Fent passes pel camí de Sa Serra i la Volta des General
Banyalbufar tornarà a ser protagonista avui de la nostra proposta. Baixarem pel Camí de Sa Serra. Des del Coll de Vent fins al Port des Canonge, enllaçant amb la part final del Camí dels Pescadors, provinent d’Esporles. Visitada la platja i les seves característiques alcoves partirem cap a Banyalbufar per l’afamada Volta des General. D’aquesta manera enllaçarem els dos nuclis urbans del municipi, que els andalusins batiaren amb el nom de “La casa de la Mar”.
Les terres de les finques de Son Valentí, Son Coll i Son Bunyola formaran part avui del paisatge que trescarem. De nou som davant d’antigues vies de comunicació nascudes de la necessitat i l’enginy dels antics habitants d’aquestes terres.
La proposta parteix de la carretera MA-10 i acaba a Banyalbufar. Podem fer servir dos vehicles o, i és la nostra recomanació, el transport públic. Podem deixar el vehicle a l’aturada del TIB existent al punt quilomètric 80,2 i tornar des de Banyalbufar fent servir les línies 202 (Palma – Estellencs) o 131 (Santa Ponça – La Granja d’Esporles). Consulteu la plana web per horaris, preus i incidències. La nostra proposta arranca des de Sa Cimentera, situada a 100 metres del Coll des Vent.
El recorregut fa servir senders i camins amples. Per enllaçar la Volta des General amb Banyalbufar no quedarà més remei que fer gairebé dos quilòmetres de trànsit per la carretera. Alerteu amb el circ de sorolloses andròmines mecàniques. En tot el tram de la Volta des General hi ha abundants indicadors. El recorregut inicial per la Serra de Son Valentí i Es Pouet pot presentar algunes dificultats d’orientació. Cap dificultat tècnica destacable, més enllà que alguns trams de la baixada han patit les conseqüències dels desastres naturals. S’han eliminat els obstacles, però s’han creat algunes rampes. Exigeix bon estat físic i coneixement de l’entorn. Baixareu uns 400 metres i en pujareu una mica més de 200. Els pendents són moderats i assumibles. Intentarem no penetrar en els dominis de finques privades ni interferir amb la vida salvatge i el gaudi d’altres persones. Insistim a fer ús d’un mapa per evitar incidències. No hi ha punt per proveir-se d’aigua més enllà de dos locals d’hostaleria al Port des Canonge.
Recordeu, sempre atents, vigileu amb la gent menuda i gran. Mesureu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. Es pot fer tot l’any, encara que a l’estiu pot resultar embafador. No és mala opció per una matinal o una vespertina a l’estiu, sempre vigilant la temperatura. Una mala valoració meteorològica pot convertir una passejada en un malson. Feu el cap viu!
Serra de Son Valentí i Son Coll
Iniciarem la caminada a l’ombra dels arbres del comellar que oculten les restes d’una vella instal·lació de producció de ciment mallorquí. Anem per la carretera en direcció cap a Banyalbufar. A pocs metres del mirador del Coll des Vent, sorgeix un petit sender que comença el seu recorregut fent un canvi de sentit en paral·lel a les parets de suport de la carretera. Som a una espessa garriga amb restes de marjades. El seguirem uns cinc minuts fins a desembocar a la carretera de baixada cap al Port des Canonge. Continuem per l’asfalt fins a arribar a la primera volta que forma una gran paella. A la seva sortida s’obre un camí enmig de la pineda que es dirigeix cap a l’oest. Ja som dins el Camí de Sa Serra. Aquest s’interna en un dens bosc mixt de pins i garriga en una zona coneguda com a Es Pouet. De mica en mica el sender gira cap al nord i s’interna en la Serra de Son Valentí. Arribarem a un coll en què una abandonada sitja i el que queda del seu porxo manifesten l’aprofitament que es feia del dens arbrat. Gir cap a sud-oest per agafar un camí que –a poc més de 100 metres- es desvia cap a la dreta. Ara transitem un fàcil camí en suau descens mentre les cases de Son Valentí ens flanquegen per l’esquerra.
Anem aproximant-nos a la mar que comença a mostrar el cap al nord. La desfeta del 29 d’agost de 2020 és ben evident en el conjunt d’arbres. Apareixen trencats com febles escuradents. L’aigua i algun desaprensiu motoritzat han obert amples síquies en el camí complicant la caminada. Arribem a la densa arbreda del Comellar des Ossos en què trobarem les restes d’un vell forn de calç. Damunt un turonet treuen el cap les teulades de Son Balaguer. Una barrera amb pany de filferro en donarà pas a un ample camí que ressegueix el coster de ponent del Putxet de Son Coll. Son Coll era anomenada en temps antics S’Alqueria Roja. En poc temps arribarem a les cases –actualment en reforma- per sortir per un portell en el qual desemboca un tram del Camí de Pescadors per la dreta.
