L’Alzinar: Cultius del desembre i permacultura

Vivim en una època perillosa.
L’ésser humà ha après a dominar la Natura
abans d’haver après a dominar-se a ell mateix.

(Albert Scweitzer).

I retornem, una vegada més, a la permacultura seguint, aquesta vegada, els savis consells de la bona amiga Martina Molina.

S’ha dit sempre que la Natura avorreix els espais buits. Basta observar que, quan es deixa abandonat un camp, un hort, un test, una pastera, un olivar…, la vegetació (herbes, flors, arbustos, arbres -per aquestes contrades especialment els pins-, etc.) colonitza ràpidament i espontàniament aquest terreny.

Els sistemes de permacultura ideats, en principi, per Bill Mollison i David Holmgren, l’any 1978, proposen una manera de viure en harmonia amb la Natura, potenciant els recursos i generant excedents, de la mà d’una mentalitat de col·laboració i no de competició, des de la qual es proposa viure amb qualitat, basant-se sempre en la saviesa de la Mare Natura, al crear els jardins, horts, horts urbans, olivars… resistents, rics en biodiversitat i que permetin als pagesos treballar de forma raonable i intel·ligent. 

Per això, aquest diumenge ens tornarem centrar, una mica, en  el valor de l’encoixinat o la cobertura, vegetal, o no vegetal, de la terra.

Si, per curiositat, observes els camps cultivats als que la terra es deixa completament nua, sense cultius ni cobertura, veuràs que cada vegada tenen menys vida. L’absència de la matèria orgànica significa que no es podrà seguir creant humus.

L’humus és el suport fonamental que fa del sòl un mitjà viu i garanteix fertilitat. Sense humus, és impossible que es desenvolupin els micro i macroorganismes. La terra s’asseca i comença, poc a poc, la desertització.

D’altra banda, tal com comentàvem també diumenge passat, quan el sòl està cobert de cultius, o de vegetació, o de cobertura, està protegit del fred i del mal temps, o de l’escalfament excessiu, durant l’estiu, limitant-se l’evaporació de l’aigua i altres líquids, afavorint la vida del sòl mitjançant la descomposició d’aquesta cobertura, gràcies als fongs, bacteris, cucs, insectes, etc., imprescindible per crear humus, estimulant la vida microbiana, alimentant els micro i macroorganismes que treballaran la terra, reduint l’evaporació de l’aigua i el reg, protegint contra l’erosió, i inclòs  evitar el creixement de les moltes vegades mal anomenades males herbes.

Què podem, fer als horts

Com a lector del Fora Vila, i especialment de l’Alzinar, i pels teus comentaris, sabem que t’interessa molt la teva salut i també la del planeta, per això, setmana darrera setmana, vos seguim aconsellant consumir sempre productes locals i de temporada.

Degut a les baixes temperatures, (a pesar, enguany, de l’absència de pluja i neu), el desembre és un mes de poca feina, de poca activitat, als horts i olivars.

L’hort ha canviat del tot: l’exuberància de l’estiu i els colors de la tardor pràcticament ja han començat a desaparèixer, deixant una naturalesa quasi morta, del més interessant per admirar.

Els matins, com cada any, les gelades transformen els horts deixant-nos sense alè, i amb sedes a les mans i als peus, i alguns, encara més fredolers que jo, a les orelles.

Així i tot podem sembrar alls tendres, api, cebes tendres, ciurons, naps, raves, ravenets, remolatxa, julivert, lletugues, faves, bledes, pèsols…

És temps de collir, durant aquest darrer mes de l’any, camesrotges (molt bones per fer unes bones sopes de verdures), borratja, bledes, julivert, porros, raves i ravenets, pèsols, pastanagues, faves tendres, bròquil, alls tendres, murtons (d’aquí unes setmanes estaran al seu punt, però no en poden menjar molts, ja que restrenyen), olives negres per a salar, colfloris, carxofes, escarola, remolatxa, naps, espinac, fonoll, fonoll marí, api, moniatos, patates, carabassa, card, ceba seca, ceba xirivia, cols de tot tipus, cols de Brussel·les, enciams de totes les varietats, escaroles, llombarda, nap, alvocat, magrana, caqui, llima, xirimoia, mango, guaiaba, poma, kiwi, el darrer raïm, llimona, serves, les darreres clementines (son molt dolces, saboroses i molt bones i vitaminants), les primeres mandarines (i ben aviat taronges navels), aranja, codony, papaia, pitaia, plàtan, i ben aviat aglans dolços, i les darreres carabasses.

