La xocolata a Sóller, un poble llépol
El segle XIX fou un temps de profundes transformacions a Sóller, propiciades pel comerç de la taronja amb França, l’emigració cap a Amèrica i França i l’expansió de la indústria. La situació d’aïllament d’aquesta vall respecte a la resta de l’illa i la possessió d’un bon port per comerciar varen provocar la creació de múltiples indústries per abastir el consum intern alhora que es podien exportar els excedents. Així entre les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX sorgiren a la localitat múltiples i diverses indústries: fàbriques de teixits, de gas i electricitat, de sabó, de begudes i gasoses, de pells, de sabates, de teules, de rajoles, de ciment, d’embotits, de conserves, de figues seques i de xocolata. Aquestes darreres tingueren una relativa importància no tant en l’economia com en la societat local. El fet de produir i consumir xocolata comportà tot un seguit de costums i tradicions que encara perviuen avui en dia. El record d’aquelles fabriquetes artesanals i els productes que elaboraven encara es manté viu en la memòria de les generacions més majors.
L’origen de la xocolata i el seu consum el trobam a les civilitzacions de l’Amèrica precolombina (olmeques, maies i asteques). Després del descobriment i posterior conquesta espanyola del continent sud-americà, el coneixement de la xocolata arribà a Europa mitjançant el monopoli inicial creat per Espanya sobre el producte del cacau.
Cal dir que, en principi, la xocolata s’entenia més com a remei per a les malalties que com aliment.
A Espanya es canvià la fórmula inicial, introduint el sucre i la canyella. Així s’aconseguia una gran acceptació social sobretot a partir del segle XVII. De fet, fins i tot es va crear una vaixella aposta per a les xocolatades, que constava d’una tassa o xicra i un molinet per remoure la xocolata calenta. Tot es servia en una espècie de safata especial anomenada macerina.
La xocolata es va consumir en estat líquid, és a dir com beguda, fins al segle XIX. En aquest segle es començà a popularitzar l’elaboració en estat sòlid, alhora que, com a beguda, anava perdent pes enfront del cafè i al té. Aquesta solidificació va ser possible gràcies a l’aplicació de descobriments tècnics i un millor coneixement sobre la composició de la xocolata. Això també va provocar que la xocolata, que abans estava reservada a l’aristocràcia i a les classes elevades, comencés a popularitzar-se a causa del progressiu abaratiment i accessibilitat.
Pel que fa a les nostres Illes, com hem dit, cap a finals del segle XVII es popularitzà el consum de la xocolata ben igual que a tot Europa, especialment entre la classe alta. A Mallorca el primer establiment documentat com a xocolateria fou Can Joan de s’Aigo.
Segons l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (Florència, 1847- Bohèmia, 1915) la xocolata que es produïa a Mallorca era apreciada i valorada fora de l’illa. Això feia que se n’exportàs a Eivissa i a la Península. Diu que devers el 1870, hi havia quatre fàbriques de xocolata a Mallorca que treballaven amb una màquina de tracció animal (tres a Palma i una a Sóller), que arribaven a produir entre 40 i 50 quilograms diaris. També hi havia 47 mestres xocolaters a l’illa, que molien la xocolata a la pedra (39 a Palma, quatre a Sóller i una a Sa Pobla, Artà, Manacor i Llucmajor). Així, Sóller era el poble de la Part Forana on més xocolata es produïa i, per descomptat, on més se’n consumia.
Pel que tenim documentat, les primeres referències de xocolaters a Sóller les tenim a principis del segle XIX, si bé és molt probable que aquest producte fos consumit des de molt abans: des de l’arribada d’Amèrica a la Península. Els primers mestres xocolaters no tenien un local fix on vendre els seus productes, ja que la xocolata sòlida no es va popularitzar fins a mitjans del XIX i abans només es consumia com a beguda. D’aquesta manera, els xocolaters anaven a les cases particulars dels qui es podien permetre consumir aquest producte –bàsicament els senyors de Sóller, com els de Can Gordo, Can Prohom, Ca s’Hereu, Montcaire…- i elaboraven allà mateix la xocolata.
A Sóller s’han pogut localitzar fins a nou centres de producció de xocolata, entre els primers mestres xocolaters i les fàbriques mecanitzades. Els primers mestres xocolaters de la localitat foren Manuel Puig Pascual, natural de Catalunya, i Salvador Forteza Forteza, de Can Rei, natural de Palma.