Port des Canonge
Toquem asfalt i l’hem de despatxar aviat. Agafarem el primer carrer a l’esquerra i seguirem per l’ample carrer amb construccions a banda i banda. Arribats al carrer Sard -que s’obre a l’esquerra- tenim dues possibilitats. La primera és la de continuar tot recte i arribar al petit nucli urbà tot desembocant a la platja. L’altre suposarà seguir el carrer esmentat en direcció oest per, una mica abans del final, sortir per la dreta seguint un tirany que desemboca en un camí que, orientat al nord, mor a l’ample esplanada adossada a la platja. Vosaltres trieu; asfalt o camí.
La ruta travessa el novell nucli de la urbanització i acaba damunt la platja del Port des Canonge. Aquesta és una rada de còdols amb varadors tradicionals a on des d’antic els pescadors guardaven llurs barques. Aquests refugis són coneguts pels banyalbufarins com a alcoves. La paraula escar és més habitual a la resta de Mallorca. Algunes rampes de formigó faciliten el puja-baixa de les petites embarcacions. Unes senzilles enramades de pi novell permeten als estadants descansar i gaudir a l’ombra de la brisa i el sol.
Segons recull la web www.toponimiamallorca.net “…el canonge que deixà la seva imprompta al port des Canonge fou Miquel López propietari de la possessió de Son Coll a finals del segle XV segons l’historiador Guillem Morro. Miquel López fou canonge de la Seu de Mallorca entre 1451 i 1504 El nucli actual és una parcel·lació de Son Coll feta als anys cinquanta i habitada primerament per esporlerins, després per ciutadans i –ara com ara, com arreu- residents estrangers.
Com a curiositat esmentem que la línia divisòria entre Valldemossa i Banyalbufar neix just a l’extrem oriental de la platja.
Camí de Baix de Son Bunyola
Des de la platja agafem el camí que ens marquen els indicadors en direcció de Ponent. Baixarem per un túnel vegetal amb un indicador que apunta a Banyalbufar a la llera del Torrent de Son Coll per sortir a l’altre costat. Unes passes damunt uns cingles ens oferiran la primera visió de la Punta Roja i de S’Àguila. La mar i una perspectiva ampla i copsadora perspectiva s’obriran sobre l’itinerari. En poc més serem damunt els cingles de roca vermellosa que atalaien damunt la platja de Son Bunyola.
Per arribar-hi haurem de baixar per una ampla i esglaonada canal que desemboca en la codolada que han creat a mitges entre la Mediterrània i el Torrent de Son Bunyola. Sortim per l’altre costat per les restes d’una rampa que, en una estirada més, en situa al costat d’una curiosa construcció de forma quadrada de poc més de dos metres d’ample i portal orientat a l’est. Alguns afirmen que es tracta de les restes de l’estructura que permetia –en la primera meitat del segle passat- vestir-se el banyador als senyors (i sobretot senyores) de Son Bunyola en les seves esporàdiques visites a la mar.
Gir a la dreta per continuar per una ampla pista forestal que s’obri enmig d’un vertader cementiri d’arbres abatuts per la tempesta. A poques passes la Punta Roja s’obrirà per la dreta. La seva característica roca emporprada contrasta amb la de la seva punta bessona de Sa Pedrera que combina les tonalitats carmins amb el blanc.
No abandonem la pista. En algun revolt, en permet gaudir de la visió de les blanques construccions de Son Bunyola. El desnivell s’incrementa progressivament i el dit que conforma la protuberància de la Punta de S’Àguila s’interna en la mar. Damunt un turonet inaccessible poden intuir una construcció que permet als seus estadants gaudir d’unes vistes enlluernadores. Després d’un gir a l’esquerra desemboquem en una collada en què neix una pista asfaltada.
Les cases de Son Bunyola se’ns presenten de forma dramàticament visual. Són les vertaderes reines de la vall oriental del terme de Banyalbufar. Erigides damunt les marjades de la Vinya de Son Bunyola les cases apareixen blanques i prístines després de la reforma que les ha convertit en allotjament per a potentats, poderosos i privilegiats. Podem veure les façanes orientades a nord-est –amb quatre obertures- i nord-oest –amb 10 més- amb tres altures. L’antiga torre quadrada bastida com a defensa al segle XVI, apareix emblanquinada i adornada amb uns extemporanis merlets. L’espai de l’antiga tafona i altres dependències –situada a la dreta del conjunt- ha estat engrandida i refeta per proveir de serveis al conjunt hoteler.
Seguim per la pista asfaltada en sentit ascendent cap a Ponent. En la segona corba veurem un sender ample que s’obre pas pujant enmig d’un terra blanquinós.
Volta des General
Les nostres cames notaran un augment del pendent mentre la mar s’apodera del paisatge. Des d’aquesta balconada podem apreciar les crestes que formen la part final del de la Punta de S’Àguila, invisibles fins ara.
Una enorme paret vertical conforma els cingles d’Es Revellar, part de la carena est del Puig de Ses Planes. La zona que queda just als seus peus –coneguda amb el nom de Corral Fals- formava part d’una antiga necròpolis pretalaiòtica. Avui en dia tot ha quedat fet malbé i just algunes restes disperses, esmicolades i capolades poden donar testimoni.
