La gallina menorquina, reviu

La gallina menorquina és una de les races d’aviram autòctones de les Illes Balears, juntament amb la mallorquina i l’eivissenca. Però a diferència de les seves parentes illenques, la raça menorquina es troba en una situació certament precària i en l’actualitat en queden només uns milers d’exemplars.

L’amenaça d’extinció d’aquesta raça de gallines de les nostres illes ha impulsat els darrers anys la creació d’una associació per criar i promocionar aquesta raça. Paral·lelament, petites explotacions ramaderes i alguns particulars han mostrat interès a preservar l’espècie, amb un resultat força esperançador pel futur d’aquesta au.

La majoria d’experts coincideixen que la gallina de raça menorquina és originària de l’illa que li dona nom, que els anglesos tragueren durant la dominació en el segle XVIII, i varen anar seleccionant i escampant pel món, de tal manera que aquesta raça es pot considerar internacional en l’actualitat. Després de quedar com a població residual a Menorca, la raça ha tornat a guanyar força i a l’actualitat hi ha ja bastants criadors, això sí, amb molt poc nombre d’animals, per tot arreu de Balears, especialment a l’illa menorquina, que compta amb l’Associació Gallina Menorquina, que pretén donar a conèixer l’espècie i promocionar-la.

Perill d’extinció.

Lligat a la seva situació de perill d’extinció, de moment no s’ha fet un veritable estudi sobre la qualitat dels ous o la carn d’aquesta gallina. De moment el seu principal atractiu és de cara al col·leccionisme o com animals ornamentals. Així i tot, els criadors asseguren que els ous són d’una qualitat excepcional, i la quantitat d’ous per setmana és bastant semblant a la d’altres races com ara la mallorquina. Aquest, sens dubte, seria un punt a favor per preservar i conservar aquesta raça autòctona i un dels principals reclams perquè els criadors es decideixin a tenir també gallines menorquines.

Els estudis.

A Menorca, des del Departament d’Agricultura i Ramaderia, s’han realitzat diversos estudis relacionats amb l’espècie, el que ha donat com a fruit un estudi molt detallat del cicle productiu d’aquest animal, així com la quantitat d’ous que les gallines posen.

Als darrers anys els informes relacionats amb aquesta au s’han multiplicat, així com l’interès per conèixer la gallina menorquina. A partir de la seva creació, l’associació Gallina Menorca, amb un grup d’amics aficionats a la cria d’aviram que conservaven alguns exemplars d’aquesta gallina, ha estudiat el comportament i la producció de l’animal. Aconseguiren reunir uns 200 exemplars, molts dels quals no presentaven les característiques de puresa. Així i tot, l’associació es va posar en marxa fent un estudi amb el patrocini del Consell de Menorca on es posava de manifest la precarietat que es trobava aquesta raça autòctona de Menorca. Gràcies a l’impuls del Consell Insular i l’ajuda de l’Institut de Biologia Animal de les Balears (IBABSA), el grup va realitzar un estudi de caracterització morfològica i productiva de la gallina de Menorca, així com la formació d’una població base d’aquesta gallina. A poc a poc es començà a presentar la gallina a mostres d’aviram i molts particulars mostraren la seva voluntat de tenir alguns exemplars i criar pollets.

Bona part d’aquests estudis s’han realitzat a l’antiga canera de Ciutadella, un espai cedit per l’ajuntament de la ciutat a l’associació. Allà l’agrupació compta amb un total de vuit galliners amb zona tancada i oberta, un magatzem, un habitacle d’incuvadores i un de cria de polls. Part dels exemplars que es conserven a les dites instal·lacions es posen a disposició dels interessats en conservar la raça, que es poden adreçar a l’associació per adquirir-ne exemplars.

Tot això ha donat com a resultat una millora de la situació per la qual passava aquesta raça, no només a l’illa de Menorca.

Un conservatori.

