El llaüt: autenticitat mediterrània
La globalització en què ens veiem immersos en l’actualitat té com a principal conseqüència l’aparició de nous costums i modes que tenen el nefast resultat d’arraconar estris, costums i utensilis nostrats que la manca d’uns suports adequats impedeix poder assolir un abast global. És així com elements patrimonials de valor incalculable i inqüestionable es veuen arraconats, fruit de les modes del moment, tenint com a principal resultat no tan sols l’arraconament sinó també –en molts casos- l’oblit d’elements molt característics de la nostra idiosincràsia.
En un sentit estrictament mariner és el que pot arribar a ocórrer amb un element de navegació tan tradicional i autèntic de la Mediterrània com és el llaüt. És per aquest motiu que dos enamorats del món de la mar –i del llaüt d’una manera molt especial- varen escriure fa anys un llibre “El llaüt. La barca de la Mediterrània” per posar en valor una embarcació lligada a la nostra comunitat per segles de permanència i infinitat de tradicions.
Aquests dos valents són Bernat Oliver, historiador, regatista i fundador de l’Associació Llatins de fusta i de la primera escola de vela llatina de Mallorca, i Bartomeu Ramon Homar, periodista i estudiós del patrimoni marítim de les Balears, que no han dubtat gens ni mica en ajuntar esforços per dur a terme una imprescindible reivindicació del que és la més emblemàtica embarcació de les Balears: el llaüt.
Amb l’edició d’aquest llibre els autors han volgut superar la imatge del llaüt com a vaixell pintoresc de la nostra costa i han volgut aprofundir en el coneixement d’un dels sistemes de navegació més característics de la nostra contrada. És per aquest motiu que el llibre s’estructura en dues parts ben diferenciades: d’una banda, la que han denominat “El llaüt d’un temps” on s’expliquen els orígens d’aquest tipus d’embarcació i la seva posterior evolució al llarg dels segles; mentre que la segona part titulada “El llaüt actual” intenta aclarir quin és l’estat en què es troba aquesta embarcació als nostres dies i cap on deriva el seu –sempre incert- futur. És interessant destacar, a més, que les pàgines finals del llibre van dedicades a un glossari de termes relacionats amb el llaüt i a un exhaustiu inventari dels llaüts de l’illa de Mallorca amb data de 2010.
En conjunt, aquesta obra suposa una interessant aportació a un tema fins a la data poc estudiat a la nostra comunitat i a la vegada presenta un nou enfocament de la barca pròpia de les Illes Balears i, per extensió, de tota la Mediterrània.
No exempt d’interès és el pròleg al llibre, signat pel geògraf Ivan Murray, on reivindica un passat mariner balear –sovint menystingut- que va donar com a fruit una construcció naval fruit d’un procés evolutiu i un treball col·laboratiu, representat a la perfecció per la figura del llaüt. Reivindicació que es fa extensiva a la progressiva desaparició del llaüt dels nostres molls –accentuada a partir de la segona dècada del segle XX- així com de la cultura que va anar generant a través dels mestres d’aixa durant segles; una cultura que ha estat substituïda per una altra de tipus homogeneïtzadora –un altre cop la maleïda globalització-, banalment universalitzant i controlada jeràrquicament per aquells que controlen els nous materials sintètics que han anat substituint els materials procedents de biomassa a l’hora de construir les embarcacions.
Aquest procés substitutiu, afirma Murray, aboca a la desaparició tota una forma de vida, ja que lenta, però progressivament “la gent de la mar ha estat desplaçada del seu espai i les barques populars i elegants, els llaüts, ho han estat per les barques “horteres”” i tot el que representen de menyspreu envers els valors tradicionals de la vida marinera”.
De la mateixa forma, els autors –Oliver i Homar- fan en la introducció al volum un ferm al·legat en favor del llaüt amb la clara intencionalitat de donar a conèixer un tipus d’embarcació que, si res no ho impedeix, té un futur incert. De la mateixa manera, converteixen aquest llibre en tot homenatge a la tradició marinera de les Balears representada en la figura del llaüt, una tradició que sovint s’ha vist posada en perill per una falsa modernitat i per una venda descontrolada a les exigències d’un turisme massificat i poc respectuós amb els nostres costums i la nostra manera de ser.
Els primers indicis de llaüts es troben en la baixa edat mitjana, on amb el nom de “lahut” es designava una embarcació auxiliar d’altres vaixells de major envergadura o també embarcacions petites per a la pesca i el cabotatge.
Joan Coromines explica l’origen del mot llaüt així “Nom traslladat del de l’instrument musical llaüt per una comparació de forma, i aquest, a la vegada prové del mot àrab ûd –instrument de fusta- que combinat amb l’article aràbic sona quasi igual “alaûd””.
Tot i que no és possible determinar amb exactitud l’origen del llaüt en un temps i un lloc concret, sí que es pot afirmar que el llaüt és el resultat d’experiments i provatures nàutiques que durant segles anaren evolucionant i adaptant-se als reptes i funcionalitat de cada època, fins a arribar als nostres dies com una de les “més belles mostres de la construcció nàutica tradicional”.
