Fàbrica d’electricitat pel Camí de la Costera

Alguns autors han anomenat al tram litoral d’Escorca entre el Coll de Biniamar i el Coll de Na Polla a Escorca com la costa de les meravelles. L’encerten de ple. Avui us presentem un recorregut que partint de la captivadora Cala Tuent, ens portarà fins a la Fàbrica d’Electricitat ubicada al costat de la Font des Verger.

L’itinerari està dissenyat per fer-lo d’anada i tornada, amb inici i final al restaurant Es Vergeret, ubicat al costat esquerre de la cala. L’itinerari és factible tot l’any a condició que les condicions meteorològiques siguin adequades. Recordeu que gran part del camí transita a l’ombra dels cingles de la Muntanya de Moncaire. A l’hivern gairebé no hi toca el sol. El vent fort pot fer incòmode el trànsit pels bocins del Camí més exposats. Es pot combinar amb altres itineraris, acabant al Mirador de Ses Barques per la Vall de Balitx. Les restes de l’explotació intensiva del territori en forma de marges i restes d’explotació carbonera es faran evidents en tot el recorregut.

A la dada de publicació d’aquest recorregut, no hi ha transport públic disponible. Recomanem fer cotxades i reduir el nombre de vehicles. Heu d’agafar la carretera de Sa Calobra i poc abans d’arribar-hi trobareu el desviament que us portarà al punt d’inici. L’itinerari segueix gairebé sempre camins de carro o de ferradura ben marcats i evidents. Hem de comptar amb segments en pujada continuada. No requereix cap habilitat tècnica tot i que recomanem fer servir bastons per facilitar la marxa. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. El desnivell acumulat supera per pocs els 600 metres. Un bon mapa Alpina a la motxilla i a mà per gaudir de l’entorn geogràfic i la toponímia. La temperatura és un factor a considerar acuradament. A l’estiu podeu tenir un bon disgust. En la meva opinió, la primavera i la tardor són la millor opció per fer-la.

Planifiqueu, pareu atenció a la gent menuda i gran, avalueu les vostres forces i no us descuideu en consultar la previsió meteorològica. Aquesta zona de Tramuntana us regalarà els sentits en la descoberta i gaudi de la seva magnificència. Poseu seny de bístia vella i teniu coneixement pels que no en tenen.

CalaTuent– Es Vergeret

Davant la porta de la instal·lació hotelera hi ha uns indicadors que ens conviden a pujar per uns amples esglaons escala de pedra per superar un coster. Arribareu a un camí que heu d’agafar a l’esquerra per tombar al cap d’uns pocs metres de nou a la dreta. Hi ha indicadors que us ajudaran. Vós internareu en un pinar. En sortir topareu amb una escala de pedra que us permetrà superar el marge situant-vos en un ample camí. Heu d’agafar a la dreta per una generosa pista fins a arribar a un punt en el qual us indica que heu d’internar-vos a la dreta en una pineda ombrívola. Un camí descarnat us portarà a superar el primer portell dels que avui travessarem. El sender es dirigirà cap a un esbaldrec d’un marge que ens habilitarà just davant les cases de Capapuig. Aquesta construcció ha evolucionat des d’una estructura sòlida i robusta, centrada en l’agricultura i la ramaderia –disposaven de tafona i molí de sang- a lloc d’estiueig i esbarjo. Com a curiositat en alguns documents cadastrals la finca apareix anomenada com a Can Frapuig.

Girem a la dreta per continuar per uns 50 metres amb la mola impressionat de Es Queixal al davant amb el Pa de Figa a la seva dreta. En el punt en que la pista gira cap a l’esquerra hem d’agafar un clar tirany que surt recte en direcció oest. El sender aviat ens mostra els primers trams de camí empedrat típic de la nostra serra. Fent un parell de revolts ens deixa en una ampla collada a l’ombra d’un conjunt de grans pins. A l’esquerra veurem una paret mitgera i un portell que s’obre darrere el qual s’insinua la mar.

Coll de Na Polla

Arribats al portell tenim la primera oportunitat de contemplar el paisatge que ens acompanyarà la resta de la caminada. A l’esquerra la serralada de la muntanya de Moncaire s’erigeix en un mur gegantí. En les seves carenes finals endevinem el Coll de Biniamar –la porta a la veïnada Vall de Balitx- al costat de l’elevació d’Es Castellot. Una mica a la dreta l’estructura de la Torra de Na Seca. Les cases de Sa Costera s’endevinen sota el Putxot. La punta del Morro de Cala Roja es projecta sobre la mar com una ganiveta esmolada. La retallada costa mostra els colors vermells i grisos allà a on la pineda no ha aconseguit colonitzar els costers que es precipiten cap a la mar. La vista es perd en l’horitzó. Entendrem el perquè alguns l’anomenen la Costa de les Meravelles.

