La Marina de Llucmajor – De Cap Blanc a Cala Pí

La Marina de Llucmajor és la zona costanera situada a la part més meridional d’aquest municipi de Mallorca. Confronta amb la mar mitjançant un conjunt de penya-segats i per terra amb el massís de Randa. Convencionalment, s’entén que abasta des del Cap Negret fins al Racó d’es Llobets, a s’Estanyol de Migjorn. L’Arxipèlag de Cabrera es fa evident tot el camí i es constituirà en fita segura tot el temps.

La nostra proposta anirà vorera mar, entre el Far de Cap Blanc fins a Cala Pi i la seva Torre de guaita. Admirarem les imatges d’un territori que malgrat que la seva pobresa material ha estat explotat des de l’antigor per treure una mica de profit; barraques de pastors, pedreres, estructures ramaderes… són testimonis d’aquestes activitats. Si teniu sort, les aigües tranquil·les i cristal·lines de Cala Beltran us premiaran l’esforç.

L’itinerari està dissenyat per fer-lo just d’anada, el que ens obligarà a planificar algun mètode per retornar. A la dada de publicació d’aquest recorregut just hi ha transport públic fins a Cala Pi. Recomanem fer cotxades i reduir el nombre de vehicles. L’itinerari és factible tot l’any a condició que les condicions meteorològiques siguin adequades. El vent fort pot fer incòmode el trànsit pels bocins de l’itinerari més propers a la costa.

Heu d’agafar la carretera MA-6014 i entre els quilòmetres 18 i 19 trobareu el desviament cap al Far des Cap Blanc. És un bon lloc per deixar els vehicles. L’itinerari segueix gairebé sempre camins i tiranys ben marcats i evidents. Ocasionalment, haurem de gestionar les nostres passes damunt les roques properes a la mar. Hi trobarem fites. No requereix cap habilitat tècnica tot i que recomanem fer servir bastons per facilitar la marxa. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. El desnivell acumulat supera per pocs els 200 metres. Un bon mapa Alpina a la motxilla i a mà per gaudir de l’entorn geogràfic i la toponímia. La temperatura és un factor a considerar acuradament. En la meva opinió, la primavera i la tardor són la millor opció per fer-la. A l’estiu just com a matinal o vespertina exclusivament.

Planifiqueu, pareu atenció a la gent menuda i gran, avalueu les vostres forces i no us descuideu en consultar la previsió meteorològica. Aquesta zona de Migjorn us regalarà els sentits en la seva descoberta, gaudint de la seva magnificència. Poseu seny de bístia vella i teniu coneixement pels que no en tenen.

Far des Cap Blanc

Al costat de la carretera MA-6014 arranca la pista asfaltada que es dirigeix cap a les blanques construccions del Far des Cap Blanc. Per la dreta ens acompanyaran unes estructures que porten l’electricitat per activar les llums del Far. A l’esquerra veurem un sòlid tancament amb qualque rètol que indica que es tracta de zona militar. Són les instal·lacions de la Bateria Militar de Costa des Cap Blanc. El Far no es pot visitar lliurement. Ens tocarà sortir del camí per l’esquerra botant i dirigint-nos cap als penya-segats amb les cúbiques obres del recinte del Far.

Arribar al tall hem de girar cap a l’esquerra en direcció cap a la propera Torre de guaita des Cap Blanc. Hem de fer el cap viu i mantenir-se allunyat del tall que ens precipitaria cap a la mar. Al cap de pocs minuts arribem a la plataforma en què s’erigeix la torre amb les esbucades construccions pels vigilants una mica més enllà. La torre data de 1579 i va ser originalment construïda per un tal Miquel Genovard, picapedrer de Sineu. La seva forma és la típica troncocònica de les construccions d’aquest període històric. Està en bon estat de conservació i disposa d’una escala per accedir a la seva cambra interior.

Continuarem en direcció a Llevant seguint la senda marcada entre la garriga. Ocasionalment, veurem escales i petites construccions i filferros rostits per la brisa salada. Son part de les antigues fortificacions de la bateria de costa. Una xarxa de túnels i construccions subterrànies s’obrin als nostres peus. No recomanem la seva visita pels perills inherents a llocs tancats i desconeguts. Alguns baixadors permetien enllaçar amb pedreres de les quals s’extreia la pedra de mares o algunes pesqueres d’oblades.

Caminem enmig la garriga fins a arribar a la Punta des Camp de Mar a on el tirany gira suaument cap al nord-est per iniciar la volta a una petita badia.

Clot des Cap Blanc

Aquesta endinsada de la mar és anomenada com a Clot des Cap Blanc. Els seus dos extrems som la Punta des Camp de Mar per Occident i la Punta Negra a Orient. La Mediterrània s’endinsa mig quilòmetre en la terra seca de la Marina erosionant les roques i exposant les capes sedimentàries de l’arenisca.

El camí es dilueix en una reguera de tiranys avançant cap a Llevant que de nou es reuneixen per situar-nos en una miranda sobre els cingles des de la visió de la mar i l’arxipèlag de Cabrera ens convidaran a aturar per una estona. Poc després de superar una paret de partió el sender s’eixampla i comença a girar suaument cap al sud-est cercant un extrem punxegut.

Punta Grossa

Aquest punt tanca la Badiola del Clot des Cap Blanc. Ens obrim pas per un terreny que esdevé pedregós i complicat, anunciant la proximitat de la costa cap a la qual ens dirigim en descansada i gairebé imperceptible baixada.

