Els molins de Palma, un emblema de mallorquinitat
Els molins són una màquina essencial pel desenvolupament i alimentació de les societats agràries. Mallorca, fins a les primeres dècades del segle XX tenia una economia fonamentada en el sector primari i la transformació dels productes del camp, especialment els anomenats de la trilogia mediterrània (blat, vinya i oliva). Per aquest motiu, els molins, eren imprescindibles per al sistema d’autosubsistència local.
Per altra banda, Palma, com a capital i port més important de l’illa, ha estat també tradicionalment el centre industrial de Mallorca. Des de l’època musulmana s’hi han concentrat tot tipus de tallers i fàbriques que, aprofitant la sortida a la mar, podien servir per a l’exportació i el comerç. Dins aquest context no es d’estranyar que a Ciutat s’hi instal·làs un bon nombre de molins, la majoria d’ells dedicats a moldre cereals o oliva, però també n’hi havia de drapaires, treure aigua, moldre escorça o esmicolar pedres.
A la nostra ciutat, la majoria d’ells foren molins de vent, és a dir, que tenien com a força motriu la força d’aquest element. Per aquest motiu, la major part d’aquests enginys es localitzaren a les zones costeres, on hi havia més presència d’energia eòlica.
Els molins mallorquins tenen la majoria una estructura comuna. La seva arquitectura està determinada per la torre, l’antenada i el capell. Els dos darrers són mòbils i el primer fixe, el que permetia orientar i aprofitar el molí segons la direcció en què bufava el vent. A dins, una sèrie d’enginys i peces com la roda, la llanterna, la riscla, la tramuja o la mola possibilitaven la seva principal funció, moldre.
Al terme de Palma hi ha localitzats uns 1.184 molins, dels quals la majoria es troben en el Pla de Sant Jordi i són aiguarders.
Des de l’arribada de Jaume I
Aquest nucli ja el trobam documentat durant l’època de la conquesta catalanoaragonesa. Segons el “Llibre del Repartiment” la zona fou dividida en diferents senyors, si bé al segle XVI la major part de les terres pertanyien a Antoni de Sales, qui era senyor de les possessions de Son Gual, Son Ferrer, Sa Coma de Son Ferrer i el Pla de Sant Jordi. Aquesta majoritàriament estava dominada per albufera i aiguamolls.
En el segle XIX es projectà la dessecació de la zona tant per raons econòmiques com de salubritat. Aquesta obra fou duita a terme per l’enginyer holandès Paul Bouvy de Schorrenber (1807-1867). Havia estat contractat per la Campanya Catalana de Navegació per a dirigir l’explotació de les mines de lignit de Binissalem. Durant aquest temps varen descobrir les mines de lignits de Selva i fou capdavanter en la recerca de la procedència de les aigües subterrànies a Mallorca.
Posteriorment se’n va encarregar de dur a terme i millorar el drenatge de les terres dels prats va introduir el molí de vent, essent els primers de Mallorca amb finalitat hidràulica. Això va comportar el creixement i desenvolupament de Sant Jordi, que es convertí en una de les principals zones de conreu de l’illa.
Una invenció mallorquina
Com a curiositat, cal remarcar que aquests molins foren d’invenció illenca. Els primers que s’utilitzaren foren ideats pel mestre fuster Martí Barrera de Pòrtol i eren molins de vela; posteriorment, a mitjans del XIX es canviaren pels del mestre fuster Damià Reixach, el qual substituí les veles per una coa que feia que el molí sempre seguís la direcció del vent.
Actualment encara es mantenen molts molins a Sant Jordi, si bé s’ha de destacar el conjunt restaurat de Can Reviu, situat a la carretera principal d’entrada al llogaret. Funciona com a centre d’interpretació ambiental sota el nom d’Aula Interactiva de l’Aire.
A dins Ciutat, la major part dels molins estaven localitzats, com hem dit, a la zones de ribera. Hi havia dos llocs destacats: el Molinar de Llevant, del qual encara subsisteix el nom, i el Molinar de Santa Catalina, que comprenia els molins de sa Feixina i des Jonquet. Aquests molins representaven una de les primeres vistes que tenien els visitants quan arribaven a Mallorca i constituïren tot un símbol per a la ciutat. Viatgers il·lustres de l’illa com l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria o Santiago Rusiñol han lloat aquests elements etnològics.