El camí fa una ziga-zaga descendent per adoptar un perfil més amable i en suau baixada. A la nostra dreta s’estenen un conjunt de marjades avui en dia amagades per l’oblit sota el càrritx. A la nostra esquerra la serralada que s’inicia al Pa de Figa i continua amb Es Queixal per acabar a la Penya de Bini ens mostra les seves dents esmolades. Al cap d’uns minuts s’obrirà a la nostra sinistra un ample coster en què algunes fites ens indicaran la pujada cap al Pas des Marge, una de les vies de comunicació amb les cases de Bini Gran i Bini Petit. Ho deixarem per una altra jornada.

A banda i banda podrem observar restes evidents de marges en procés de convertir-se en garriga. Som a Es Serradell, una zona en què la toponímia encara identifica alguns dels llocs de conreu com ara Es Sementer des Forn o des Cap d’Enllà o el Clot de Ses Figueres. Aquesta activitat era complementada amb la tradicional activitat del contraban. Necessari auxili de la vida dura i poc misericordiosa de la gent senzilla.

Els Tres Xaps

El camí de Sa Costera és la via terrestre tradicional que unia Cala Tuent i Sa Calobra amb Fornalutx i Sóller. Fins a quatre portells trobarem abans del desviament cap a Sa Fàbrica de L’Electricitat i Sa Font des Verger. L’activitat carbonera s’evidencia en algun punt en què el sender passa pel ben mig de les restes de sitges. En alguns trams el trajecte està empedrat de forma exquisida. Les pedres han estat ajustades per ajudar a homes i bísties a superar els racons més costeruts o delicats. Alguns miradors ens permetran admirar la bellesa copsadora del paisatge. Si girem la vista cap enrere, observarem avançant cap a la Mediterrània la punta del Morro des Forat amb el pilar cònic de S’Udró elevant-se. La torre de defensa des Forat gairebé no es percebrà, amagada al darrere uns pins. Si desviem la vista cap als cingles de la Muntanya de Moncaire, veurem uns talls oberts en una carena rocosa que se separa de la cinglera. La formació es coneix com Els Tres Xaps evidentment, encara que es fa mal precisar si son just tres o n’hi ha algun més. Alguns xaragalls delimiten les fronteres entre el bosc i la muntanya. Superat el quart portell des del Coll de Na Polla i a poc més d’un minut de marxa, trobarem un conjunt d’indicadors en fusta. Hem d’agafar el camí que surt a la dreta i que inicia la baixada cap a la costa.

Font des Verger

La traça és irregular i va fent contínues giragonses enmig de les argelagues de la garriga. Si les condicions són adequades la remor de les ones acabant el seu camí a les roques ens servirà d’improvisada música ambiental. És possible que fins i tot, ja més a veïnat de la mar, els raucs de les granotes que colonitzen les aigües dels embassaments de la central ens amenitzin el descens. En el darrer tram, ja amb la mar i les canalitzacions d’aigua, cal anar amb precaució, ja que el camí té un fort pendent i ha patit alguns esbaldrecs. El descens no ens portarà més enllà de 15 minuts.

Un petit pot de fusta amb arramblador de corda marinera ens permetrà superar l’ampla canal que transporta l’aigua de la Font des Verger cap als reservoris.

Ara agafem cap a l’esquerra anar en paral·lel al canal que transporta l’aigua de la surgència caps els antics embassaments. Un embarcador amb una curiosa grua ens indica el lloc en què la canonada submarina transporta l’aigua sortida als peus de Moncaire fins al Port de Sóller, a més de nou quilòmetres.

Arribats a la mina de la Font pot ser tinguem una certa decepció. Com s’afirma en la web www.fontsdetramuntana.com“La boca principal té una galeria feta de pedra en sec amb volta de carpanell (el·líptica). Hi ha una reixa de ferro a la boca d’entrada i una altra més espessa a uns 10 m endins. L’aigua passa per davall del trespol i baixa enterrada de cap a la mar amb la conducció definitiva”. El sobrant que hi pugui haver es destina a mantenir un cert cabal ecològic que permet mantenir el figueral que s’estén fins a la mar. Cal esmentar que aquesta font –mal anomenada Sa Costera-  raja aigua de cap a cap d’any amb les variacions estacionals habituals. Això la fa única en el nostre patrimoni hidràulic. De fa segles ha calmat la set a pescadors, corsaris, pirates, bandejats, contrabandistes i exiliats.

