L’Alzinar: La saviesa popular ha fet rimar, sempre, la tardor amb saó, tristor, foscor…

Jo no pretenc canviar el món, però al trosset que em toca viure si hi vull fer la diferència.

Dissabte passat, dia 23, després de 93 dies de dur estiu, un dels més calorosos i humits que recordem, a les 8-50’ hores entrarem oficialment dins la tardor, o primavera d’hivern, que tindrà una durada 89 dies i 21 hores, acabant el divendres, dia 22 de desembre, per donar pas al que sembla també serà un dur hivern.

Els dies segueixen escurçar-se a bon ritme, i les nits s’allarguen; mentre els matins i els vespres són bastant més fresquets i obscurs; segueixen sonant, a vegades bramant, amb dolç murmuri, les transparents aigües dels torrents al peu de les timbes, dels salts, i les fonts i síquies han tornat a augmentar el seu cabal, a pesar que molt possiblement no hi tornarà a haver presència de pluja, almenys fins d’aquí a dues setmanes.

La saviesa popular, des de sempre ha fet rimar la tardor amb saó, tristor, foscor…; i de nou, un any més, seguirem amb el tradicional i aberrant canvi d’hora, el darrer diumenge d’octubre, és a dir dia 29, ona les tres del matí endarrerirem els rellotges fins a les dues, amagant-se el sol abans de les sis del capvespre, per la caparrudesa dels polítics de torn europeus, que segueixen sense voler baixar del cavall, millor dit de l’ase; i al començament del dur, trist i fred hivern haurem perdut prop de tres hores de sol, entre el matí i el vespre, entre d’altres amb la lamentable excusa que la finalitat és estalviar energia, quan d’aquí a un mes i mig, molt abans de les festes nadalenques i de Cap d’Any, tots els carrers s’ompliran de llum per demostrar-ho…

Vergonya cavallers!

Hem deixat endarrere les darreres festes tradicionals, i no tan tradicionals, d’estiu, de la nostra illa, com les Festes de Vermar, amb la batalla del raïm, a Binissalem; la festa de les clovelles, a Petra; la sonada correguda en roba interior, de cada vegada amb més participació, a Bunyola…

Encara podem aprofitar les darreres prunes, els saborosos melons, síndries, figues, raïm, pomes, peres, caquis, magranes, figues de moro, plàtans, kiwis…

Podem gaudir de verdures de tardor com els pebres, albergínies, carabassons, carabasses, els moniatos, les bledes, l’api, els espinacs, cogombres, fonoll, mongetes, cebes, cols, cols de Brussel·les, coliflors, col llombarda, col xinesa, patates, porros, tomàtigues… I com no de la saludable, plantosa, medicinal i saborosa planta oriental Shiso, o alfabeguera japonesa, que comença a comparèixer a poc a poc dins la nostra illa.

Ha acabat el dur estiu, mentre els pagesos encara recullen les ametlles i la majoria deixen perdre les garroves, a causa del baix preu que es paguen… i es parla que enguany hi haurà molt d’oli, i molt possiblement de molta qualitat, a pesar de les altes temperatures, ja que les darreres saons han fet reviscolar les oliveres i el seu apreciat fruit.

Llimona: fruita d’estiu, de tardor i de tot temps.

Si hi ha una fruita sobre la qual s’ha escrit molt de les seves propietats, aquesta és la llimona, que tan abundosament es troba dins els nostres horts.

És ben coneguda des de segles enrere, però, així i tot, està infravalorada si ens atenim al seu consum mitjà dins les nostres contrades.

Per la seva composició (sodi, potassi, magnesi, calci, fòsfor, coure, ferro, àcid ascòrbic, proteïna, glúcids…) és una excel·lent beguda isotònica (un pitxer d’aigua amb dues o tres llimones sucades, segons la seva grandària, no és necessari, ni molt saludable, afegir-hi sucre) per èpoques de calor o grans esforços per feina o esport, superant amb escreix a altres que es comercialitzen.

Una propietat de la llimona és la d’eliminar substàncies tòxiques de l’organisme, o una de les més conegudes, gràcies a la vitamina C, és l’enfortiment del sistema immunitari, i permet la cura de certes malalties amb la ingesta del suc, a més de la seva capacitat antioxidant.

Lamentablement, a causa del seu baix preu (a més de les que desgraciadament importen de fora -mai arribaré a entendre aquesta DEPLORABLE política-, els intermediaris hi volen guanyar massa) se’n cullen molt poques, havent autèntiques solades, per tot arreu, baix de les llimoneres.

La caputxina

La caputxina (Tropaeolum majus), planta perenne, però que per aquí, a causa de les altes temperatures, sol desaparèixer els mesos d’estiu, tornant a rebrotar aquests mateixos dies, és originària d’Amèrica del Sud, sent bastant abundant dins els nostres camps, coneguda també com a flor de sang o tac de reina; té fulles arrodonides, amb flors bastant grosses de color taronja o groguenques, molt cridaneres, que floreixen principalment durant els mesos de la primavera i començaments l’estiu.

La caputxina és una planta medicinal molt apreciada pels nostres pagesos i naturistes. Les seves fulles i flors són comestibles, aportant als nostres plats, un bon gust i bastants de nutrients, dins totes les receptes culinàries.

Afavoreix la curació i cicatrització de ferides, combat la retenció de líquids, serveix per a netejar i desinfectar les ferides, és bona per les infeccions de les vies urinàries, dolors musculars, la bronquitis, els fongs (peu d’atleta) i té acció expectorant, les seves fulles contenen vitamina C, i estimula la circulació sanguínia…

La Caputxina es pot consumir també en infusió, es pot afegir als plats dolços i salats, a batuts i sucs de fruites, utilitzant-se totes les parts de la planta a excepció de les llavors i les arrels.

I molt importat, actua també com a fungicida als nostres camps, evitant certes plagues com les de pugons, xinxes o cucs, pel seu efecte repel·lent sobre aquests.

“El canvi climàtic és el símptoma al qual mols s’aferren, però la malaltia és el capitalisme pur i dur”