Els enamorats, quan encara no reganava Sant Valentí

La celebració del “Dia dels Enamorats” o la festivitat de Sant Valentí, aquest pròxim dia 14 de febrer, introduïda a partir de la meitat del passat segle XX per a convertir-se en una invitació al consumisme, transporta als actualment vells nostàlgics a recordar les seves primeres aventures amoroses, que a través d’uns tradicionals processos o protocols portaven a les parelles a contreure matrimoni. Per descomptat, amb la celebració del sant sagrament, protagonitzat per tots dos contraents davant els altars en una solemne cerimònia envoltada de ritus i seguida de festius esdeveniments familiars i socials, sempre d’acord amb el poder adquisitiu de les famílies dels protagonistes.

Sengles articles de l’erudit Jordi Soler publicats en els números 52 i 53 de la revista local Sa Plaça de l’any 1997, ens porten a reviure aquells romàntics processos o rituals previs al matrimoni que, al llarg de més o menys temps, vivien les parelles d’enamorats, els nuvis. Primer “demanar entrada”, la qual cosa equivaldria a la petició de mà. I després el ritual d’“anar a festejar” uns dies determinats per setmana a la casa de la núvia. Es tractava de tradicionals costums instal·lats en la pràctica totalitat dels pobles de Mallorca.

Centrant-nos en el cas concret de sa Pobla, prèviament a aquests comentats protocols de demanar la mà i festejar al domicili de la núvia, els primers contactes amorosos, especialment en els anys de postguerra i dècades dels seixanta i setanta, solien produir-se en els llargs passejos vespertins donant voltes al voltant de la Plaça Major, tots els diumenges i altres dies festius que assenyalava el calendari.

De manera predeterminada, es formaven sobre el traçat circular de la plaça tres fileres de parelles per ordre d’edat o grau d’aparellament. En la filera exterior, passejaven agafats del braç els matrimonis més o menys joves. En la formació intermèdia desfilaven, agafats de la mà, les parelles que ja havien formalitzat la seva relació de nuvis. I en el cercle que es formava al voltant de la llotja central de la plaça es movien informalment, controlats pels guàrdies municipals, els jovenets i jovenetes que a cada volta creuaven les seves mirades i algunes frases intranscendents que, no obstant això, denotaven l’interès que entre ells començava a bategar en els seus tendres cors.

En apagar-se els fanals de la plaça, era hora de partir cap a casa, els jovenets i jovenetes se n’anaven en colla. Els més majorets, acompanyaven a la seva futura núvia fins a la seva casa, amb parada davant el portal, fins que la mare d’ella la cridava per a sopar. Ell marxava amb la il·lusió de tornar a veure-la el diumenge vinent, o si algun dia de la setmana es produïa una trobada casual, o no tan casual, a la sortida d’alguna funció religiosa, prop de l’església, a la sortida del col·legi, o quan ella havia acabat les seves hores d’aprenentatge de brodadora o modista.

Passat un temps prudencial en aquella situació de festeig ja gairebé consolidat, arribava el moment que per al nuvi suposava afrontar una situació tant incòmoda com compromesa de “demanar entrada”, que venia a ser la petició de mà al pare de la noia, per a formalitzar un festeig oficial amb vista a un futur matrimoni. A partir d’aquí, els nuvis ja gaudien d’unes certes llibertats, com poder anar sols al cinema, sense la ‘carabina’ de la sogra, als balls dels festejos populars, o a prendre el seu “vermut-danzant” en els locals de les societats recreatives de l’època; la Penya Artística, el Moto Club, i a l’estiu al Saló Muntanya.

Festejar

Una vegada el nuvi tenia llicència per a entrar a casa de la núvia, «havia de complir amb les pautes preestablertes del festeig, ‘anar a festejar’ els dies dimarts, dijous, dissabtes i diumenges, a més dels dies festius”, compte Soler. I afegeix que “Puntualment després d’haver sopat, el nuvi acudia a complir el sagrat deure del festeig. Si es festejava a una altra localitat que no fos la seva, qualsevol mitjà de locomoció servia per al seu desplaçament; bicicleta, moto, o bé compartien un cotxe amb altres joves que festejaven en el mateix poble.”

El ritual del festeig, pràcticament era el mateix en cada casa. Els nuvis asseguts al voltant de la camilla, juntament amb la mare de la núvia si era hivern, o prenent la fresca asseguts al carrer, al costat dels veïns, a l’estiu. En tots dos casos, el pare de la jove ja s’havia anat a la taverna a jugar a les cartes i entaular tertúlia amb els amics, compartint cafè i copa d’aiguardent. Tant al voltant de la camilla, com sota la penombra de les nits d’estiu, sorgien aquells lleus tocaments furtius amb l’oculta mirada còmplice de la mare d’ella.

A l’estiu, amb l’arribada de les primeres estrangeres als hotels de la propera zona costanera, els nuvis donaven curs a les seves contencions carnals a què es veien sotmesos durant l’hivern. Simulaven que els entrava la son i partien a reunir-se amb els seus amics per a emprendre les seves aventures de “picador” als hotels i discoteques de Can Picafort, Port d’Alcúdia o Port de Pollença, intentant lligar i arribar fins on se’ls permetia en el terreny de la concupiscència.

Aquelles aventures estiuenques van causar més d’una ruptura sentimental entre els nuvis dels anys seixanta i setanta, unes amb les seves conseqüents reconciliacions a la fi d’estiu, mentre unes altres acabaven definitivament amb el festeig i sense consumar el matrimoni.

Però a poc a poc, les mallorquines van deixar de ser aquelles “mantes que solament servien per a l’hivern”, com deia la frase popular. I empeses per les morals més liberals de les estrangeres, es van anar posant en l’àmbit europeu i van començar a freqüentar les discoteques a la recerca de la seva aventura particular. Per a elles, per a les mallorquines començava a regnar Sant Valentí i rebien encantades les fletxes que els llançava Cupido.