La xicarandana, gaudint de blau els jardins illencs
Hi ha elements de la naturalesa que saben imprimir caràcter al lloc on es troben ubicats. D’entre aquests elements en destaquen un bon grup d’arbres i d’entre aquests cal esmentar, especialment en l’època de l’any en què ens trobam, la xicarandana.
Ja sigui per la seva forma o pel color blau de les seves flors, la xicarandana es troba ben present als jardins illencs on ha sabut fer-se un lloc gràcies a les seves particularitats ornamentístiques. És per aquesta raó que un arbre arribat de l’altre costat del planeta ha sabut colonitzar els jardins d’arreu del món, en part per la seva espectacularitat i en part per la facilitat del seu conreu.
La xicarandana és un arbre provinent de Sudamèrica, més concretament de Brasil i Argentina, que pertany a la família de les Bignoniàcies, plantes pròpies de l’Amèrica intertropical i subtropical.
La seva frondosa copa es sol conrear a la nostra comunitat tant per guarnir jardins privats com per ornamentar places, parcs i jardins públics
D’entre les diverses varietats de xicarandana, la que ha arrelat més a la nostra comunitat és la Jacaranda mimosifolia, bàsicament per la seva frondosa copa que es sol conrear a la nostra comunitat tant per guarnir jardins privats com per ornamentar places, parcs i jardins públics.
Etimològicament el mot Xicarandana prové de la veu guaraní “hakuâ” que vol dir “que té perfum” i de “renda” que significa “lloc, espai” donant com a resultat espai perfumat; per la seva banda l’epitet mimosifolia que apareix al seu nom científic fa referència a la semblança de les seves fulles amb les de la mimosa, fet fàcilment remarcable amb una simple ullada.
Copa poc densa
Una de les particularitats que més crida l’atenció de la xicarandana és la seva copa no uniforme i poc densa. A vegades presenta la forma d’ombrel.la, mentre que en altres ocasions la presenta piramidal, tot i que en general sol caracteritzar-se per presentar una copa de forma ovoidal i irregular.
L’estructura de les branques de la xicarandana sol ser estesa i sol ocupar un diàmetre que pot arribar als sis metres, projectant una ombra d’intensitat mitjana. El tronc principal sol tenir un aspecte retorçut i pot arribar fàcilment als deu metres d’alçada.
Sol tenir un creixement força ràpid i una longevitat que li permet arribar als cents anys
La xicarandana és un arbre poc exigent amb les podes, que han de ser de neteja i ortopèdiques, tot i que sol tenir un creixement força ràpid i una longevitat que li permet arribar als cents anys.
Ara bé, l’element més característic de la xicarandana són les seves flors, d’un color blau violaci que perfumen els voltants de la seva ubicació i que guarneixen qualsevol jardí on hi hagi la seva presència.
Aquestes flors comencen a sortir abans que les fulles i continuaran des de maig fins a la tardor. La floració es sol donar durant els mesos de maig i juny tot i que sovint presenta una segona -més escassa- al llarg de l’estiu. Les flors de forma tubular i acabades en cinc lòbuls desiguals surten en raïms erectes que en caure de l’arbre formen frondoses estores vegetals que omplen de perfum i color els jardins on estan situades.
Una llegenda
Hi ha una llegenda guaraní que explica la bellesa i espectacularitat de la xicarandana: Pilar, la filla d’un cavaller espanyol, s’enamorà d’un jove guaraní de nom Mbareté i van decidir escapar junts per l’oposició de les famílies al seu amor. El cavaller, en saber-ho, els va perseguir i quan els trobà va disparar-los matant per error la seva filla. Ple de fúria, també matà Mbareté. L’endemà empès pel remordiment va tornà al lloc del crim i només va trobar un bell arbre, la xicarandana: Mbareté s’havia convertit en el tronc i Pilar en les flors, d’aquí la seva bellesa i el perfum que recorda la seva essència.
A més de les flors, les fulles i els fruits de la xicarandana també criden l’atenció: les fulles són grosses, compostes, oposades i amb diferents tonalitats de verd i la part superior és d’un color verd intens mentre que la inferior és més pàl.lida. Per la seva banda els fruits en forma de castanyeta són càpsules planes i fortes que mostren també un canvi de cromatisme -passen de verd a color marró- i tenen la particularitat de donar llavors alades. Aquests fruits solen aparèixer durant la tardor i romanen a l’arbre tot l’any; són llenyosos i emprats en decoració per perfumar ambients juntament amb pètals i llavors d’altres arbres.
La xicarandana és un arbre fàcil de conrear, tot i que és molt sensible a temperatures continuades inferiors a un grau sota zero
La xicarandana és un arbre fàcil de conrear, tot i que és molt sensible a temperatures continuades inferiors a un grau sota zero, tant és així que els exemplars joves moren si la temperatura és inferior a zero graus.
Per altra banda, resisteix una sequera dèbil i té preferència pels llocs asolellats. Ara bé degut a la fragilitat del seu brancam convé sembrar-la en indrets on no hagi de suportar grans ventades.
Pel que fa al sòl, té preferència pels humits -no engorgats- ja que la sequera continuada limita el seu creixement. No suporta la salinitat al sòl, i el pH òptim és el neutre, tolerant una certa alcalinitat. Sol créixer bé als terrenys arenosos i argilosos perquè permeten un correcte drenatge, adaptant-se en general a tot tipus de sòls.
Li agrada la costa
La xicarandana sol créixer millor en zones costaneres o properes a la costa, sempre que estigui a recer de les ventades; en tot cas, és necessari que la seva ubicació no superi el centenar de metres per sobre del nivell de la mar.
La facilitat del seu conreu, les escasses mesures de manteniment i la seva majestuositat i elegància han fet que la xicarandana s’hagi convertit en un dels arbres preferits de tot jardí que es vulgui fer valer. És així con un arbre originari de les regions subtropicals d’Amèrica del Sud s’ha anat estenent arreu del planeta i ha anat colonitzant a través de la seva blavosa floració els cors de tots aquells que són capaços de gaudir de la bellesa i serenitat d’un jardí mediterrani.