Així, a la barriada del Jonquet, al sector de migjorn del Raval de Santa Catalina, s’hi arribaren a localitzar fins a set molins. Aquest barri deu el seu nom als joncs que creixien a un rafal pròxim de la zona i va anar creixent al voltant del vell camí de Portopí (actualment el carrer de Sant Magí) o carrer Gran, que comunicava la ciutat amb el Port va donar origen a aquest barri. El Jonquet, fou un dels primers barris fora de les murades que s’ocuparen durant l’Edat Mitjana. Entre els segles XVII i XVIII, una part fou dividida en solars de quaranta pams i s’edificaren set molins de vent fariners (cinc d’ells encara es conserven a l’actualitat).
Aquests foren:
– Molí d’en Garleta: ja existia al segle XIX. L’industrial català Ignasi Figuerola hi va fer al costat una casa senyorial. El 1993 l’Ajuntament de Palma el va adquirir per museitzar-lo i donar a conèixer la importància dels molins tradicionals mallorquins
– Molí del Nom de Déu: fou utilitzat com a habitatge i magatzem. El 1987 fou adquirit per l’Ajuntament de Palma, que el va rehabilitar i convertir en Centre Cultural.
– Molí d’en Toni Trossos: es té constància que existia a principis del segle XIX. Actualment el solar on hi havia hagut aquest molí ocupa la seu de l’associació de veïns.
– Molí d’en Carreres: el 1967 fou convertit en la sala de festes El Molino i de llavors ençà ha tingut aquesta funció. Avui en dia s’hi troba ubicada la discoteca Art Deco.
– Molí de Sa Garriguera: també fou habilitat com a sala de festes. Malgrat això actualment es troba en un estat precari.
– Molí d’en Celos: el 1931 el Foment de Turisme el llogà al seu propietari i amb l’ajut de l’Ajuntament fou restaurat. El 1952 el molí es convertí en el famós cabaret Jack el Negro, en honor a la pel·lícula Black “Jack”, rodada a Mallorca dos anys abans. Posteriorment el molí s’habilità com a sala de festes. Aquesta sala va acollir alguns dels artistes nacionals i internacionals més importants dels anys seixanta i setanta. Avui en dia presenta un estat precari.
– Molí d’en Moll: es coneix que a mitjans del XIX sols s’hi molien teules i rajoles. El 1975 fou esbucat per raons de seguretat.
Relacionats amb els del Jonquet, trobam els molins de l’actual carrer Indústria. Aquests daten del segle XVII i constituïen un conjunt d’onze molins fariners de vent, dels quals actualment sols en queden quatre. Originàriament arribaven fins a la plaça de La Faixina.
També al Molinar
Com hem dit, l’altre zona urbana on es localitzaren un bon nombre de molins de vent fou la del Molinar. Per aquest topònim ja ens dóna compte que hi havia una quantitat de molins important. S’han documentant uns 28 molins, bona part construïts en el segle XVII, els quals la majoria avui han desaparegut. Actualment sols es conserven els dos molins de Ses Troneres, recentment restaurats.
Altres llocs del terme de Palma on podem trobar molins són a Sa Casa Blanca (una antiga alqueria àrab), on es conserva el molí aiguarder de Son Rebò o Can Mirabò, datat el 1868 i que consta d’elements neomudèjars. També en trobam a Establiments (antic poble incorporat a Palma a principis del segle XX) o Son Ferriol Així com també a les nombroses finques rústiques o possessions pròximes a ciutat com Son Sant Joan Vell Son Llàtzer, Son Roca, Son Güells
S’ha de dir que, gràcies a l’Associació d’Amics dels Molins de Mallorca i al Consell de Mallorca, traves del Programa de Conservació de Molins, aquests elements són restaurats, protegits i divulgats. Ja que no podem oblidar que encara avui en dia, els molins de Palma segueixen constituint un símbol tant per a la ciutat com per Mallorca i són una de les primeres imatges que veuen els viatgers quan arriben a la nostra illa. Per aquest motiu mereixen ser conservats i protegits.