La pesca del calamar a bord d’un vell llaüt de fusta

A les quatre del capvespre el vell llaüt de fusta surt del Port de Sóller. A dins, dos pescadors miren d’on ve la mar… Ve de Llevant. Les ones fluixes van i venen sense ganes de fer mal a cap barca.

El patró emproa el vaixell de cap a Llevant, així, quan tornem a la nit, durem el vent de popa i sempre farà més bon navegar.

El vell llaüt romp les aigües de la nostra Mediterrània vorejant la costa; el patró mira les velles i antigues senyes, les quals ja formen part de la cultura popular no escrita dels homes de mar. Les senyes són enfilacions de terra ferma. Per trobar una pesquera el mariner ha d’agafar dues enfilacions diferents que, per anar bé, s’han de trobar a les dues bandes de la barca. La intersecció de les senyes exactes dona la posició de la barca i de la pesquera. El sistema de senyes era l’única manera de col·locar la barca a un lloc determinat i concret més d’una vegada.

Les senyes

Actualment el GPS substitueix les senyes, però elles encara es troben molt presents en el llenguatge dels nostres ports.

En la pesca dels calamars les senyes serveixen sobretot per localitzar les zones de fons d’arena, que és on es pesquen millor els calamars. També, no sabem molt bé per què, hi ha zones costaneres on les captures són més abundants i d’altres on gairebé mai no s’agafen calamars. Aquest fet es suposa que està relacionat amb la presència de menjar, ja que el calamar és un animal que gaudeix d’una gran mobilitat i que es pot trobar per tot arreu.

Anirem a veure el far del Cap Gros pel freu de s’Illa i a tancar la Torre de la Coma per la Punta Roja. Aquesta senya és bona per pescar calamars. I quan, tira a tira, va compareixent la figura del far pel freu de s’Illa i comença a guaitar la punta de la torre de defensa de la Coma d’en Palou, el patró atura el llaüt, i ja podem pescar!

Enrodillada en un suro una cinquantena de metres de fil prim acaba en un tornet de tres caps. Un dels caps té un pam de fil i un peixet, una espècie de peix, invent recent introduït dels pescadors asiàtics, que disposa de dues fileres de pues. A l’altra part del tornet, una altre fil de pescar encara més prim acaba amb la femella o potera.

Aquest invent emprat per els pescadors de les nostres illes des de temps immemorials consisteix en una corona de pues d’acer que miren cap amunt, subjectades per un cos de plom folrat de fil blanc fi que, per tal que pesi, molts fabricants li posen uns fils a la part central de la potera de fil vermell. La forma de la potera recorda la d’una alfàbia en forma fusiforme. Un forat a la part superior serveix per enganxar el fil.

La potera davalla a tota velocitat de cap al fons de la mar fins que s’atura i el fil queda moll. El pescador cobra unes braces i la comença a remenar, unes braces més i segueix remenant i així fins que arriba a dalt de tot. Embraga el motor i fa unes palades més cap endavant.

Una i altra vegada

Torna a repetir l’operació una i una altra vegada fins que un moment, quan la potera arriba al fons de la mar, sent que una cosa s’hi enganxa, estira per amunt ràpidament i treu un manat de fulles de posidònia. “Ja hem entrat dins l’alga!”, exclama, i mira les senyes. La mar ha desplaçat el llaüt cap a terra i la torre i el far ja no es veuen. Torna a moure la barca fins que tornen comparèixer els elements identificatius del lloc.

Ja són gairebé les sis i ni toc. Un moment donat, el pescador sent un gran pes al fil i el comença a pujar, sense pressa, però sense pausa. El company, de seguida, també nota que se n’hi enganxa un altre i el vell pescador treu de la mar un gros calamar. Quan és a fora tira una escopinada d’aigua i una de tinta. L’animal no sap què li passa; es pensava haver agafat un peixet per sopar i, de cop i volta, es troba dins una barca. En deu minuts dotze calamars a bordo. Pesquen fins que el cel es troba ple d’estels que ballen en la fosca nit marina.

Però, què han pescat els nostres pescadors a la mar Balear?

Segurament han pescat un Loligo vulgaris o, si és molt gros, potser que es tracti d’un Loligo forbesi. Aquestes són les dues espècies de calamars més habituals que poblen les nostres costes. També poden pescar una aluda (Ommatostrephes vulgaris), espècie de calamar que neda a flor d’aigua, molt agressiu, fins i tot amb l’home, i no comestible.

El calamar és l’invertebrat més gros que existeix. Pertany a l’ordre dels decàpodes (tenen deu potes). El gènere és el del moluscs, el mateix que els caragols que mengen els ramells dins l’hort o les ostres. Són cefalòpodes, vol dir que tenen el peus damunt el cap, i dibranquis.

Posseeixen una cornilla còrnia situada dins el mantell dorsal que li dóna un poc de rigidesa a la massa corporal. Compta amb dues aletes situades a banda i banda del cos que, partint de l’extrem posterior, arriben fins a la meitat del cos. Els adults tenen glàndules verinoses que actuen juntament amb dos potents braços anomenats sacarins per immobilitzar i paralitzar les preses.

Posseeixen unes glàndules que segreguen tinta, una substància exclusiva dels cefalòpodes. La tinta del calamars esta constituïda bàsicament per melanina, que és un pigment que li dóna la coloració negrossa i mucus que li proporciona viscositat. L’emmagatzema prop del recte i la seva missió principal és per defensar-se despistant els agressors.

Per a la defensa també empren la tècnica del camuflatge. Tenen la capacitat de canviar de color en segons, tornant gairebé invisibles, fins i tot són capaços de produir llum (un cop pescats, fins que se moren, canvien de blanc a roig i a altres colors). Posseeixen dues habilitats més: un complex sistema sensorial i una capacitat de desplaçar-se molt veloç.

Un ull gegant

Una altra de les característiques dels calamars i dels altres cefalòpodes (pops i sípies) són el ulls. L’ull d’un cefalópode és el més gran que té un animal en el món actual. Es tracta de l’ull del calamar gegant (Architeuthis), raça que habita a les profunditats de l’Atlàntic i que pot assolir una llargària de fins a quinze metres.

El nostre calamar també té un ull molt desenvolupat per ser un invertebrat. De fet, tot i que el procés evolutiu és totalment diferent al dels mamífers, l’ull del calamar té unes coincidències extraordinàries amb el dels mamífers i, a moments, sobrepassa les seva prestacions.

També tenen una espècie d’oïda de baixes freqüències equivalent a la línia lateral dels peixos, el que li permet detectar preses o depredadors més enllà del camp visual.
I els nostres pescadors arriben al port amb una dotzena de calamars i amb la imaginació posada a la planxa de casa seva, on segurament hi acabaran torrats aquesta mateixa nit.