El til·ler, una ombra relaxant

En un temps en què l’estrès i les presses formen part indissoluble del nostre frenètic ritme de vida cobra un especial interès un arbre llegendari que, des de fa segles, ens acompanya en places i jardins i ens proporciona un dels remeis tradicionals més emprats per posar fre als nervis i les angoixes que aquesta vida a ritme de rellotge ens obliga a dur: es tracta del til·ler i de la til·la.

Aquest frondós arbre -tot i que no és habitual trobar-lo formant boscos o en gran nombre a la nostra comunitat- és ben conegut pels illencs ja que són pocs els jardins d’un cert volum que no comptin amb la seva presència. La seva aparició en aquests espais lúdics es deu a dues raons de pes: d’un costat, ofereix una densa ombra que sempre és d’agrair quan arriben els rigors de l’estiu; i de l’altre, les seves flors són emprades des de ben antic per fer les típiques infusions relaxants que solien ser un remei gairebé miraculós tan sols fa algunes generacions.

El til·ler -també conegut com tell- és un arbre que forma part de la família de les malvàcies i que és conegut i aprofitat des de l’antiguitat on era conegut amb el sobrenom de nèctar dels reis pels beneficis que proporcionava el consum de les infusions de les seves flors. De fet, el seu nom científic deriva del genèric Tilia que prové del mot “tilia” nom amb què era conegut pels romans, mentre que el nom específic “platyphylios” que prové de l’idioma grec i que significa “de limbe ample”.

Conta la mitologia grega que Filira va engendrar el centaure Quiró, fill de Saturn convertit en cavall, i en veure el monstre engendrat va demanar als déus que no la deixessin entre els mortals. Aquests hi accediren i la varen convertir en un arbre nobilíssim: el til·ler.

Un bon refugi

El til·ler és un arbre caracteritzat pel seu volum i pel seu fullatge espès que el converteixen en un bon refugi tant d’aucells com de persones, delerosos de romandre a la fresca sota la seva beatífica capçada. És un arbre caducifoli que, en perdre les fulles, acaba beneficiant els terrenys que l’envolten ja que, en descompondre’s, proporcionen un humus d’alt contingut mineral i de nutrients que resulta molt útil per millorar les terres que pateixen d’escassetat de nutrients. Les seves fulles són en forma de cor  i tenen els costats serrats, essent de color verd fosc a l’anvers i més clares al revers on destaca la nervadura palmada.

El gènere Tilia comprèn una trentena d’espècies que són pròpies de les regions temperades de l’hemisferi nord. Per aquesta raó és habitual localitzar-ne arreu d’Àsia, Europa i Amèrica del Nord de forma natural, tot i que el til·ler és conreat arreu del planeta gràcies a la seva funció ornamental en parcs i jardins. A més, la seva alta resistència a la contaminació fa que sigui emprat com a arbrat urbà. Cal destacar que degut al seu creixement es recomana sembrar-los espaiats ja que en créixer solen assolir dimensions realment gegantines.

Una altra de les característiques del til·ler és la seva longevitat, arribant-se a datar exemplars que han superat els 900 anys.

Les flors del til·ler són petites i es mostren agrupades en inflorescències formades per vàries flors -generalment entre tres i sis- amb cinc pètals de color groc blanquinós que desprenen un suau i agradable perfum. Aquesta inflorescència, a més, té la particularitat de penjar d’una bràctea en forma de llengüeta.

La floració del til·ler es dona entre els mesos de maig i juny, essent molt preuades aquestes flors ja que amb elles es fa la coneguda infusió tranquil·litzant anomenada til·la. Es recomana dur a terme la recol·lecció de les flors del til·ler quan les flors tot just s’acaben d’obrir i, a poder ser, sense la bràctea; un cop recollides cal deixar-les assecar ràpidament al sol i a l’aire lliure, tenint sempre molt present que una mala dessecació enfosquirà les flors i que una recol·lecció tardana es farà amb flors ja fecundades, ja que són fàcilment atacades pels insectes, i per tant amb una menor proporció d’essència.

Les malalties

Un problema força comú dels til·lers és que solen ser atacats amb freqüència pels pugons que omplen les fulles d’una melassa on es cria un fong que acaba fent malbé les fulles i pot deslluir l’espectacle de les coloracions de les fulles del til·ler abans de caure a la tardor.

Les propietats de la til·la són múltiples, fet que ha provocat que hagi estat emprada des de fa segles en el món de la farmacopea tradicional. Tant és així que els seus beneficis no es circumscriuen únicament a l’efecte relaxant i tranquil·litzador -ben segur el més conegut de tots ells- sinó també cal lloar les seves propietats diürètiques, antireumàtiques i tòniques pel que fa a la pell.

Ara bé, on la til.la ha excel·lit és en la seva faceta relaxant, convertint-se per mèrits propis en la reina de les tisanes. El millor mètode de preparar una bona tassa de til.la passa per no excedir-se en la quantitat de flors de til·ler que la conformen, essent el més beneficiós no passar dels vint grams de flors seques de til·la, que s’hauran d’abocar en un litre d’aigua calenta on s’hauran de deixar reposar uns vint minuts.

Tot i els efectes beneficiosos de la til·la, cal tenir present que hi ha una sèrie de grups de risc que convé que no la facin servir. Es tracta de les embarassades i dones que estan alletant, així com els malalts del cor, ja que el seu consum podria arribar a ser contraproduent.

El til·ler és, per tant, un arbre a tenir present en les nostres ciutats i jardins per la multiplicitat del seus beneficis, generalment associats a l’efecte relaxant de les tisanes de les seves flors, però que poden acabar incidint positivament tant en la contaminació del nostre entorn com en la riquesa dels nostres sòls.