L’ombrívol tram dona pas a un ample i clar camí. L’activitat dels calciners es mostra amb la troballa d’un antic forn per l’elaboració de calç situat a l’esquerra. L’anomenat com a Pi de Sa Consulta se situa a la portalada del forn. Una contarella diu que el nom neix del costum dels carrabiners d’Esporles i Banyalbufar de fer-lo servir com a lloc de trobada en les seves rondes. D’aquí també prové l’antic topònim de la via, coneguda com a Camí dels Carrabiners. Un poc més endavant un tirany mig esvaït baixa a la cerca de Sa Cova de Na Bernada que –almanco per avui- deixarem per millor ocasió.
El camí continua per damunt la costa oferint panoràmiques excel·lents. Els efectes de cap de fibló d’agost de 2020 són evidents en la coberta vegetal. En una estona arribarem a un portell que superarem i iniciarem una suau pujada. A la nostra dreta, entre els pins d’Es Matar, podrem veure segment del camí que més baix porta a les alcoves de Sa Galera venint de la part superior de la Cala de Banyalbufar.
Arribarem a unes cases anomenades Sa Cabarola en la que la pista gira cap al sud fent un ample gir. A un costat trobarem l’anomenada com a Cova des Guixos, poc més que una zona a on la presència d’aquest mineral de sulfat de calci és evident pel color i la textura del terreny. En poques passes arribarem a un espai convertir en una mescla de mirador i aparcament. La primera visió de la població de Banyalbufar se’ns presentarà davant els ulls.
Banyalbufar
Ara ens tocarà arribar a les cases del poble fent servir la part esquerra de l’asfalt de la carretera MA10. Precaució amb vehicles automòbils i altres màquines. Les primeres cases del poble seran les de Can Doi, enfilades a l’esquerra entre els ponts que superen els torrents de Son Bauça i d’en Roig.
Aviat la carretera pren el nom de Carrer Miramar i ens atraca al nucli urbà. Les polides cases dels banyalbufarins i les terres que els hi donaren feina i fama se’ns presenten esponeroses. El cultiu de la vinya i l’elaboració del vi de Malvasia primer i la producció d’hortalissa –molt especialment la tomàtiga de ramallet- formen part de la vida econòmica d’aquest redol privilegiat.
L’aturada dels autobusos del TIB la trobareu als peus de l’església de la Nativitat, just davant La Baronia.
Temps aproximat unes tres hores i mitja sense comptar aturades
Referències
MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca
Diccionari Alcover-Moll
Mapes Tramuntana Editorial ALPINA
Web Aires de la Serra de Tramuntana
Wikipedia (diversos articles)
A quin general fa referència Sa Volta des General?
El segment des del Port des Canonge fins a Banyalbufar és denominat de maneres diverses; Camí de Son Bunyola de Baix, Camí dels Carrabiners o Volta des General. Aquest darrer topònim s’ha popularitzat. Avui en dia ha esdevingut en pràcticament l’estàndard. Sobretot en les innombrables guies fetes servir pels nostres visitants.
És probable que el personatge de qui agafaria el nom aquesta vella via de comunicació fos el d’un individu que els italians anomenarien “un pezzo da novanta”. Un vertader peix gros. Algú que va ser Capità General de Mallorca, Aragó i Catalunya. Que ocupa el càrrec de governador general de Puerto Rico en l’etapa colonial. Qualcú que va ser diputat en l’etapa de nefast regnat d’Isabel II. I senador reial després de la restauració al poder del seu fill, Alfons XII. Una persona que va ocupar el càrrec de ministre de la Guerra i de director general de la Guàrdia Civil. Parlem de Ferràn Cotoner i Chacón (1817-1888), Marqués de la Cenia. Aquest destacadíssim membre dels esdeveniments polítics de la segona part del segle XIX, era el propietari de La Baronia –un excepcional palau reconvertit en hotel- i les terres adjacents. Era, també, integrant d’una de les famílies del que s’anomenà com Les Nou Cases. Un conjunt de famílies de l’alta noblesa mallorquina que es varen destacar en la instauració del règim borbònic resultat de la guerra de Successió. Sembla que es conjuraren per defensar els seus privilegis davant un hipotètic alçament austriacista. Ocasionalment, encara es fa servir l’expressió “pensar-se ser de les nou cases” con equivalent a “ser molt vanitós o presumptuós”. Per altra banda, de manera més genèrica, la noblesa mallorquina també rep el nom de botifarres (deformació de botifler com a sinònim de “filipista”).
Fent servir les seves relacions amb el poder, va aconseguir que la Diputació Provincial d’aquella època construís la carretera general. Fins aquells moments l’única comunicació entre Banyalbufar i Esporles era el Camí des Correu. Sembla que alguns trams de Sa Volta des General també varen ser construïts en aquell moment per tal de fer-lo servir de camí de ronda en la repressió i control del contraban. Era, també, un destacat impulsor de les activitats agrícoles i un expert en viticultura. El seu vi de Malvasia, obtingut de les vinyes d’aquesta varietat a les marjades de Banyalbufar i anomenat Albaflor, va obtenir reconeixement a les Fires internacionals de París (1867), Viena (1873) i Filadèlfia (1876).