En l’àmbit cultural de la Mediterrània, el llaüt representa un simple apartat dins la llarga evolució de la construcció naval. Aquesta evolució continuà més enllà del llaüt en altres direccions envers la creació de barques de fusta més grosses, més amples… a partir de la combinatòria dels dos principals motors tradicionals, la vela i el rem, als que s’hi afegí a partir del segle XIX la màquina de vapor i, posteriorment, el motor de combustió aplicat a les embarcacions. Finalment, després de la Segona Guerra Mundial es donà la proliferació de materials sintètics derivats del petroli que dugueren a un nou sistema de construir els vaixells. Tots aquests canvis posen de manifest la capacitat d’adaptació d’una embarcació com el llaüt, que es resisteix a desaparèixer i va adaptant-se –i evolucionant- als nous temps que li toquen viure.
El naixement del llaüt –així com el coneixem avui en dia- s’ha d’ubicar en el context de l’edat mitjana mediterrània –tant cristiana com musulmana- i l’hem de contextualitzar en el si d’una extensa família d’embarcacions medievals.
Pel que fa a les Balears i tipològicament parlant, el llaüt forma part de la família d’embarcacions medievals mediterrànies de la qual només han sobreviscut les embarcacions menors: el llaüt, el bot, el gussi i la pastera. En aquest sentit, el llaüt medieval es revela com un bastiment molt funcional i polivalent, destinat tant a la navegació com a la pesca i sovint amb funcions militars i diplomàtiques.
Durant l’edat moderna, el llaüt esdevé sobretot un vaixell de petita o mitjana eslora, dedicat a la pesca i el cabotatge, si bé tendrà també un ús bèl·lic com a embarcació de cors.
Els llaüts també foren font d’estudi per a l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria que en va distingir diversos tipus segons la seva utilitat: el llaüt pescador –avantpassat directe dels llaüts que ens han arribat a dia d’avui-, el llaüt coster i el llaüt viatger.
Però l’autèntica revolució en el llaüt tradicional es donà durant els anys vint del segle XX amb la introducció del motor com a principal element propulsor per damunt de la vela o el rem. Tot i certa resistència inicial, a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle passat el disseny del llaüt comença a variar: les popes s’arrodoneixen i reforcen per aguantar els motors cada vegada més potents i en nom de la comoditat i de la necessitat de guanyar espai es sacrificaren les línies clàssiques, ja que no era necessari un buc finet per navegar més de pressa.
Aquest moment posà de manifest que a partir de llavors els motors imposaren una forma més semblant a les llanxes on, a dir dels autors, “s’assoliren unes formes més semblants a la capsa de sabates que a la fulla de llorer que durant anys i anys havia estat el model d’inspiració dels llaüts”.
La major part dels llaüts que avui en dia solquen la mar balear tenen l’esbarjo com a finalitat primordial, restant molt allunyades activitats fins fa poc anys ben usuals en aquests vaixells com foren la pesca o el contraban.
Aquest canvi d’ús ha provocat que els seus propietaris disposin del llaüt per a l’oci i el gaudi personal o en família, de tal manera que no queda pràcticament res –a excepció de la memòria i dels textos- dels antics models de tripulacions que governaven antigament aquests petits vaixells. Tan sols romanen restes de tripulacions –amb càrrecs i funcions ben determinades- en les regates de llaüts que encara es segueixen celebrant.
L’evolució del llaüt a través dels segles fou un procés lent però segur; ara bé, no fou fins ben entrat el segle XX quan es produïren tres grans canvis que en marcaren la seva actual trajectòria: d’una banda, l’aplicació dels motors –primer de vapor i posteriorment d’explosió-; de l’altra, una nova manera de fer les embarcacions marcada per l’electricitat i un seguit d’eines modernes –que desterraren les eines antigues, amb l’aixa com clar exemple-; i finalment, l’arribada de materials sintètics derivats del petroli.
Aquests tres elements significaren el principi del final de la tramesa oral en la manera de construir tradicionalment els llaüts i acabaren amb l’organització dels talls de mestres d’aixa i les seves pautes constructores. Un procés que es precipità –a ca nostra- a partir dels anys seixanta que fou quan s’acabà amb centenars d’anys de tradició i s’obri la porta al disseny de nous models de llaüt elaborats amb fibra.
Els molls i clubs nàutics tradicionals de les Balears estan assistint des de fa anys a una progressiva substitució de la flota de llaüts tradicionals per una gran varietat de llanxes de fibra de dimensions similars. Aquesta substitució té la seva raó de ser en el fet que els “nous armadors” volen uns vaixells més còmodes i –molt sovint- més ràpids i amb un manteniment menys complicat que el que requereixen els llaüts.
Aquest procés substitutiu té com a principal conseqüència la desaparició d’una flota artesana que està essent substituïda per una flota seriada internacional . Tot i aquest panorama desolador, encara hi ha llaüts i “llaüters” que romanen fidels als seus ports i que –gràcies a la seva perseverança i al seu amor incondicional per a aquesta embarcació- mantenen la flama viva d’una manera de ser autèntica i tradicional.
Seran aquests “llaüters” els encarregats de continuar un llegat que ens ha arribat des de l’antiguitat i que ha posat de relleu una especial manera de relacionar-se amb el mar –molt més tranquil·la i respectuosa- ja que sempre hi haurà persones que escolliran el llaüt com a mitjà per establir una relació única amb la mar i amb el món que l’envolta. Seran ells els que permetran que el llegat del llaüt pervisqui per molts anys més i seran ells els que ens mostraran la nostra autenticitat fent volar els llaüts balears per sobre la nostra estimada Mediterrània.
Imatges originals del llibre: “El llaüt. La barca de la Mediterrània”