Cap a mitjans del segle XIX es començaren a establir establiments fixes per a l’elaboració i venda de xocolata. Això va coincidir amb un canvi de costums de la societat sollerica, provocats, entre d’altres, per l’emigració, el comerç de la taronja, la millora de les comunicacions exteriors i la generalització de la indústria domèstica dels teixits i de les botigues de teixidor. Aquests factors provocaren, com hem dit, canvis importants en els costums tradicionals sollerics, canvis que s’accentuaren en el darrer terç del segle amb la consolidació de la burgesia com a classe dominant i que derivà en la popularització del consum de nous aliments, gustos i sabors, com la xocolata.
Fou a partir de 1870 quan començà a créixer el nombre d’establiments que es dedicaven a l’elaboració i venda de xocolata, havent-n’hi quatre: Cas Xicolater, Can Mariaina, Cas Mosson i Can Seguí.
Ja a principis del segle XX, amb la introducció de l’electricitat, la maquinària va passar a ser moguda per aquesta energia i, de fet, es mecanitzà tot el procés alhora que es produí una modernització de la maquinària antiga. Malgrat tot, no totes les fàbriques es mecanitzaren al mateix temps. Fins al decenni de 1930 a les declaracions de les Matrícules Industrials es diferenciava entre fàbriques amb màquines mecanitzades (mescladora, afinadora, etcètera), amb tafona o amb pedra. A partir dels anys trenta, totes les fàbriques de xocolata passaren a ser mecàniques.
Durant la Guerra Civil i la Postguerra es va imposar, per part del govern central, un fort control de la producció i la venda de la xocolata. Això provocava que en determinats períodes no es pogués confeccionar o vendre aquest producte de manera legal o que, quan es feia, la seva elaboració estàs subjecta a unes normes molt estrictes. L’òrgan encarregat d’aquest control era el Comité Sindical del Cacao, el qual determinava la distribució de les quotes que tocaven a cada fàbrica.
Es pot dir que el moment àlgid d’aquesta indústria fou durant la dècada de 1950-1960 quan hi va arribar a haver fins a cinc fàbriques diferents: Cas Xicolater, Can Mariaina, Can Ceba, Can Cortés i Can Pinya.
Pel que fa a l’origen de la matèria primera per elaborar la xocolata, a Sóller –com a la resta de Mallorca- tota s’havia d’importar de fora.
El principal producte, el cacau, venia principalment dels centres productors d’Amèrica Central i del Sud (Brasil, Veneçuela –Guayaquil i Caracas- i Equador) i d’Àfrica (bàsicament de les colònies espanyoles de Fernando Poo i Guinea Equatorial). Des d’aquests centres productors es traslladava a la Península a través dels ports de Barcelona, Cadis o Sevilla.
Els sollerics compraven el cacau normalment a Barcelona a través de les cases importadores i exportadores i es transportava a Sóller en vaixell, tant de vapor com de vela. En aquest sentit, hem de dir que la qualitat del cacau també venia determinada per la seva procedència i que es reflectia en el producte final i en el seu cost. Així, el cacau americà era més valorat que el de Guinea i per aquest motiu era més car.
A partir de 1936, i pràcticament durant tot el franquisme, es va imposar un proteccionisme als productes de les colònies espanyoles d’Àfrica i, durant aquest període, la majoria del cacau provenia de Fernando Poo o Guinea Equatorial.
Principalment, feien xocolata a la pedra –per coure- aromatitzat amb canyella o vainilla. També feien altres productes –amb menys quantitat- pastilles de xocolata primes que es posaven dins panets, bombons d’avellanes, nous o pells de taronja o xocolata en pols.
Pel que fa a la venda, pràcticament tota la xocolata es venia a Sóller si bé també es venia a altres llocs de Mallorca com Palma, Felanitx o Inca. Hi havia algunes empreses que també exportaven a la Península (Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla i San Sebastià). Algunes fàbriques intentaren exportar els seus productes a l’estranger, però sembla que aquesta pràctica no va tenir gaire èxit, segurament perquè no podien competir amb els preus de les grans marques.
Tot aquest món productiu de la xocolata va anar desapareixent devers els anys seixanta, coincidint amb el boom turístic, i va finalitzar totalment a finals del setanta a causa, entre d’altres, de l’encariment del preu de les matèries primeres, la competència amb les multinacionals de la xocolata o les dificultats en les comunicacions exteriors i la distribució.
Nota: Quasi la totalitat de les imatges que acompanyen aquest reportatge, han estat cedides per Francesc Pastor, descendent de la família fabricant Chocolates Pastor.