La morera, un arbre ornamental amb unes fulles ben suculentes

Si hi ha un arbre ornamental que està relacionat amb l’inconscient de multitud d’infants -de les generacions anterior a l’actual- aquest és la morera, font alimentària bàsica de milers de petits insectes lepidòpters que feien les delícies dels infants illencs de fa algunes dècades: els cucs de seda.

Malauradament, les modes actuals -cada cop més allunyades del contacte directe amb el món animal i també vegetal- han imposat uns costums enfocats bàsicament en una abstració -gairebé cega- amb el món tecnològic, deixant de banda costums històrics en les nostres llars com la cria de cucs de seda, vestigi d’un passat lligat a la indústria tèxtil que arrelà fortament en la nostra comunitat.

D’aquest passat tan sols ens en queden algunes moreres que omplen avingudes i carrers de molts pobles i ciutats amb una funció purament estètica i ornamental, però que no deixa de remetre’ns a una època que, lluny d’oblidar, hauríem de reivindicar.

La morera -també coneguda a casa nostra com a morer- forma part d’un gènere d’arbres caducifolis que forma part de la família de les moràcies. A la nostra comunitat hi conviuen dues varietats d’aquesta família: la morera blanca (Morus alba) i la morera negra (Morus nigra), també coneguda com morer de móres, morer de Sant Joan o morera vera, d’entre les més de trenta espècies i les 300 varietats que conformen aquesta família.

El seu nom deriva del mot grec “morón”, que significa negre, i que fa al.lusió al color del fruit de la morera negra. Aquests arbres procedeixen d’Àsia i varen ser desconeguts a Occident fins que al segle VI els monjos nestorians varen establir la Ruta de la Seda, important camí comercial que comunicà Europa i Àsia i que fou vital per a l’intercanvi no tan sols econòmic sinó també cultural.

Cucs de seda

Malgrat ser originaris de les zones temperades del continent asiàtic, la importància d’aquest arbre per al conreu dels cucs de seda va fer que amb el pas dels segles el seu conreu s’anàs estenent per a tota la zona temperada del planeta.

Una de les característiques de la morera és la seva grandària que es sol establir entre petita i mitjana -ja que rarament solen sobrepassar els quinze metres d’alçada-, així com la seva longevitat que es sol fixar entre els 120 i els 150 anys.

La morera és un arbre que es caracteritza per un ràpid creixement en la seva etapa primerenca, que es sol anar ralentint a mesura que guanya en maduresa. Entre els seus requisits per a un òptim creixement sol preferir els llocs assolellats i un rec moderat, preferint també ambients frescs i un sòl fèrtil i ben drenat. Entre els seus factors limitants es sol tenir present que es tracta d’un arbre força resistent a les temperatures extremes, tant pel que fa al fred com a la calor. Aquest fet l’ha convertit en l’actualitat en una espècie considerada cosmopolita, ja que presenta una forta capacitat d’adaptació a diferents climes i altituds.

La descripció de l’arbre

El morer presenta un fullam dens format per fulles alternes, ovals, senceres o lobulades -en els arbres joves solen ser més lobulades que en els adults-, i amb els marges dentats d’un color verd brillant i llustrós pel feix i més clar pel revés que es distribueixen en branques llargues molt ramificades que són el motiu del seu èxit com a conreu alimentari de cucs i bestiar.

Per la seva banda, aquest arbre sol florir durant els mesos de maig i juny presentant unes inflorescències compostes de petites flors que creixen formant espigues atapeïdes i allargades. Aquestes flors poden ser monoiques o dioiques, és a dir, es poden trobar ambdós gèneres situats en el mateix arbre o en arbres distints. Una altra de les peculiaritats del morer es troba en la seva fusta que es molt forta i resistent als canvis d’humitat, una fusta que està protegida per una escorça grisenca força clivellada.

Un cop passada la floració, el morer donarà uns fruits compostos formats per petites drupes estretament agrupades d’entre dos i tres centímetres de grossària anomenades móres que van del color blanc al vermellós. Les móres de la varietat de morera blanca són insulses, però les de morera negra són mes saboroses.

