La Torre Picada: observatori de pirates
Situada a la Costa de la Talaia i a 30 minuts del Port de Sóller, la Torre Picada fou construïda al segle XVII per a la defensa de la població dels freqüents atacs pirates que sofria. Toni Vallcaneras Coll és un solleric de 80 anys que fa més de quaranta anys que té les claus de l’antiga torre de vigilància degut a la confiança que té amb els seus propietaris. Però no li queden molts més anys d’estar al càrrec d’una part del patrimoni històric de les Illes Balears, ja que actualment es troba a la venda.
Abans d’estar jubilat, Vallcaneras es dedicava a la mecànica naval. Està casat, té dos fills i es dedica a fer feines al seu hort i a casa seva. Els seus llocs preferits de Sóller són les Tres Creus i la Torre Picada. Si més no, es decanta per la segona, a la qual considera el seu racó. Li encanta anar-hi tot sol i contemplar les espectaculars vistes i la posta de sol. Té l’esperança de que el Consell de Mallorca compri ara la Torre Picada i li doni un ús públic: “Si ho compra un particular tancarà definitivament les portes a aquest patrimoni històric que hauria de ser de tots”.
Pregunta.- Quan i per què es va construir la Torre Picada?
Resposta.- La varen començar a construir l’any 1580, després de la vinguda dels pirates, i l’acabaren el 1623. L’11 de maig del 1561 una flota de 23 naus va desembarcar a Ses Puntes amb unes 1.600 persones disposades a saquejar el municipi i capturar un gran nombre d’esclaus. Però, per primera vegada, els corsaris no aconseguiren el seu objectiu. Tot i així, aquesta feta va fer evident la necessitat de protegir la vall i va ser per això que decidiren construir la torre.
P.- Per què va durar tant la seva construcció?
R.- Es va decidir que l’Ajuntament de Sóller, el Gran i General Consell i el rei Felip II havien de pagar de manera conjunta els costs de la construcció de la Torre Picada. Però els doblers del rei no arribaren mai i la seva edificació va estar aturada gairebé uns deu anys. Finalment, els sollerics decidiren acabar-la així com pogueren, fent-hi feina però sense cobrar. Quan es va aturar la seva construcció per falta de doblers, l’Ajuntament de Sóller va delegar un notari per anar a gestionar a la península els doblers que devia la Corona. Però al cap de tres mesos l’engegaren.
P.- Com la varen fer?
R.-Per fer la torre, varen fer un forn de calç a S’Heretat i un a Son Sales. A la Costa de la Talaia també hi feren un altre forn de calç i d’allà també treien tota la pedra.
P.- Per què s’anomena Torre Picada?
R.-En realitat no és Torre Picada, sinó Torre de Pedra Picada. Des que la varen construir ja li deien aquest nom, però la gent ho ha abreujat i per això avui en dia ja no s’anomena així. Hi ha algunes persones més poètiques que diuen que té aquest nom perquè està a un lloc que li deien Sa Pedra Picada. Però això no és així.
P.- Amb quines altres torres es comunicava?
R.-Es feien senyals de foc i fum amb la Torre de Na Seca, i amb la Torre de Ses Ànimes, de Banyalbufar. La Torre Picada formava part, amb aquestes altres dues, d’un complet sistema de vigilància de més de cinquanta torres que marcava tot el perímetre de Mallorca. Aquesta xarxa permetia avisar a tota l’illa dels perills que arribaven per la mar. Actualment és un plaer dir que la Torre Picada és de les torres de vigilància més grans i més ben conservades de Mallorca. A més, una curiositat és que aquesta torre pesa 1.300 tones de material.
P.- Només hi havia aquest sistema de vigilància?
R.-No. Cal destacar que abans que es construïssin aquestes torres de vigilància existia una altra manera de controlar els atacs pirates: les guaites i els escoltes. Es tractava de vigilàncies de dia i de nit, respectivament, que es feien en llocs elevats de la costa, amb bona visibilitat i en punts que permetessin tenir contacte visual amb la guàrdia veïna. De fet, aquí on està construïda la Torre Picada hi havia una caseta on es feien aquestes guàrdies i des d’on s’albiraren les naus enemigues l’11 de maig de 1561.
P.- Com funcionava una torre de vigilància?