Passades les primeres gelades és l’època ideal per podar, o exsecallar, tot tipus d’arbres i arbustos de fulla caduca (arbres d’ombra, arbustos que no floreixen a la primavera, i fruiters com ametllers, pomeres, pruneres, pereres, codonyers, melicotoners…).

Genèricament, i d’acord amb la saviesa popular, transmesa antigament de pares a fills, els arbres que floreixen dins l’estiu i la tardor es poden podar a finals d’hivern, i els que floreixen des d’ara i dins la primavera, després d’haver fruitat.

És el moment, ara, ja de començar a exsecallar els nostres ametllers, que fa setmanes estan perdent les seves fulles. Com a norma general la seva poda s’ha de fer durant la seva aturada hivernal, des de l’esgrogueïment de les fulles fins al desenvolupament ostensible de les gemmes, que a Mallorca, fins fa poc, s’allargava fins als finals de febrer, en les varietats tardanes, dada que pràcticament ja no es pot tenir en compte degut al canvi climàtic, o escalfament global, que indiscutiblement no és, ni molt menys, el primer, ja que hi ha constància, a través dels registres fòssils, de que han afectat al nostre planeta des dels principis dels temps.

És realment el millor més per sembrar arbres i arbustos de fulla caduca. L’ametller és el primer arbre fruiter a sembrar. Si el sembreu més tard, el resultat no serà tan positiu, i les seves flors ja ens anunciaran la primavera.

Encara estem a temps de sembrar els bulbs que ens floriran a la primavera, i els nadalers (Euphorbia Pulcerrima) que han d’estar a llocs ben il·luminats, i a una temperatura i humitat constants.

El món al revés

Desgraciadament, un agricultor convencional pot fer servir, i moltes vegades fa servir, verins per matar insectes, més verins per matar les “males herbes”, i després afegir encara més als aliments que mengem, i pràcticament no se li exigeix cap etiqueta que ens adverteixi d’aquestes males pràctiques.

En canvi, un pagès que cultiva sense agrotòxics, ha de complir amb rigoroses exigències i pagar grans sumes de dobbers per fer servir l’etiqueta de “certificat orgànic”, i així provar que els seus aliments estan lliures de substàncies nocives.

A més si els nostres polítics, aquests que es creuen que ens comanden, a pesar de que fa temps que ja comencem a ser molts els que no acatem les seves barbaritats i les seves lleis, no prohibeixen, d’una punyatera vegada, a la veu de JA, l’ús de verins químics com el glifosat, malation, clorpirifos, entre d’altres, que es segueixen utilitzant,  amb mànega ampla, sense respectar el termini de seguretat, ni tenir en compte la salut dels ciutadans que viuen al costat, quan tots sabem que son cancerígens, i que el glifosfat (Roundup de Monsanto), per exemple, està prohibit ja, per aquests motius, entre altres països, a Holanda, Mèxic, Bolívia, Rússia i França.

Fesols de fava de Sóller

I, per tancar l’Alzinar, d’aquesta setmana, hem cregut oportú reproduir aquest interessant comentari, publicat també a l’Alzinar, de fa una sèrie d’anys:

Acabo de recollir, ahir mateix, els darrers fesols de fava (Phaseolus coccineus) del nostre petit hortet, una de les varietats antigues de mongeta que es cultiven a la Vall de Sóller.

Els fesols o mongetes (Phaseolus vulgaris) son la llavor de les fesoleres, que recollim de dins les bajoques, que es poden menjar verds, amb les beines, o només les llavors (el propi fesol de fava) tant verds com secs, i contenen un 20% de proteïna i menys del 2% de greixos.

Desgraciadament avui en dia s’està reduint molt considerablement el consum de tot tipus de llegums i verdures, que fins ara havien tingut un paper essencial en l’alimentació humana arreu del món, per la seva riquesa proteínica, i especialment per ajudar a suplir els dèficits de carn.

La majoria de persones ja no menja com els nostres avantpassats, passant de la insuperable i completa dieta mediterrània; i els problemes alimentaris i excés de quilos van augmentant dia a dia, i com menciona perfectament Andreu Manresa, parlant de les fruites i verdures de les grans superfícies, provinents de llocs molts allunyats al punt de venda: “Accelerades amb química de disseny, farcides d’hormones i additius, es recol·lecten verdes, prematures, i maduren en càmeres de fred o gas: no tenen gust, ni fan olor”.

Hauríem de tenir el coratge de no ser com tothom.

(Jean Paul Sartre).