El pebre ros, autènticament mallorquí

La festivitat de Sant Jordi -23 d’abril- marca a casa nostra l’inici del conreu de les solanàcies, una família de plantes que a la nostra comunitat compta amb tres exponents màxims, tomatiguera, alberginera i pebrer, que són omnipresents en qualsevol terreny on es conreïn hortalisses. La data d’ahir té a veure amb la fi del període de gelades a la zona de l’arc mediterrani, la qual cosa afavoreix el conreu d’aquestes plantes, tenint en compte que el seu major enemic es troba en les baixes temperatures i en les oscil·lacions tèrmiques de caràcter dràstic.

D’entre les solanàcies més conreades a la nostra comunitat cal destacar un gènere que no és originari del continent europeu, però que curiosament ha donat com a fruit una varietat purament mallorquina, el pebre ros, una varietat que més enllà de la nostra comunitat roman pràcticament desconeguda, fet que poden asseverar tots aquells que per un motiu o l’altre s’hagin vist obligats a residir a la península, on aquesta varietat de pebre roman sense descobrir.

Amèrica.

El pebre és un conreu originari d’Amèrica que arribà a la nostra contrada amb posterioritat al descobriment del Nou Món (1492), però que gràcies a la seva versatilitat gastronòmica i a la seva multiplicitat de formes i colors aconseguí fer-se ràpidament un lloc entre els gustos dels habitants d’Europa.

El nombre d’espècies i varietats de pebre és enorme i es poden classificar no només pel color -verd, taronja, vermell, groc…- sinó també pel seu sabor -dolç o coent-, a més de per ser altament versàtils a l’hora de ser consumits, ja que es poden menjar crus, aguiats, torrats, assecats, com a condiment… Ara bé, un dels factors que més ha contribuït a la popularitat del pebre com a conreu rau en la facilitat del seu cultiu, un conreu que és força agraït si tenim present les escasses particularitats i dificultats que duu afegides.

El primer que cal tenir present a l’hora de sembrar i cultivar pebres és el fet que no aguanten les gelades. Si volem iniciar el procés de conreu a partir de llavors, s’hauran de fer els planters durant els mesos que van de gener a març en espais protegits de les fredors hivernenques per després iniciar el procés de trasplantament, ja els mesos d’abril i maig -d’aquí que la cultura popular aconsella fer-ho a partir de Sant Jordi- quan les temperatures mínimes superin els 15 graus.

Vuit fulles.

A l’hora de trasplantar-los cal vigilar que els planters ja comptin amb un nombre de fulles que no baixi de vuit per garantir la seva supervivència; a més, s’hauran de sembrar a uns 40 centímetres uns dels altres i amb una distància entre les diferents fileres que oscil·li entre els 80 i els 100 centímetres, ja que en créixer les plantes ocuparan aquesta distància.

Pel que fa al substrat, els pebrers prefereixen un sòl ric en matèria orgànica; per la qual cosa estaria bé afegir un aportament de compost o fems previ a la plantació per aconseguir un adobat suficient i una millora de la textura del terreny. La cultura popular afirma que va bé fer patir una mica de set als pebrers. Amb aquesta afirmació es dona a entendre que el pebrer necessita un reg regular, però sense ser excessiu: cada tres o quatre dies quan s’han trasplantat i un cop per setmana en ple estiu. Aquest tipus de reg evita un excés d’humitat que sol fer malbé les arrels de la planta; de la mateixa manera no es recomana que la planta romangui engorgada. A l’hora de regar s’ha d’evitar mullar les fulles i la part inferior de la tija, ja que això pot afavorir la proliferació de malalties provocades per fongs.

Ombra.

L’entutorament i encoixinat d’aquests conreus impedirà la ruptura de les branques pel pes dels fruits i  l’aparició d’adventícies i ajudarà a mantenir la frescor a les plantes, sobretot al llarg de l’estiu. Per evitar que els pebres agafin un color negrós per un excés de sol, convé sembrar-los a l’ombra d’altres conreus més alts o preparar canyissos que els puguin protegir durant les hores de calor més fort de la canícula.

L’època de recol·lecció del pebre dependrà de la varietat que haguem conreat i del clima de la zona, tot i que en general solen començar a produir a partir de juny i juliol, podent arribar a donar fruit fins ben arribat el mes d’octubre.

Si es recol·lecten els pebres en verd s’aconseguirà que apareguin noves flors i que la producció augmenti sensiblement; ara bé, si s’espera que madurin a la planta s’obtindran menys fruits. Si es cultiven diferents varietats de pebrers -dolços i coents- convé separar-los, ja que en cas contrari és probable que es produeixin encreuament entre les distintes varietats que donaran com a resultat pebres coents completament.

Pel que fa a compatibilitat, el pebre s’associa bé amb alls, ravenets, lletugues o cebes; mentre que no convé sembrar-lo associat a d’altres solanàcies -tomatigueres i patateres- ja que s’establirà una competència pels nutrients que a la llarga no serà bona.

El pebre ros, també conegut com a pebre mallorquí, és una varietat del fruit de la pebrera (Capsicum anuum), un tipus de pebre que presenta unes característiques sensorials molt diferenciades del pebre verd fosc habitual a la resta de la Mediterrània.

Es tracta d’un pebre allargat i punxegut amb algunes línies que es dibuixen longitudinalment; el seu color verd clar i brillant és el seu màxim tret definitori, tot i que si se’l deixa madurar a la planta adquirirà tonalitats vermelloses. La seva pell exterior és molt fina i la seva polpa és prima i particularment fluixa; el seu sabor és suau i amb matisos dolcencs sense restes de tocs coents, la qual cosa el fa ideal per menjar en cru acompanyant plats com sopes i arrossos, essent a més un dels ingredients típics del trempó i del pa amb oli.

Com la majoria de pebres,  conté majoritàriament aigua (92%) i només aporta 33 kilocalories per cada 100 grams. És una bona font de fibra.