“Els cullerers de Búger”, un ofici perdut i ara recuperat per Joan Pons

“Els cullerers de Búger” és el nou llibre publicat per Joan Pons i Payeras, rector de la Parròquia de Santa Maria, investigador i cronista oficial de Búger, la seva vila natal, que durant el passat mes de maig va veure la llum gràcies a l’Obra Cultural Balear i que ha estat recentment presentat als dos pobles amb els quals hi guarda més relació: Búger i Santa Maria.

El poble de Búger va ser conegut, des del segle XVII i fins a mitjan segle XX, per la seva gran activitat cullerera, avui desapareguda. “L’any 1978 varen morir el darrer cullerer i la darrera cullerera, i amb ells va quedar enterrada aquesta activitat”, lamenta Joan Pons. No obstant això des de fa alguns anys Búger compta amb un carrer dedicat als cullerers i recentment també una placeta porta aquest nom. La publicació d’un llibre que recull la història d’aquest ofici completa el cercle.

Segons explica l’investigador, “aquest llibre és una ampliació i actualització d’un estudi que vaig publicar en el ‘Diari de Buja’ l’any 1980”. Net de moliners, que solien complementar el seu ofici amb la fabricació de culleres, Joan Pons explica que tres famílies de Búger acaparaven la major part de la producció d’aquests estris: els Capó, els Payeras i els Buades, “i jo som Payeras de llinatge”, explica el cronista.

L’ofici està avui totalment perdut. Un intent que va realitzar l’Ajuntament l’any 2006 per recuperar-lo va fracassar, comenta Pons. “De culleres i forquetes fetes artesanalment avui ja no n’hi ha”, lamenta.

Els cullerers representen un capítol important dins la història de Búger. Si més no, la producció de culleres, cullerots i forquetes va situar aquesta població en el mapa durant segles, ja que Mallorca sencera s’abastia d’aquests estris casolans gairebé en exclusivitat. Eren presents el dimecres al mercat de Sineu, el dijous a Inca, i també a municipis molt més allunyats aprofitant la celebració de fires.

Activitat complementària

Diu Joan Pons que els pagesos “quan venien dels sementers, cansats i afeixugats, encara tenien delit de fer culleres, cullerots i forquetes”. “Foren moltíssimes les generacions que gastaren tota la llarga vida a aquest ram tan peculiar de la nostra humil artesania”, continua.

Aquesta petita indústria artesanal s’endinsa dins la història, com a mínim fins al segle XV, tot i que ha estat impossible trobar-ne l’origen exacte. Era un complement dels pagesos del poble, una activitat lligada als homes, a les dones i també als infants. “Era una escena típica i ben familiar veure les mesades d’hivern, la temporada de matances, sobre tot, tota la família enganxada a aquest quefer”, explica.

Al llarg del seu estudi, Pons comenta que hi ha hagut investigadors que s’han sorprès de la gran quantitat de bugerrons que es dedicaven a aquest ofici. Es parla d’una trentena de cases en les quals es feia aquesta artesania i també que la seva distribució arribava a tot el conjunt de pobles de l’illa. A més, es tractava de peces d’artesania de gran qualitat i consistència.

Les culleres es solien fabricar amb fusta de pi, però per a les més fines la fusta emprada era de nesprer o també de taronger. Les més cotitzades, emperò, eren les fabricades amb el boix, un arbre difícil de trobar que aconseguien del Puig Tomir o de la zona de Sa Calobra: la fusta era més bona, però s’havia de pagar molt pel seu trasllat. A vegades també treballaven amb aladern, arbocera o olivera.

Fer culleres no era una tasca gens fàcil, ni ràpida. Calia molta precisió, destresa, paciència i cura. Donar-li forma, buidar-la, entaular-la, donar-li raspa per matar els caires, llimar, passar el paper de vidre… S’explica en el llibre que per fer un cullerot hi havia nou passes diferents a fer, i l’artesà estava fins a dues hores, i per a una cullera o una forqueta, una hora i quart. Això quan un cullerer ja tenia experiència d’anys!

Pols i concentració

Un cullerer, a més, necessitava tenir un bon pols i no tenir por a les incomoditats, ja que al llarg del procés s’havia de treballar en postures que devien cansar molt. A més, els tallants de les eines a vegades passaven a escassa distància de la pell de l’artesà, sigui de la mà o del peu. La concentració havia de ser màxima.

El preu que cobraven els artesans per fer aquesta delicada feina no compensava i aquest va ser el motiu principal, diu Pons, pel qual les noves generacions ja no varen aprendre l’ofici. I a mitjans anys setanta del segle XX, els cullerers varen desaparèixer per sempre.

Diu que l’amo en Pau Pola va ser el darrer cullerer en actiu, i que la premsa local de l’època va dir que “amb la mort del darrer artesà de les culleres acaba a Búger una tradició de més de 300 anys”. “Avui hi ha poquíssimes esperances de ressuscitar aquest capítol”, explica Joan Pons. Però, al manco, el retrat d’un ofici desaparegut i el d’una etapa important en la història de Búger, sí que queda plasmat en un llibre que quedarà per a sempre.