Passarem pel costat d’una construcció rectangular que encara conserven sòlides parets de pedra, testimoni de l’habilitat i enginy dels seus constructors. No queda molt clar si era refugi de pescadors, roters o contrabandistes. Una mica més endavant una petita forma cònica ens revela un improvisat alhora que eficaç refugi pels treballadors d’aquesta marina bellament erma i exigent. A la nostra esquerra una pista ampla s’obre. La podem seguir per uns metres, però, finalment, haurem de sortir per la dreta per continuar pel roquissar veïnat de la mar. La pedra és grisa i reflecteix el càstig de l’aigua i el vent corrosiu i salobre.

Ara ens toca anar sortejant i negociant tan bé com sapiguem el camí. Fites, petites marques i senders ens atraquen a una petita punta en què es comença a veure la torre de defensa de Cala Pi. De sobte la mar penetra en la costa, tot obrint-se pas en la roca en direcció cap a Ponent.

Cala Beltran

Aquesta joia natural és una petita cala de forma sinuosa. El punt a on s’aboquen les aigües recollides d’una part de la conca de la marina de Llucmajor anomenada com a Camp dels Àngels. Això quan plou, cosa que no és habitual a aquest territori. Quelcom diví te aquesta platgeta d’aigües turqueses i tranquil·les –a condició que no bufi Llevant- refugi de pirates i contrabandistes en el temps del Rei Pepet.

No és gens fàcil baixar a la seva capçalera. Haurem de recórrer el seu contorn fins a baixar –una mica a la mala- fins a la llera del torrent i arribar finalment a una estreta i harmoniosa portalada de còdols grisencs. Si el dia i les condicions són les pertinents, el bany és més un plaer que no pas una obligació. Les branques d’un bon conjunt de pins ens donaran ombra i protecció si el sol ens vol castigar.

Cala Pi

Ens costarà abandonar la petita caleta i ho farem pel costat de tramuntana, remuntant un petit torrent uns metres i sortint per uns esglaons naturals cap a la dreta. Aviat trobarem un camí que continua paral·lel a un mur de pedra i just cal seguir-lo. Unes velles construccions ens anunciaran la bocana de Cala Pi. La Torre esdevé companya a l’altre costat de l’estreta endinsada. El camí voreja la mar a uns bons vint metres. Cal parar atenció i tenir coneixement. En algun punt el pas constant de caminants ha deixat les pedres llenegadisses com el vidre. No és moment per tenir un ensurt. Si la meteorologia ens és favorable, podrem admirar les praderes de posidònia que s’estenen com a taques verd-marró entre les blanques extensions d’arena. Cala Pi és corprenedora, cal admirar-la i gaudir de la seva presència, malmeses per les construccions antiestètiques i invasives.

El descens cap a la platja ho farem per un tirany en descens que els pescadors i roters han arreglat. Ben protegit i segur, ens deixarà al costat d’un esplèndid conjunt d’escars. Arribats a l’arena, la gorja que s’interna com un xap gegantí en la marina conforma el Torrent de Cala Pi, el més important de tota la Marina de Llucmajor.

Una escala ens ajudarà a sortir de la platja, tot dirigint les nostres darreres passes en direcció a la Torre de Guaita de Cala Pi, restaurada i elegant.

Temps aproximat vora les tres hores

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa editorial Alpina

www.toponimiamallorca.net

Wikipedia en català

TFG – LA ARTILLERÍA DE COSTA DE MALLORCA (1870-1970) Lorenzo Bover Pons

Bateria costera de Cala Carril

A l’inici del nostre recorregut hem tingut ocasió de transitar pels encontorns d’unes instal·lacions militar no massa conegudes.

Durant la República es va proposar un nou projecte de bateria en la zona de cap Blanc. Es tractava de la bateria de cala Carril. Parlem de 1936. Va quedar aturat per l’inici de la guerra civil. L’emplaçament es trobava uns dos quilòmetres a l’est del lloc designat per a la ubicació de la futura bateria principal de Cap Blanc, i tenia per missió cobrir el flanc esquerre del mateix i batre les platges que es troben al sud-est de Mallorca. Es contemplava la instal·lació de quatre cànons 15/50 cm. González-Rueda, amb un abast de 19.350 metres. La Colonia de Sant Jordi entrava en el seu abast màxim. Les obres no es van iniciar fins a 1940 –accelerades per l’esclat de la segona guerra mundial- i van ser lliurades a l’exèrcit en 1943. Era la bateria de Cala Carril que avui se situa darrere la torre de guaita des Cap Blanc. Els canons eren ja en el seu moment peces antigues i es va planificar la seva substitució.

A la bateria de cala Carril, la instal·lació dels quatre Vickers de 152,4/50 mod. 1923 no es va pressupostar fins a 1971, en substitució dels quatre canons González-Rueda ja esmentats. Es va aprovar el projecte en 1973, i immediatament es va iniciar el canvi. Els Vickers van ser instal·lats en 1974, i les obres van finalitzar en 1975. Es mantindrien actives fins al 1996, fent-se servir ocasionalment en maniobres militars. La seva missió continuava sent protegir el flanc de la bateria de cap Blanc. En paraules d’alguns que varen transitar les seves instal·lacions la seva finalitat era bàsicament dissuasiva. El medis tècnics i materials del que es disposava no asseguraven la precisió i fiabilitat en cas d’una situació de guerra.

Ja no hi ha presència militar o bé només s’empren alguns per a maniobres ocasionals. El 2013 va sortir la notícia als medis que el ministeri de defensa volia vendre per edificar una urbanització els terrenys.