La flor més gentil, la clavellina d’abril

L’explosió de vida que representa la irrupció de la primavera després del parèntesi hivernenc  té a la nostra comunitat -i a bona part de la Mediterrània- una protagonista absoluta, la clavellina. No de bades en fa referència el refranyer popular quan afirma que “La flor més gentil, la clavellina d’abril”.

La popularitat de la clavellina ve donada no només per la bellesa i varietat en color i formes de les seves flors sinó també per l’escassa cura que requereix el seu conreu i per la resistència que ofereix davant les inclemències meteorològiques, fet que la converteix en una habitant gairebé omnipresent dels nostres jardins, horts i corrals.

La clavellina forma part del gènere Dianthus, mot format a base de les paraules gregues “deos” (déu) i “Anthos” (flor) per la qual cosa se la coneix com la flor dels déus, un gènere que pertany a la família de les Cariofil·làcies i que és originària del continent asiàtic, malgrat que la seva àrea de distribució i conreu actual ocupi gairebé tot el planeta, a excepció dels pols.

Fins als 80 centímetres

Coneguda popularment com a clavells o clavellines -en la seva modalitat més petita-, es tracta d’una planta herbàcia perenne de tiges esveltes i llenyoses només a la base que poden arribar fins als 80 centímetres d’alçada. Les fulles d’aquesta planta estan disposades oposadament i són angostes, glabres i glauques, mentre que les seves flors es caracteritzen per la seva vora dentada.

Es troben varietats silvestres d’aquesta planta en alguns rocalls molt agrests del sud de les penínsules Ibèrica i Itàlica, així com a Sardenya i Sicília. La varietat més ornamental -fruit d’hibridacions a partir de les varietats silvestres- arribà de l’Àsia Menor on fou conreada pels  àrabs, mentre que quan fou introduïda al continent europeu fou de la mà dels croats a partir del segle XIII, tot i que quan es generalitzà el seu conreu fou durant els segles XIV i XV.

La clavellina gaudeix d’un gran prestigi com a planta ornamental, sobretot de test, fet que l’ha convertida en tota una estrella de les empreses de floristeria. Per aquest motiu hi ha centenars de cultivars, de les quals pràcticament totes les emprades en floricultura són remuntants, això és, de peduncle floral llarg, i reflorents, és a dir, de floració contínua durant l’hivern.

Americanes i mediterrànies

Les clavellines es classifiquen en dos grans grups: les americanes, estèticament ben dotades, que han estat obtengudes en hivernacle i que són conreades principalment als països europeus no mediterranis  i als Estats Units -varietats més delicades i molt sensibles a les baixes temperatures que requereixen sòls fèrtils, rics en humus i ben drenats-; i les mediterrànies, molt més rústiques ja que han estat obtengudes a l’aire lliure, podent suportar vent, pluges i fred, i essent alhora poc exigents pel que fa al terreny.

Les flors són el principal atractiu de les clavellines i la gran varietat cromàtica de les seves inflorescències són gairebé incomptables degut a la gran varietat d’hibridacions que existeixen en l’actualitat. A més, en aquesta espècie, s’hi poden localitzar flors simples -amb pocs pètals- i flors dobles que incrementen els nombre d’aquests pètals. Els pètals dentats d’aquestes flors són una altra de les seves particularitats, unes flors que se solen disposar a l’àpex de les tiges i apareixen solitàries o en petits grups de dues o tres.

Tot i que es tracta d’una espècie perenne, és considerada anual pel que respecta al seu valor ornamental, ja que després de florir es debilita molt, essent la propera floració més dèbil que l’anterior i amb les flors més petites i en menor quantitat.

Necessita llum

La clavellina és una planta que requereix de molta llum, tant és així que és capaç de suportar el sol intens durant vàries hores al dia; malgrat tot es recomanable que la planta compti amb algunes hores d’ombra al dia per evitar la seva deshidratació, tenint sempre ben present que la llum és un factor imprescindible per a la formació de les seves flors.

La clavellina és molt susceptible a les baixes temperatures, per aquest motiu l’arc mediterrani presenta un clima ideal per al seu conreu; de fet no pot suportar temperatures inferiors als cinc graus centígrads. De la mateixa manera tampoc és recomanable exposar-la a temperatures superiors als 38 graus si es vol evitar una deshidratació accelerada de la planta.

Pel que fa al substrat, la clavellina no requereix d’un substrat específic per al seu desenvolupament, tot i que sí que manté preferència per sòls amb un pH superior a 7 (alcalí o bàsic) per florir en abundància. També és força aconsellable garantir a la planta d’un bon drenatge ja que l’engorgament o una retenció prolongada de l’aigua té conseqüències nefastes per a aquest vegetal.

Terra humida

La freqüència de reg ha de ser continuada per mantenir la humitat del substrat; ara bé sempre que es pugui és preferible fer-ho amb aigua de pluja per evitar canvis en el pH. Quan la planta està florida és recomanable mantenir la terra humida -evitant engorgaments, això sí-; però quan baixen les temperatures cal distanciar els regs i a l’hivern pot viure perfectament sense necessitat de reg.

És molt recomanable eliminar les flors seques, tenint molta cura de no fer malbé les poncelles dels voltants, així com també tallar les tiges seques per sobre d’un parell de fulles, ja que això afavorirà el rebrostament lateral que proporcionarà noves flors.

La clavellina se sol conrear mitjançant llavors tant a la primavera com a l’estiu o la tardor. Les llavors d’aquesta planta solen germinar en un període d’entre set i catorze dies a un temperatura d’entre 16 i 20 graus. Als 25 dies d’haver germinat ja es pot iniciar el seu transplantament al cossiol amb força garanties d’èxit.

La clavellina és, per tant, la flor perfecta per donar color i vida als nostres jardins ja que el seu fàcil conreu, la seva resistència i la profusió de flors garantiran un jardí en efervescència que serà l’enveja de tot aquell que gosi apropar-s’hi.