Us recomanem anar fins a la desembocadura allà a on, en èpoques passades es precipitava l’aigua formant una cascada de gairebé 15 metres d’alçada. Precaució i seny.

Un mica a l’esquerra de la desembocadura veurem les impressionants restes malmeses del que queda d’una factoria de farga o forja de ferro instal·lada a principis del segle XIX. Una canal transportava part del cabdal per accionar els mecanismes. El primer era la trompa d’aigua, que insufla aire per una tovera directament al forn augmentant la temperatura. El segon era el martinet, que ajuda a fracturar la mena no processada i facilita la forja del metall obtingut. Alta tecnologia pels pioners de la revolució industrial del segle XVIII.

Fabrica d’Electricitat

Desfem camí i arribat al pontet continuem al seu costat fins a veure unes construccions a l’esquerra seguint un caminoi que ens portarà a la mar i les instal·lacions de la Fàbrica d’Electricitat.

La central hidroelèctrica de Sa Costera va entrar en funcionament el 1908 finalitzant la seva producció al 1962 per raons econòmiques. Era més econòmic fer servir electricitat produïda amb combustibles fòssils. Feia servir la força de l’aigua embassada en un gran safareig situat vint metres més amunt. La capacitat era superior als 2.500 metres cúbics, similar a la d’una piscina olímpica de l’actualitat. Poca broma. L’aigua es precipitava entubada per una canonada inclinada fins a una turbina que produïa electricitat a partir d’un generador. El corrent s’enviava a Sóller i la seva comarca per unes postes i conduccions aèries que passaven per la Vall de Bàlitx. Avui en dia resta la sala del generador i alguns elements dels quadres elèctrics així com la casa a on vivien els operaris que manejaven la instal·lació. Una línia telegràfica permetia la comunicació. Algunes restes indiquen que en la zona de costa hi devia haver algun tipus d’estructures per facilitar l’atracament de barques que transportaven treballadores, proveïments i maquinària. En l’actualitat resta abandonada i exposada als elements.

Des de la balconada que es projecta sobre el litoral podrem veure la petita badia d’Es Racó de Sa Taleca a on, abans de la construcció de la torre de defensa de Na Seca, vaixells corsaris es resguardaven i feien l’aiguada. Les cases de Sa Costera es veuen clarament enfilades al Morro de Cala Roja.

És un bon lloc per recuperar forces i carregar la memòria amb imatges pel record.

Just ens tocarà desfer camí per on hem vingut amb la dominant Mola de Tuent o de Son Palou dominant el territori. Ben segur trobareu algun racó o detall que captarà la vostra atenció.

Temps aproximat vora les quatre hores i mitja

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa editorial Alpina, Tramuntana

www.toponimiamallorca.net

Wikipedia en català (farga catalana)

Camins i Paisatges, Volum I, Gaspar Valero i Martí

La central hidroelèctrica de Sa Costera

Segon registra l’historiador i escriptor mallorquí Gaspar Valero en la seva monumental obra Camins I Paisatges, “… fou començada a construir l’any 1908 per la companyia ‘La ElectricaSollerense’, fundada a tal efecte per Damià Frontera Castanyer. L’any 1912 s’inicià el subministrament del fluid elèctric, una vegada fou conclosa la dificultosa construcció i instal·lació de la maquinària a més del bastiment de la línia d’alta tensió (5.000 voltis), de 10 quilòmetres de llargària, entre la central i Sóller. Després de diversos problemes tècnics i econòmics, l’empresa de la Costera, anomenada aleshores ‘Bernardo Frontera i Cia’ , es fusionà l’any 1915 amb la societat ‘El Gas, S.A.’, i s’amplia la potència de la turbina (…) L’any 1962, per problemes de rendibilitat i unificació de la producció, va ser tancada la central de la Costera. Durant aquest mig segle de funcionament, la central va estar a càrrec d’una família que tenia cura del seu manteniment i custòdia.”

Com ha quedat dit i expressat aquesta joia del nostre passat industrial –no tan llunyà ni poc important- resta exposada al declivi i la desaparició. En pocs anys just les fotografies quedaran per registrar la seva existència. Seguirà el mateix destí que la Farga que es construí a inicis del XIX i que avui en dia difícilment es reconeix la seva funció. Els seus impulsors i creadors passaran al regne obscur de la cosa desconeguda.