R.-Temps enrere des del moment en que s’albiraven les naus fins que arribaven a la costa podia passar ben bé un dia. És per això que els homes que estaven a les torres tenien molt de temps per avisar al poble. A dalt de la torre, si era de dia, feien senyals de fum. Per això, posaven llenya verda i així les altres torres aconseguien veure-ho ràpidament. Si era de vespre, feien senyals de foc amb llenya seca perquè així poguessin veure les flamarades. Joan Binimelis, sacerdot, metge, historiador i astròleg, va ser l’impulsor de l’edificació de les torres fortificades i armades en la majoria de punts on ja existien les guaites i fou ell també qui va organitzar aquest sistema de senyals de fum i foc. Aquestes senyals permetien avisar a les torres veïnes i així fer arribar la informació fins l’Almudaina. Cal destacar que mai podia haver-hi menys de dues persones a les torres. Això era així perquè una havia de quedar a la torre guardant-la mentre l’altre anava a avisar al poble.
P.- Quantes persones vivien a la Torre Picada?
R.-Quatre. Hi havia un mestre artiller, dos artillers i una altra persona encarregada d’anar a avisar al poble quan hi havia un albirament de naus invasores. Encara que des del poble veiessin el fum o el foc, aquesta quarta persona havia d’anar-hi per dir-los quants vaixells eren i on es dirigien. El mestre artiller tenia dos homes a les seves ordres perquè era l’únic que sabia com calcular la distància dels canons. Era un home llicenciat dels tercis del rei i que per algun incident no podia seguir formant part de la unitat militar de l’exèrcit. Aquestes quatre persones vivien a la torre i no la podien abandonar mai. És per això que hi havia un sergent de torres que cada setmana recorria les muntanyes a peu i anava a un nombre determinat de torres per saber les necessitats que tenien i per veure si hi havia novetats. Anava armat, ja que no sabia què es podia trobar pel camí.
P.- Quin fou el darrer episodi bèl·lic que visqué la Torre Picada?
R.-No n’ha viscut cap perquè la van fer com a mesura de persuasió amb l’objectiu que no tornessin. El desembarcament del maig de 1561 fou el darrer. Hi va haver qualque episodi puntual, però res tan important com aquell.
P.- Quan va passar a mans privades?
R.-Va anar perdent importància i l’any 1849 es va subhastar i es varen pagar unes 3.500 pessetes per la torre. Després va quedar deixada de la mà de Déu i va caure l’escala de pedra per on s’hi entrava. L’any 1969 ho va comprar el cosí de mon pare, Joan Colom Vallcaneras, que es dedicava a l’exportació de taronges a València. Després, devers el 1971, la va vendre a Bartomeu Castanyer Adrover, amb qui sempre vaig tenir molta confiança, ja que jo cuidava del seu iot. Bartomeu la va acabar de restaurar i inclús hi va fer una instal·lació elèctrica, la qual cosa li va permetre fer-hi festes. Quan Bartomeu la va comprar, em va donar les claus de la torre i em va deixar al seu càrrec. Actualment cada any vénen a posar les banderes de la festa del Firó de Sóller, que commemora la feta d’aquell 11 de maig. Un any vàrem posar els pals de les banderes de fusta, però durant una tempesta hi va pegar un llamp i, com que les astes estaven banyades de la pluja, es va cremar tota la instal·lació elèctrica.
P.- Si estam parlant d’una propietat privada, com és que hi ha moltes persones que entren al terreny a fer-hi excursions?
R.- En realitat ningú pot entrar ni arribar fins la Torre Picada. Son dues propietats privades, ja que la torre té una quarterada i la resta de terreny pertany a un altre senyor. Tots els excursionistes que vénen fins aquí realment no podrien perquè estan entrant dins propietats privades i, de fet, boten barreres. Però de totes maneres, entren.
P.- Actualment la Torre Picada està en venda. Ja té comprador?
R.-N’hi ha un parell, però el que més força té és el senyor que té el terreny de devora la Torre Picada. Està interessat en comprar-la, ja que té la intenció de tenir tot el terreny per fer cria d’animals. Això implicaria que es tancarien les barreres i no es deixaria entrar a ningú.
P.- Personalment, quin futur voldria vostè per a la torre?
R.-Jo crec que el Consell hauria de comprar-la i donar-li un ús turístic així com toca. Crec que els doblers de l’Ecotaxa s’haurien d’invertir en patrimonis històrics amb alt interès turístic com la Torre Picada. Així es donaria un ús públic que tots mereixem. Aquesta torre, com moltes altres, és testimoni d’una època que varen viure els nostres repadrins i, en comptes de caramulls de pedres, són vertaders monuments que s’han de conservar.