La sembra directa de la morera es sol fer durant els mesos de tardor o de primavera, mentre que es recomana dur a terme la poda durant la primevera, un cop cada dos anys.

Aliment dels cucs de seda

Les moreres -molt especialment la varietat de morera blanca- s’han conreat bàsicament per les seves fulles que són l’aliment primordial dels cucs de seda, insectes que es crien ja que els capolls dels quals són utilitzats per fabricar la seda.

La cria d’aquests insectes lepidòpters de la família dels bombícids s’inicià a Xina cap a l’any 2500 abans de Jesucrist, des d’on s’expandí a altres països a través de les rutes comercials. Aquest insecte presenta una metamorfosi completa que consta de quatre fases ben diferenciades: ou, eruga o larva, crisàlida i papallona. El cuc de seda és la fase larvària d’aquesta espècie.

Curiosament, la cria del cuc de seda comptà en la nostra comunitat amb un fort arrelament fins al segle XIX que fou quan aquest conreu entrà en decadència a les Balears. Són nombroses les referències històriques que parlen d’aquest fet, però molt especialment en fa referència l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en el seu llibre “Les Balears descrites per la paraula i el gravat” escrit entre 1867 i 1891, on destaca que el conreu de la morera estava molt estès a casa nostra, tant que al poble d’Alaró se’n comptabilitzaren més de 2.000 exemplars i a Pollença més de 800, destacant també que durant el segle XVI el conreu de la morera blanca era un cultiu molt abundant a la vall de Sóller.

Sericicultura

La cria del cuc de seda -coneguda en l’actualitat com a sericicultura o sericultura- va ser ben coneguda com a suplement econòmic en el món rural balear i són moltes les anècdotes que en fan referència i que expliquen que sovint les pageses guardaven els ous a punt d’eclosionar en petites bosses davall les faldes per proporcionar-los la calor necessària per sobreviure.

Malgrat tot, encara continua viu en certs indrets rurals el conreu d’aquesta espècie -més que res com a divertiment dels membres més joves de les famílies-; un conreu que aconsella una sèrie de pautes perquè els cucs de seda creixin sans: els ous s’han de conservar en un lloc sec i fresc -sempre lluny de les formigues- fins a la primavera; en aquest sentit s’ha d’anar molt alerta amb la calefacció ja que la calor farà que els cucs creguin que ja ha arribat la primavera i neixin abans que els morers tenguin fulles; tampoc no els pot faltar el menjar -si les fulles de morer han estat guardades dins la gelera, és important treure-les un parell d’hores abans i submergir-les en aigua per tal que recuperin la humitat perduda-; els cucs de seda s’han de guardar sempre en un lloc on no els toqui el sol ja que si s’escalfen massa poden morir, i -finalment- cal tenir present que quan es queden quiets amb el cap aixecat i no es mouen, és que estan en fase de muda i no se’ls ha de tocar.

En declivi

El declivi del conreu del cuc de seda va propiciar que la morera fos utilitzat com a arbre ornamental en molts jardins, passeigs i carrers, tot i que per aquest destí es va escollir una varietat que no fa fruits ja que així s’elimina una font de brutor un cop l’arbre entra en la fase de fructificació.

A més, l’abundància d’aquest arbre va propiciar que l’enginy dels humans miràs de treure’n el màxim profit possible. De fet, ja durant el segle XVII s’utilitzava la móra negra com un medi de la medicina alternativa per tractar la tinya.

Fou així com del morer se’n va extreure molt de benefici: les móres foren consumides com a fruit, com a suc i fins i tot fou utilitzat el seu suc com a tint de color porpra; per la seva banda, les fulles eren utilitzades com a aliment -tant de cucs com de bestiar- i com a infusió; les arrels de la morera eren tractades per decocció i aplicades en forma de col.lutoris o gargarisme per la medicina popular i de l’escorça d’aquest arbre se n’extreien principis actius per a productes de cosmètica.

Una vegada més, l’enginy de l’home ha sabut trobar una sortida a una espècie vegetal que la decadència del conreu del cuc de seda feia abocar al desús; convertint a la morera d’arbre suculent a recurs ornamental de ciutats i jardins.