L’Alzinar: Els nostàlgics amagats dins la foscor, i els que maten el porc pel gener volen que es conservi bé

Ells es reien de jo perquè era diferent.

Jo me’n reia d’ells perquè eren tots iguals.

(Kurt Kobain).

La felicitat és possible, i la seva pràctica és prou simple perquè qualsevol pugui exercitar-la.

Gràcies, amic lector, per formar part d’aquesta gran família que és el FORA VILA, i per permetre acompanyar-te a transitar diàriament pel camí cap a una millor salut física, psicològica i moral, i conseqüentment cap a la felicitat!

Estem eufòrics i feliços, un any més, i ja en van divuit, d’haver pogut començar, diumenge passat, al teu costat, aquest esperançador 2023 que, si volem, i ho desitgem amb totes les nostres forces, estarà ple, millor dit replè, de tranquil·litat, felicitat, emocions, pau, salut, amor, esport, diversió… que indubtablement ens ajudaran a desenvolupar i potenciar encara més els nostres, encara amagats, poderosos recursos interiors, per acollir cada moment de la teva vida amb una actitud d’obertura, estabilitat, comprensió, superació i amabilitat cap a tot allò que ens vindrà al llarg d’aquest començat any que, com de costum, destacarà per aquesta, sembla que inaturable, crisi de valors i de menfotisme, tant personal com institucional, sobrevinguda a causa de l’adoctrinament i programació errònia, plena de creences encara més errònies, falses i limitants, que des de diferents fronts ens han anat destrossant, a través de tots els mitjans, haguts i per haver, amb la inacceptable finalitat que quedin gravades i emmagatzemades, pels segles dels segles, al nostre interior, al nostre subconscient, amb el seu terrorífic poder i nefasta influència en la forma en què ens estem creant la nostra pròpia identitat i la nostra pròpia realitat, tant virtual, com real.

Ja ho va dir, fa molts d’anys, Manuel Cerdán, un dels millors secretaris que hem tingut dins la federació estatal de ciclisme: “En el ciclismo sobran técnicos y faltan sabios”.   No li mancava raó, a n’aquest bon senyor, i realment es pot aplicar arreu, arreu… dins tots els àmbits, inclòs, indubtablement, els polítics!

És temps de matances.

Festes passades coques menjades. És ara que, encara podem, a pesar de les limitacions dels limitats polítics de torn, que sembla volen posar fi a tot el relacionat amb la pagesia tradicional, és el millor moment per fer matances, i millor si les programem (mentre encara puguem) en Lluna Nova.

La matança del porc, és per ventura la tradició mallorquina que menys ha evolucionat de totes les que encara es conserven, sent molt semblant a les matances que es feien fa centenars i centenars d’anys a les nostres Illes.

És una tradició que, lògicament, s’ha anat transmetent de generació en generació, que permetia a les famílies tenir reserves de carn i embotits per si venien temps més magres. El porc, o porcs que es mataven, proporcionaven a cada família la carn necessària per a tot un any. Les matances tenien un paper primordial per a la supervivència, especialment dins els àmbits rurals.

Avui en dia s’han convertit en un acte festiu, emprant-se inclús com a reclam publicitari i turístic, ja que la majoria de gent prefereix comprar els productes, molt possiblement, salvant honroses excepcions, de menys qualitat, a les tendes o súpers de grans dimensions, que fer les matances a casa seva, a més de l’empitjorament de les lleis, què sembla estan totes fetes per coartar-nos la poca llibertat que encara ens queda, dins tots els àmbits.

A primeres hores del matí, encara amb fosca, es reuneixen el matancer i ajudants/tes, que agafen el porc, i després d’adormir-ho, d’acord amb l’actual normativa de la C.E.E., el matador professional li clavà el ganivet al coll.

El pas següent és socarrar la pell i reblanir-la fregant amb pedra tosca i aigua calenta fins a deixar-lo ben net, per després acabar d’afaitar-ho amb un raor. Llavor ve el més espectacular, obrir-ho en canal per treure la budellada.

En acabar es trossejà i es desossà l’animal, traient els lloms, la xuia… Els ossos, després de llevar-los la carn, es posen amb sal, i es trosseja i es tritura la carn per mesclar-la amb el pebre vermell, sal i espècies, i obtenir així les saboroses llonganisses, sobrassades arrissades, sobrassades culanes i el bisbe; i posteriorment afegint-hi la sang surten els camaiots, botifarrons, vàries, xoriç, acabant per coure el paté, i fer el saborós saïm blanc-i-vermell…

Es diu que del porc es pot aprofitar tot, i efectivament així és, el porc fins no fa molts d’anys era pràcticament l’única carn que menjaven els pagesos al llarg de l’any.

Les matances solen acabar amb un bon arròs de matances, sobrassada torrada, botifarró torrat, un bon vi mallorquí, cafetet i unes bones herbes casolanes, mancaria més!

Antigament, la festa s’allargava fins al vespre, amb música, balls i molta disbauxa, fent-se, després presents als ajudants, veïns, parents i amics, que habitualment consistien en llonganisses, una sobrassada i una enfilada de botifarrons…

Les ments grans parlen d’idees, les ments mitjanes d’esdeveniments, i les petites només serveixen per criticar als altres.

Sense voler entrar, de moment, en temes ni motivacions polítiques, que teòricament no és l’objectiu prioritari de l’Alzinar, darrerament per la Vall dels Tarongers s’hi passegen molts de nostàlgics, que no saben, ni volen, respectar les més elementals lleis de convivència.

Efectivament molta merda hi ha pel món…

I amb ella hi van empastissats aquests nostàlgics que, amagats amb la negror i amb la foscor del vespre, s’envalentien i atemptaren d’aquesta forma contra els senyals indicadors del Camí de Sa Figuera que, lògicament, hem pagat entre tots els contribuents…

Hi ha altres formes, no tan salvatges, de parlar i dialogar, i sempre cara a cara, com teòricament hauria de fer la gent civilitzada….

“La censura és l’eina d’aquells que necessiten amagar la realitat”. (Charles Bukowski)

La gran tragèdia de la vida no és la mort.

La gran tragèdia de la vida és el que deixem morir al nostre interior

mentre som vius.

(Norman Cousins).