A Mallorca l’any 2004 es va inaugurar oficialment el Conservatori d’Aviram de les Illes Balears de la Fundació Natura Parc. Aquest projecte s’ha marcat com a principal objectiu poder dur a terme i fer efectiva la conservació de les poblacions de les races d’aviram de les Illes Balears completament. És per això que des de fa uns anys a Natura Parc es poden adquirir exemplars de gallina menorquina.

Des de l’associació menorquina, s’informa que aquesta població consta de 180 gallines i una trentena de galls escollits entre tots els exemplars pels seus trets de puresa. Amb tota seguretat, els resultats seran força positius, tal com anuncia Mercadal, ja que la població actual de gallina menorquina és superior a la de fa cinc o deu anys, moments en el que la població a l’illa no superaria el miler d’exemplars. En l’actualitat aquesta població es tindria només a l’associació, sense comptar les nombroses instal·lacions particulars, que també conserven i crien l’espècie.

El futur de la gallina menorquina és en l’actualitat força esperançadora. Aquesta vigorosa i atractiva au segueix tenint una població inferior a la d’altres races autòctones, però gràcies a la tasca de diversos col·lectius i particulars vers la seva preservació passa ara per un bon moment, que es tradueix en un major nombre d’exemplars, una major puresa, el reconeixement de la raça per part del govern estatal o l’elaboració del llibre genealògic de la raça a l’associació que porta el seu nom.

VIGOROSA I INQUIETA.

La gallina menorquina és una au d’aspecte vigorós, inquieta, de cresta senzilla i grossa, cara vermella amb les orelletes blanques i en forma d’ametlla i barbons ben manifests.

DE PLOMA NEGRA.

El plomatge és de color negre verdós brillant, i amb les potes, tarsos i dits de color negre o pissarra fosc. També han aparegut algunes varietats de color, com ara blanc o gris i, de moment, els especialistes sembla que no es posin d’acord en considerar la puresa d’un color a la raça que no sigui el negre.

EL PES.

El pes mitjà dels galls adults és de 3’430 quilotrams, en tant que el de la gallina és de 2’945. El color dels ous és blanc i el seu pes mitjà és de seixanta grams com a mínim.

GALL MÉS GROS.

Com a la resta de l’aviram, la diferenciació sexual ve acompanyada d’unes grans diferències morfològiques. Per la seva banda el gall presenta un cap moderadament llarg i profund. La cresta és senzilla, grossa, dreta, llisa i regularment dentada, amb sis dents uniformes, ben definides. Els barbons són llargs, grossos, llisos i de color vermell viu.

ORELLES GROSSES.

Les orelles són grosses, en forma d’ametlla, llises i de color blanc. El bec és llarg, corbat i de color negre. Els ulls són grossos, ovalats i de color marró fosc. El coll és arquejat, amb una esclavina abundant que arriba fins a l’esquena. El cos és llarg i profund, lleugerament inclinat cap enrere.

COA GROSSA I PLENA.

Les ales són grosses i ben doblegades, i la cua és grossa i plena. Les plomes timoneres, ben destacades, fan un angle de 45 graus sobre l’horitzontal, i les falcelles són grosses i ben encorbades. Les cuixes són vigoroses i ben cobertes de plomes.

LA GALLINA.

La gallina presenta una cresta és senzilla, grossa, cobreix el bec d’un costat i caient completament cap a l’alta banda al llarg del cap. Les sis dents estan ben marcades.

MÉS REDUÏDA.

Les orelles i els barbons, són com en el gall, i de mida un poc més reduïda. El cos és llarg amb l’esquena igualment inclinada cap enrere. La cua és llarga, tancada i col·locada amb un angle de 40 graus sobre l’horitzontal, amb les plomes timoneres amples i sobreposades. Les cuixes, tarsos i dits, com en el gall.

MOSTRES D’AVIRAM.

En l’àmbit internacional, la raça s’ha anat modificant per aconseguir uns animals més esbelts i subjectes als estereotips estètics, convertint-se en una au habitual de les mostres i exposicions d’aviram.