes electorals, entre altres coses. A més podria afegir-se el descontrol en l’àrea administrativa, del qual els mateixos socis s’aprofitaven, per a acabar afegint que, a més de l’elevat deute que s’arrossegava, va haver-hi una sèrie de campanyes d’exportació no massa bones.”
Anotació històrica
La “Cooperativa Agrícola Poblense” CAP, neix en plena Guerra Civil, amb l’objectiu de proveir a les tropes nacionals de productes hortícoles. Així, una sèrie de productors agrícoles, a instàncies de José Gual de Torrella, proposen al Governador Civil de la Província que, per a afavorir els interessos dels agricultors, es creï una cooperativa, sota l’organització d’Ernest Mestre Artigas. A finals de 1936 té lloc una reunió en el teatre Coliseum, cine de “Can Pelut” a la qual assistiren agricultors i altres poblers i allà es gesta l’inici d’un il·lusionant projecte. Del 25 de desembre de 1936 al 4 de gener de 137 s’inscriuen com a socis 964 persones i a partir d’aquí es procedeix a la redacció dels estatuts, que van ser aprovats per l’organisme pertinent el mes de setembre del mateix any.
La primera junta rectora va estar presidida per Joan Tugores Caldés “Peraire” entre gener de 1937 a març de 1943. L’entitat començà a treballar en un magatzem provisional del carrer Marjals, llogat a Miquel Cladera Serra “Puça”, mentre la seva seu social es va instal·lar en el primer pis de l’actual número 5 de la Plaça Major. Del 19 de març de 1943 al 15 de febrer de 1953, ostentaria el càrrec de president, Joan Cladera Serra “Puça”.
El primer problema que va tenir l’acabada de fundar CAP va ser la falta del corresponent permís per a la comercialització dels seus productes, motiu pel qual, el mes d’abril de 1937, en plena contesa civil, Ernest Mestre va viatjar a Burgos per a sol·licitar-ho i aconseguir-ho de l’autoritat competent. A partir de llavors la cooperativa va començar a edificar uns magatzems propis en un solar de 2.658 metres quadrats confrontants amb l’estació del ferrocarril, que seria el mitjà de transport de les mercaderies que es distribuïen al mercat interior, o exterior, a través del port de Palma. Els plànols de l’edifici van ser encarregats a l’arquitecte Guillem Forteza.
Un altre fet que cal destacar en la història de la CAP van ser les aportacions que l’entitat va fer per a la causa franquista, com, sobrants de patata de l’exportació cap al Marroc i nord d’Espanya, mongetes a la Intendència Militar i altres aportacions
La fi de la Guerra Civil, va suposar l’inici d’un període de penúries per a la cooperativa, ja que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, es va paralitzar l’exportació de patata al Regne Unit, fins a 1948. Per tal motiu, s’observa un augment de l’exportació del tubercle cap al mercat nacional. El 1940 va arribar patata de la CAP a Bilbao, Santander, Sant Sebastià, Burgos, Osca, Ciudad Real i a altres regions, a més del Marroc. Després de les dificultats, la CAP entraria en una etapa de bonança i aconseguiria la de major estabilitat de la seva història sota la presidència de Rafel Serra Company “Tianet”, que va estar al capdavant de l’entitat durant 25 anys.
L’etapa compresa entre els últims anys dels 70 i 1990, com queda dit, marcarien una època de progressió i d’una falsa esplendor externa, mentre interiorment s’estava coent el dramàtic final de la història d’aquella Cooperativa Agrícola Poblense, després d’haver traçat una important trajectòria en el desenvolupament socioeconòmic de tot un poble.